PalmaDiu Blai Bonet en el pròleg de La llampuga: un mite de la tardor, d’Enric Massutí i Sebastià Vidal (Documenta Balear, 1997), que la llampuga és un ésser esperat. No arriba fins que el temps assenyala el seu temps i se’n va quan el temps anuncia la fi de la seva presència, a les acaballes de la tardor. Poques paraules descriuen tan bé la relació entre aquest peix i el calendari de la mar.
Hi ha peixos que formen part del calendari mariner com els fruits formen part del calendari de la terra. La llampuga és un d’aquests peixos. Aquest animal migrador s’apropa a les aigües litorals a finals d’estiu i principis de tardor, just quan les primeres tempestes anuncien el canvi d’estació. És també el moment en què tradicionalment comença la seva pesca a Mallorca. “Quan llampega, llampuga”, diu la dita, convertint el llampec en un senyal de la mar perquè quan el cel comença a trencar l’estiu la llampuga anuncia que ha arribat el seu temps. La dita amaga, a més, un joc de paraules especialment suggeridor. En català, ‘llampuga’ no només designa el peix. El DCVB recull també ‘llampuga’ amb el sentit de llampec o llampó, especialment en el parlar de Mallorca, i ‘llampugar’, ‘fer llampucs’, és a dir, ‘llampegar’. La paraula forma part, així, d’una família vinculada a la llum i la resplendor. La seva etimologia no és del tot definida: s’ha relacionat amb un hipotètic mot llatí ‘lampuca’, vinculat a ‘lampas’ (‘llum’, ‘llàntia’) i també se n’ha proposat una procedència grega, de ‘lámpousa’ (‘la resplendent’). L’associació resulta encara més bella si miram el peix viu quan neda dins la mar. La llampuga sembla feta de llum: el llom verd i blavós, els costats argentats i els reflexos grocs i daurats canvien amb el moviment i la incidència del sol.
La ‘Coryphaena hippurus’, el seu nom científic, rep denominacions diverses arreu del món, cadascuna vinculada a una determinada manera de mirar-la. Així com per nosaltres és la llampuga, en alguns territoris de parla castellana és coneguda com a ‘dorado’, un nom ben definitori que fa referència a les seves tonalitats grogoses. Aquesta denominació és habitual també en diversos països americans com Mèxic, Cuba i l’Equador, per posar-ne alguns exemples. En anglès rep el curiós nom de ‘dolphinfish’, ‘peix dofí’. L’apel·latiu pot resultar desconcertant, perquè no es tracta d’un dofí ni té cap relació amb aquests mamífers marins. Per evitar la confusió, especialment en l’àmbit gastronòmic i comercial, s’ha estès internacionalment el nom ‘mahi-mahi’. A Hawaii, precisament, ‘mahi-mahi’ és una denominació molt arrelada. El nom hawaià significa ‘molt fort’ i posa l’accent en una característica diferent de la que trobam en els noms català i castellà: no la llum ni el color, sinó la força i el vigor d’un peix ràpid i potent.
També la Mediterrània conserva un gran repertori de noms: ‘lampuga’, ‘indorada’ i ‘kapuni’ a Itàlia; ‘lampuka’ a Malta; ‘lampuga’ a Croàcia; ‘coryphène’ i ‘dorade-coryphène’ en francès, i ‘bille’ a Tunísia.
Blai Bonet deia que la llampuga és un ésser esperat. Potser els seus molts noms són també una forma d’aquesta espera, paraules que durant segles han servit per reconèixer-la quan arriba, per distingir-la entre els altres peixos i per fixar en la memòria el moment exacte de la seva aparició.
La recepta d’avui és una interpretació d’un plat sicilià descrit a La llampuga: un mite de la tardor.
Primer de tot bullirem l’api i en reservarem el brou.
Sofregirem la ceba tallada a quadrets petits. Quan sigui ben rossa hi afegirem la tomàtiga i mig tassó de brou d’api, l’api picat, sal i pebre bo. Deixarem que la salsa redueixi a poc foc.
Enfarinarem el peix i el fregirem. Deixarem que degoti sobre paper absorbent.
Afegirem les olives i les tàperes a la salsa. Hi abocarem el vi blanc, un raig de vinagre i hi posarem el peix. Ho deixarem que cogui 5 minuts i ho servirem.
l 1 kg de llampuga tallada a rodanxes
l 100 g d’olives verdes sense pinyol
l 1 brot d’api
l 1 ceba
l 50 g de tàperes
l 100 g de salsa de tomàtiga
l 1 raig de vinagre
l mig tassó de vi blanc
