Tants crims, tants noms

BarcelonaÉs fàcil desorientar-se: novel·la policíaca de campus, metafísica, cozy mistery, grip lit, cybernoir, polar aïoli... són tan sols algunes de les etiquetes que des dels anys setanta del segle XX han anat acompanyant la literatura de crims. Per posar una mica d’ordre, Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955) han escrit el segon volum de Trets per totes bandes (Editorial Alrevés). Si el primer comprenia del 1841 al 1975, el segon comença als anys 70 quan apareixen les últimes obres de Chester Himes i Georges Simenon, i mor Agatha Christie. A partir d'aquell moment es comencen a multiplicar les etiquetes: "El segon volum són la meitat d’anys però té el doble de pàgines", diu Martín sobre aquesta història de la novel·la negra i policial, la primera en llengua catalana. Segons Martín, la literatura criminal és en realitat un macrogènere amb una gran capacitat per l’hibridisme: "És la nòvia o el nòvio perfecte, el fill mestís de la literatura".

Policial versus negra

Una resol l'enigma i l'altra no té final feliç

És una confusió freqüent fer servir indistintament negra i policial. Greu error, perquè una et deixa amb un nus a l'estómac i l'altra et dona més pau. La primera a existir va ser la policial i els seus orígens es remunten a Els crims del carrer de la Morgue, d’Edgar Allan Poe. "La novel·la policial té el format de resolució d’un enigma i va començar com un joc amb Poe, que intencionadament ho va proposar com un repte al lector, com una partida d’escacs", recorda Martín. La novel·la policial acostuma a tenir un desenllaç feliç perquè es resol el crim. La negra és bastant més fosca. "La policial és seguretat; la negra és inseguretat, no es resol el crim o es mig resol, no hi ha final feliç", detalla Martín. De la policial i de la negra penjarien totes les altres etiquetes. Dins el gènere negre, el primer a instal·lar-se a Europa va ser el néo-polar. Després del Maig del 68, alguns escriptors, majoritàriament de l'esquerra radical, alguns activistes, i molts amb experiència com a periodistes, van començar a denunciar la marginalitat i la precarietat social. Els autors de Trets per totes bandes destaquen el marsellès Jean-Patrick Manchette: el seu primer títol en solitari és L’afer N’Gustro (1971), basat en l’assassinat real de l’activista marroquí Mehdi Ben Barka. Després, vindrien Nada (1972), Morgue pleine (1973) i La position du tireur couché (1982); algunes de les novel·les de Manchette tenen adaptacions al còmic dibuixades per Jacques Tardi i publicades aquí per Norma. En altres punts d’Europa, l’italià Leonardo Sciascia, els suecs Maj Sjöwall i Per Wahlöö i els catalans Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster i Manuel Vázquez Montalbán van casar també la novel·la negra amb la denúncia social.

La comèdia policíaca

Sense riure, ni criminals ni detectius sobreviurien

“La comèdia forma part indispensable del món del crim”, afirma Martín. Són molts els detectius de llengua mordaç i mirada irònica. Els autors destaquen A thrill a minute with Jack Albany (1967), de John Godey [publicada aquí en castellà com a A emoción por minuto], i The gang that couldn't shoot straight (1969), de Jimmy Breslin [La banda que disparaba torcido en l'edició de Bruguera], i autors com Lawrence Block, Gregory Mcdonald i Donald E. Westlake. Block és el creador de Bernie Rhodenbarr, un lladre especialitzat en robatoris culturals que desmitifica el món de l’art, la bibliofília o el col·leccionisme. “Gràcies a aquests autors, l’humor s’ha instal·lat actualment com un recurs habitual”, explica Martín. L’humor s’escola també a les comissaries en el cas de les novel·les de la francesa Sophie Hénaff, creadora de la comissària Anne Capestan, cap d’un incompetent grup de policies, i també en els llibres d’Andrea Camilleri, en què el paper còmic va a càrrec de l'agent Catarella. Tot plegat sense oblidar històries d’amor complicades i divertides com les que imagina l’escocès Christopher Brookmyre entre el lladre Zal Innez i la policia Angelique de Xavia.

La novel·la negra retrospectiva

Mirar enrere amb esperit crític

La novel·la policíaca històrica sempre ha tingut un gran èxit, però Martín s'estima més posar l’èmfasi en la novel·la negra retrospectiva. "Recorda un temps no gaire llunyà, d’entre 30 i 40 anys, i ho fa per entendre el present", afirma Martín. Els autors de Trets per totes bandes distingeixen entre la policíaca històrica i la negra retrospectiva perquè en l’últim cas els escriptors no s'interessen en la recerca per ambientar la trama sinó que reescriuen capítols foscos de la història. Martín posa com a exemple Crims per a la memòria (1983), de Didier Daeninckx, que parla de la manifestació que hi va haver a París el 17 d’octubre del 1961, durant la guerra d’Algèria. La repressió policial va ser brutal i van ser assassinades entre 150 i 200 persones. "James Ellroy, però, n’és el màxim exponent", matisa Martín. A Catalunya, el professor de llengua i literatura destaca noms com Sebastià Jovani i Agustí Vehí, que fan sortir la Transició espanyola als seus llibres.

El 'cybernoir'

Detectius en mons hipertecnològics

"El cybernoir es troba en un moment àlgid, sobretot en època pandèmica", assegura Martín. És un híbrid entre ciència-ficció i novel·la negra, una fusió entre tecnologia i humanitat. Entre molts dels títols d’aquest nou gènere, destaca la trilogia del Sprawl de William Gibson amb un cowboy del ciberespai i una ciutat hipertecnològica. En aquestes novel·les abunden els hackers i la intel·ligència artificial està a l’ordre del dia.

Policies i LGTBI

Van sortir tard de l'armari

No és fins al 1952 que apareix la paraula gai en ficció policíaca. El pioner va ser Edgar Box–pseudònim de l'escriptor Gore Vidal– al llibre Death in the fifth position [Muerte en la quinta posición en l'edició en castellà d'Edhasa del 1986]. El primer detectiu obertament homosexual és Frank Morley, el protagonista de The gay detective (1960), de Lou Rand, i la primera detectiva lesbiana no va aparèixer fins al 1977 a Angel dance, de M.F. Beal. Per als autors, en aquesta etiqueta entrarien les novel·les que inclouen personatges de diverses orientacions sexuals o temàtiques que tenen a veure amb aquestes identitats. L’edat d’or de la ficció LGTBI va arribar a les dècades dels vuitanta i noranta amb novel·les com On the other hand, death (1984), de Richard Stevenson, i escriptors com Dan Kavanagh (el pseudònim que fa servir Julian Barnes per signar novel·les negres), Michael Nava, Dominique Manotti i Anne Holt.

Del 'tartan noir' al 'grit lit'

Fer la volta al món a través del crim

En la literatura criminal abunden les etiquetes geogràfiques, des de la novel·la policial revolucionària cubana fins a la novel·la negra mediterrània, passant per la nòrdica i el tartan noir escocès. "L’etiqueta mediterrània ha fet fallida. Va tenir cert ressò als anys 80 i 90, però no ha acabat agrupant autors de la franja mediterrània i s’ha reduït a un tipus de novel·la en què els personatges mengen bé", diu Martín. El tartan noir se’l va inventar James Ellroy quan va conèixer l’escriptor escocès Ian Rankin i aquest últim li va demanar que li firmés un llibre. Ellroy li va escriure "al rei del tartan noir". Hi ha el polar provençal o polar aïoli, que se situa a Marsella, i el country noir, que recull històries de l’Amèrica rural i pobra. Martín destaca sobretot el neopolicial llatinoamericà: "Són els grans oblidats. És una novel·la crítica i urbana que denuncia la violència, les corrupcions, les dictadures..." Entre els molts noms del neopolicial llatinoamericà, Martín i Canal recomanen els argentins Osvaldo Soriano, autor de No habrá más penas ni olvido (1978), i Ricardo Piglia, responsable de la magnífica Plata quemada (1997), i el mexicà Paco Ignacio Taibo, autor de la sèrie del detectiu Héctor Belascoarán Shayne.

Etiquetes fallides

Eclosió i declivi del 'femicrime'

Hi ha etiquetes que els autors no preveuen que sobrevisquin gaire temps. És el cas del femicrime: "És una etiqueta periodística, de caràcter mercantilista, que neix als països escandinaus i que ha estat molt criticada per les mateixes feministes", diu Martín. L'etiqueta, amb altres com les dames del crim, va tenir una eclosió fa uns deu anys, però darrerament ha caigut en desús. "A moltes escriptores tampoc els ha agradat pel fet que se les etiqueta per ser dones", resum Martín.

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Trets per totes bandes 2' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.