Manuel Outumuro: “Tots tenim una idea de com sortim més bé a les fotos i sol ser errònia”

FormenteraAcaba d’inaugurar l’exposició De barro y luz a La Lonja de Saragossa, amb 130 retrats d’altres tants personatges, fets en els darrers vint-i-cinc anys. Manuel Outumuro, nascut a Ourense el 1949 i resident des de nin a Barcelona, hi exhibeix una de les dues facetes del seu treball, la de retratista, que es creua amb la del fotògraf de moda reconegut internacionalment. La mostra s’ha obert just quatre dies després de la ponència que va fer la setmana passada a Sant Francesc Xavier, en el marc del festival Formentera Fotogràfica.

Si us proposàs fer un retrat a algú, què és el primer que us plantejaríeu?

El primer, mirar de minimitzar el concepte que té aquesta persona de com queda millor a les fotos. És un exercici necessari per poder aconseguir un perfil inèdit del personatge. Tots tenim una idea de com sortim més bé a les fotos i sol ser errònia. Si més no, sol ser una mala idea per al que ha de ser un bon retrat. Els millors són els d’aquelles persones a les quals no els importa com sortiran.

Així que, quan feis un retrat, preteneu...

Allò que vull és fer única aquella persona, com únic és el moment en què prems el disparador de la càmera.

Us condiciona el fet de retratar persones famoses?

El personatge, en si mateix, em sol condicionar menys que l’equip que el sol envoltar: directors d’image, el representant, el mitjà de comunicació per al qual el retrates o la finalitat que ha de tenir aquella fotografia. Tot condiciona i, coneixent-ho, hi has de dialogar, lluitar i, moltes vegades, la majoria, convèncer per dur-los a un terreny i una forma d’expressió propis.

Fins a quin punt és important el concepte en la vostra fotografa?

Les meves imatges estan molt construïdes, així que solen ser conceptualitzades abans de ser disparades. I atès que moltes recolzen en un cert atrezzo, em pas la vida viatjant amb coses insòlites al meu equipatge -una branca de corall, una llagosta de ferro, aquelles coses que crec que em faran la foto- i, en canvi, a vegades m’oblid la càmera a casa. I és que a la càmera no li tenc gaire afecte.

No teniu afecte a la càmera? Per què?

Ja sé que és indispensable i inevitable com a eina per fer la meva feina, però, així com pens que la fotografia ha avançat molt amb la tecnologia digital, la següent passa per a mi seria que ens implantassin una mena de xip al cap i que, aclucant jo els ulls, la imatge quedàs fixada i enregistrada. Som conscient d’aquesta necessitat quan veig un personatge a l’estudi i parl amb ell i pens “ara té la foto”. Ara bé, quan pos els focus i tota la parafernàlia, i a més pos aquesta arma que és una càmera amb la qual he de fer una cosa que, per més inri, es diu disparar... Quan hi ha la càmera entre fotògraf i fotografiat, la comunicació i la naturalitat s’esvaeixen. Enlloc de disparar, m’agradaria pipellejar.

Veig que no enyorau el sistema analògic.

No, no hi tornaria. I em resulta curiós veure sobretot com alguna gent jove, no sé si per nostàlgia o per què, vol frenar els avenços tècnics i reivindicar el passat. Sol passar això, sempre, amb els avenços. i em sobta. Jo ja vaig patir prou amb els líquids del laboratori, passant hores i hores tancat a la cambra obscura, o tornant d’un altre continent, després d’unes sessions que costen una doblerada, amb uns negatius que no sabia què tenien dints. Ja ho vaig patir, tot això.

Idò no vàreu perdre res, en passar a la fotografia digital?

Sí, reconec les pèrdues que ens ha imposat el digital. Ens ha fet perdre el poder que teníem els fotògrafs. Amb l’analògic, només jo sabia que tenia la foto, i la resta havia de confiar en mi. Quan tu deies “ja la tenc”, tothom ho creia. Ara, tothom es llança a la pantalla del meu ordinador com a feres. El personatge perquè vol veure com ha sortit, el maquillador pensa que l’ull hauria d’haver estat un poc més pujat, el perruquer opina que el cabell no vola tant com ell volia i el dissenyador exclama “ai! la cremallera no es veu”. I així, la sessió no s’acaba mai o t’has de fer una barrera i no permetre que ningú vegi la foto fins que no estigui editada.

La vostra exposició de retrats es diu De barro y luz.

La llum dibuixa l’expressió. Ara bé, s’ha d’aplicar d’una manera respectuosa, perquè el que no pot fer aquesta llum és anul·lar la que emet el personatge.

La fotografia de moda també passa de moda?

Una bona fotografia ho és al marge de la moda. En tot cas, ara s’imposa la tendència del selfie i de les fotos per a la venda online. Gairebé tots els reportatges són iguals o s’assemblen molt. Així, ja no som capaços d’endivinar qui és l’autor de la foto. S’ha uniformat, hi ha una bona mitjana, però serà molt més difícil que surtin fotògrafs singulars, amb nom i llenguatge propis.