Lluís Maicas: “Als anys 70, ens movia la idea que calia canviar-ho tot”

PalmaLluís Maicas (Inca, 1954) és escriptor i artista plàstic. Va participar activament de l’esperit contracultural de la Mallorca dels 70. Entre el 2011 i el 2015, va ser diputat al Parlament balear pel PSIB-PSOE. El seu nou llibre de poesia és La casa cremada i altres incendis (Perifèrics).

Quina classe de focs han provocat els incendis del llibre?

Focs interiors. Focs necessaris per netejar i purificar. Que cremen tot l’inservible i fan una catarsi. És com la festa de Santa Maria la Major d’antany, quan la gent cremava els mobles vells i en comprava de nous. Era un recomençament.

Són poemes, però molts funcionen com a microcontes.

Efectivament. La base de la meva obra és la quotidianitat, el que tenc més a prop, jo mateix inclòs. Hi ha una certa influència de Brossa, en aquest sentit. Són poemes que mesclen vivència personal, memòria, imaginació, humor... I que sovint prenen la forma de petites narracions, contades amb una mirada poètica.

Quines són les característiques d’aquesta mirada poètica?

És una mirada irònica, interessada en gairebé tot, molt observadora de l’entorn proper, i és introspectiva. Quan escric cerc dins meu què en puc treure. Els meus poemes som jo.

Els escriptors i els artistes que de joves abracen l’avantguarda queden marcats de per vida, ja sigui perquè la influència se’ls nota sempre o perquè amb el temps se’n fan tan lluny com poden.

Jo seria dels que conserven una influència de les avantguardes de joventut, sí, tot i les modificacions lògiques del procés vital. Si no som el mateix d’ahir, com hauria de ser el mateix de fa quaranta anys? Ara bé: la gent, a mesura que es va fent gran, té tendència a adoptar unes posicions més conservadores tant en termes estètics com en termes ideològics.

Quines creis que són les lliçons més perdurables que us han quedat dels 70?

Una certa autosuficiència, en el sentit de no estar pendent de res, de només fer les coses si en tenc ganes, encara que sigui en un format que tindrà un recorregut limitat. Això té a veure amb com ens cercàvem la vida aleshores. També me’n queda una certa actitud davant la quotidianitat. És una actitud de dubte constant i de replantejament continu, de no donar res per cert i segur.

En conjunt, quina valoració feis de la moguda contracultural que hi va haver en la Mallorca dels 70, tant des del punt de vista plàstic com des del punt de vista poètic?

Va ser una explosió de creativitat i d’actituds d’enfrontament molt positiva. La dècada dels 70 va ser una dècada explosiva des del punt de vista literari i plàstic, però també en altres vessants, com l’ecologista. Veníem de la reacció més absoluta, de veure com les institucions culturals estaven controlades per franquistes i reaccionaris, i el que vàrem fer nosaltres va ser qüestionar-ho tot. Potser alguns mètodes que empràrem i algunes obres que férem no tenien prou qualitat, però varen ser eficaços. Si has vist l’exposició dedicada al Grup Criada, queda clar que varen fer coses irregulars -la mostra de criades per criticar els certàmens carrinclons estava bé, mentre que l’expo-caca era molt gratuïta-, però també queda clar que ho sacsejaren tot.

Allò va acabar com el rosari de l’aurora. Els darrers anys, vàreu ser al nucli dur del Taller Llunàtic, quan ja només en formaven part en Bartomeu Cabot, en Josep Albertí, en Jaume Sastre i vós mateix. Quin record en teniu?

Un record divertit. Ens ho passàvem bé a les reunions que fèiem per preparar el Correu de Son Coc o altres publicacions com La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs. Tots aportàvem la nostra mirada, agressiva i irònica contra quasi tot. Però allò era una espiral. Va estar bé mentre va estar bé, però si no en sorties, podies caure en una espiral de repetició i d’estancament. Els col·lectius creen una certa dependència entre els seus membres. Hi ha coses que no faries i has de fer, i hi ha coses que faries i no pots fer, i això és un problema. A més, quan canvien les circumstàncies que estàs atacant, tu no pots continuar atacant-les com si res, perquè aleshores ets tu que quedes desplaçat.

Als anys 80, tot allò va quedar desmantellat, potser inevitablement.

El Taller Llunàtic va ser una de les coses que veritablement varen sacsejar el panorama artístic i cultural de la Mallorca dels 70 i principis dels 80. Va aglutinar molta gent, i, a més, gent molt diversa. A tots ens movia la idea que calia canviar-ho tot. Algunes coses les canviàrem. Després va passar el que sol passar: uns varen entrar dins el sistema i uns altres en varen quedar al marge. Encara que això s’ha de matisar. El sistema té una gran capacitat de fagocitar tot el que l’envolta. A poc a poc, va eixamplant els seus límits i, a partir d’un moment, uns que eren fora de cop es troben dins, però no perquè hi hagin entrat, sinó perquè el cercle del sistema s’ha eixamplat i els ha inclòs. També passa que el sistema pot excloure artistes extraordinaris com Andreu Terrades, a la vegada que n’inclou d’absolutament prescindibles.

Vàreu ser diputat durant una legislatura terrible: la del govern de Bauzá i la crisi econòmica. Hi trobàreu molta poesia, al Parlament balear?

El llibre inclou un poema, titulat Advertència del subordinat, que parla del meu pas pel Parlament.

Cert. En podem citar una part.

“L’uixer advertí a ses senyories / que els escons són de lloguer, / i que, essent de propietat comuna, / és censurable que hi vomitin a sobre. / Si veiéssiu, quan acaba la sessió, / la feinada del servei de neteja / per deixar net l’hemicicle! / Paraules mastegades aferrades, / com xiclets, sota els seients, / restes de discurs escampades / per la tribuna, gests grollers / a les catifes [...]”.