Quan ‘anar’ va deixar de dur-nos enlloc

Com una construcció que indicava moviment va acabar convertint-se en una de les formes més habituals de parlar del passat en català

4 min
Quan ‘anar’ va deixar de dur-nos enlloc
21/11/2026 - 16:41 h
  • CAST
  • ENG
  • DE

PalmaQuè vàreu fer ahir? Potser vàreu anar a classe, vàreu prendre un cafè amb un company o vàreu llegir un llibre que feia temps que volíeu començar. Sigui quina sigui la resposta, és probable que, si us ho demanen, feu servir el verb ‘anar’ (o unes formes particulars d’aquest verb) per explicar-ho. Ara bé, si hi pensam una mica, quan deim ‘vaig estudiar’, ‘vaig prendre un cafè’ o ‘vaig llegir’, no expressam cap moviment. Si no heu anat enlloc, com és que un verb que originalment indicava desplaçament ha acabat convertit en una de les maneres més habituals de parlar del passat?

En català tenim dues maneres de parlar d’accions acabades en el passat: el passat simple i el passat perifràstic. Podem dir que ahir ‘visitàrem’ uns amics o que ahir ‘vàrem visitar-los’. El significat és el mateix, però les dues formes no tenen la mateixa presència en tots els parlars ni en tots els contextos. Així, el passat perifràstic és la forma més habitual i espontània en bona part del domini lingüístic, i el passat simple es conserva sobretot en els registres formals i escrits, tot i que continua ben viu en algunes zones, especialment al centre i al sud del País Valencià, i també en algunes varietats balears.

Moviment i acció

Aquesta manera de construir el passat, però, no ha existit sempre. Si tornam al català medieval, hi trobam sobretot el passat simple: ‘anà’, ‘digué’, ‘prengué’, etc. La construcció amb ‘anar’ i un infinitiu també hi era, però encara tenia el significat que té avui quan deim ‘vaig a comprar pa’ o ‘vaig a cercar els nins’: indicava que algú es desplaçava amb la intenció de fer una cosa. Si un text deia que algú ‘anà ferir’ un enemic, per exemple, explicava que s’hi havia acostat per atacar-lo (és a dir, primer hi havia el moviment i després l’acció).

Ara bé, en alguns casos, el relat ja no posava tant d’èmfasi en el desplaçament com en allò que passava després. Si algú ‘anà ferir’ un enemic i tot seguit el text explicava que l’havia ferit, el lector podia entendre que l’acció s’havia duit a terme, de manera que el moviment quedava en segon pla i el fet d’haver executat l’acció començava a guanyar importància. És en contextos com aquests que la construcció podia començar a interpretar-se com una manera d’explicar un fet passat.

Els primers exemples sistemàtics d’aquest ús, segons explica Carles Segura-Llopes a l’article El passat perifràstic en català antic, es troben en textos de la segona meitat del segle XIII, tot i que això no vol dir que ja fos una forma de passat com la que feim servir avui. Durant un temps, les dues interpretacions (la de moviment i la de passat) devien conviure, i no sempre és fàcil saber quina correspon a cada exemple. De fet, Segura-Llopes situa un moment important de consolidació del passat perifràstic al voltant de mitjan segle XIV. A partir d’aquí, el passat perifràstic apareix cada vegada més en els textos, especialment en els de l’àrea oriental del català.

Com és que va passar? No hi ha una resposta definitiva. Una de les explicacions té a veure amb el tipus d’accions que apareixien després d’‘anar’. En els primers exemples són freqüents verbs que expressen accions que es poden entendre com a acabades. Això facilitava que el lector es fixàs en el resultat de l’acció i no tant en el desplaçament que l’havia precedida. També hi devia influir la manera d’explicar les històries: enmig d’una narració construïda amb el passat simple, la forma amb ‘anar’ podia servir per donar relleu a un moment especialment important. Amb el temps, aquest ús es devia anar estenent fins que la construcció va acabar funcionant com una forma habitual de passat.

Una altra qüestió és com es va estendre pel territori. Una de les hipòtesis que s’han proposat és que el contacte amb l’occità hi va tenir un paper, idea que encaixa prou amb el fet que els primers usos es concentrin sobretot al nord-est i que l’expansió fos més limitada en terres valencianes. Ara bé, no és una explicació demostrada: és una hipòtesi que ajuda a entendre la distribució geogràfica, però no resol per si sola tots els interrogants sobre l’origen del passat perifràstic.

La història d’aquesta forma encara té un detall curiós. Al segle XV, quan ja començava a tenir presència en la llengua, n’hi havia que la consideraven poc adequada. Les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, que recull recomanacions sobre quines formes calia evitar, desaconsellaven expressions com ‘vaig anar’ i ‘vaig venir’, i, en lloc d’aquestes formes, proposaven fer servir el passat simple (‘aní’ i ‘venguí’). Així, una forma que alguns consideraven poc elegant o inadequada acabaria convertint-se en la manera més habitual d’expressar el passat en bona part del català.

Passat i futur

Una altra qüestió curiosa és que, mentre que en català feim servir ‘anar’ per parlar del passat, altres llengües romàniques l’empren per parlar del futur. Si sabem una mica de castellà o de francès, segurament ens sonen expressions com ‘voy a estudiar’ o ‘je vais étudier’, amb el verb ‘anar’ i un infinitiu per parlar d’una acció futura. Un cop més, podem comprovar que les llengües no sempre evolucionen de la mateixa manera, encara que parteixin de construccions semblants.

Així, quan deim ‘vaig fer’, ‘vares venir’ o ‘vàrem veure’, utilitzam el resultat d’un procés que va començar fa molts de segles però que no sempre ha existit. Una construcció que inicialment expressava moviment i finalitat va anar perdent part del significat original fins a convertir-se en una forma de passat, de manera que avui, quan la feim servir, ja no necessitam anar enlloc.

stats