PalmaTeatre Principal d’Inca.- Brillant la idea de convertir en música simfònica algunes de les cançons de Biel Majoral. Ell va contar, des de damunt de l’escenari, que en principi s’hi havia negat, una mica, però finalment hi va accedir i per això va agrair a l’Orquestra de Cambra de Mallorca que li haguessin fet tombar el coll. Va contar també la feinada que havien hagut de fer amb Júlia Cruz, la directora, i que no havia tingut pietat d’un ‘setantí’ com ell, i encara dret. Ho deia afectuós, i qui més qui menys reia, però ben segur que a les paraules de Majoral hi havia una bona llesca de veritat, o fins i tot més d’una, perquè no n’hi ha d’altra per aconseguir un resultat com el que vàrem poder veure al Principal inquer. Per aquesta raó el públic, dret, va acomiadar el cantautor, el guitarrista Delfí Mulet, la soprano Maria Rosselló i la jove Orquestra de Cambra de Mallorca de manera tan emotiva. No era tan sols nostàlgia o un merescut homenatge, sinó també un premi a la qualitat del producte, en el qual tingueren molt a veure els encarregats dels arranjaments, Biel Oliver i Miquel Brunet, ambdós una garantia.
El concert va durar poc més d’una hora, però podria haver durat tot el temps del món, escoltant des de Què té aquesta terra nostra fins al Vou veri vou per no dormir, de Guillem d’Efak, composta pocs dies abans que finàs i amb unes paraules testamentàries, “que la canti en Majoral”. I en Majoral la canta, com també recita el seu paisà, Així arriben els vençuts, de Pere Capellà, o canta Els havaneros, o la tonada que podria anar dedicada a tots els músics que l’envoltaven i que diu: “Noltros estimam Mallorca, per això cantam cançons…”, i acaba amb un crit de lluita, Tu, jove, tira endavant, que va tornar a cantar com a segon bis, després de Cançó de les il·lusions, la primera propina. Un concert entranyable… i moltes coses més.
Trui Teatre.- Més peces per a aquest puzle que dia a dia, mes a mes, temporada a temporada, va fent créixer l’Orquestra Simfònica Illes Balears. La nostra, cada dia millor, cada dia una mica més gran, fins i tot amb capacitat de sorpresa per moltes i variades raons. Per exemple, la col·lecció de directors que hi desfilen cada any, que no fan més que aportar noves maneres i augmenten indiscutiblement la dosi de qualitat de la formació. El darrer concert és un dels molts exemples que es podrien posar sobre el paper, on l’encarregat de manejar la batuta va ser Marcus Bosch, ja conegut. Una altra novetat va ser Nina Heidenreich en funcions de concertino, però, per a l’ocasió, al cim de la llista de noms sens dubte hi hem de col·locar Stephen Waarts, de vint-i-sis anys, nascut als Estats Units, d’origen holandès. Arriba amb el sarró farcit de guardons i per interpretar un gens habitual Erich Wolfgang Korngold amb el seu Concert en Re Major, Op. 35. Un nin prodigi que va entusiasmar Richard Strauss, entre molts d’altres, amb les seves primeres composicions, com per exemple un trio per a piano a l’edat de tretze anys. Va anar a fer les Amèriques de la mà de Max Reinhardt i les va conquerir amb la música de cinema. Va guanyar dos Oscars, fins que va trobar que dins el món de la música culta no el tenien en consideració. La seva targeta de presentació va ser aquest concert per a violí, però que no va passar de ser un collage d’anteriors temes que havia utilitzat en diferents pel·lícules. Aquestes són Another Dawn, Juárez, Anthony Adverse i El príncep i el captaire, és a dir, cap ruptura amb Hollywood, sinó una collita de peces que ell considerava que mereixien un marc més adequat. Sense entrar en consideracions sobre aquesta circumstància, del que no hi ha dubte és de les possibilitats de les diferents partitures en tota la seva extensió. El lirisme del primer moviment; la indiscutible bellesa, convencional però eficaç, del segon o el vigor del tercer, sempre amb el violí com a màxim exponent i no sense haver de fer palès el virtuosisme del protagonista. Un protagonista que, com a propina, oferí el primer moviment de la Sonata en Sol Major op. 27 núm. 5, L’aurore, d’Eugéne Ysaïe. Una petita joia per manifestar, una mica més, el domini absolut de l’instrument.
El concert el varen completar l’obertura de La bella Melusina, de Felix Mendelssohn. Curta i deliciosa peça, que la Simfònica va fer sonar amb poderosa elegància; diuen que els arpegis inicials dels instruments de corda varen servir d’“inspiració” a Richard Wagner per aconseguir idèntic objectiu amb L’Or del Rin i les seves nimfes dins l’aigua. Com a colofó, la Suite d’El cavaller de la rosa, de Richard Strauss, que gairebé no necessita presentació. Prou coneguda i segurament sempre rebuda, com es mereix una composició d’un dels grans mestres de la música simfònica. Aquesta Suite no és una excepció i la impecable i pulcra grandiloqüència del compositor no deixa de sorgir des dels metàl·lics primers compassos. Com dirien els delinqüents, un altre concert “pa la saca”.
