L'heroi quotidià en peu de guerra

Barcelona.En el context actual, ¿ Un enemic del poble és una obra oportunista?, li pregunten a Miguel del Arco. I el director, artífex d'alguns dels últims èxits del teatre madrileny, duu la resposta correcta ben assajada. "¿És oportunista parlar del que passa? No. Crec que és oportú. És una obligació. De què parlarem, si no? Hem de parlar del que ens preocupa. L'obra fa que la gent dialogui, ja que et sents apel·lat", defensa. A la seva dreta, l'actor Pere Arquillué assenteix: "És una obra valenta. En la seva columna vertebral diu coses que avui encara costen d'escoltar".

Miguel del Arco dirigeix al Teatre Lliure de Montjuïc (del 23 de gener al 16 de febrer) una nova versió d'Un enemic del poble, de Henrik Ibsen. El text parteix de la versió que ja va fer Juan Mayorga per al Centro Dramático Nacional i que va dirigir Gerardo Vera amb Francesc Orella com a protagonista (a Barcelona es va poder veure el 2007). "És un text d'una modernitat brutal com a estructura, però s'ha d'allunyar dels preceptes morals del segle XIX", diu el director, que signa una nova versió en què esprem "l'oralitat, la fluïdesa, el ritme", una qualitat que li solen destacar en les seves adaptacions i que ell atribueix al fet de ser un actor amb companyia pròpia.

Un escenari inundat

Pere Arquillué es posa en la pell del famós doctor Thomas Stockmann, el metge d'un balneari que posa en perill el futur de la seva família i el benestar de tot un poble en fer públic que les aigües del centre estan contaminades. L'aigua té una presència física i metafòrica en l'escenari del Teatre Lliure. El poble -polítics, habitants, mitjans de comunicació, comerciants- l'interpreta una extensa companyia de 15 actors, una cosa excepcional en temps de crisi. Roger Casamajor, Pablo Derqui, Mònica López, Jordi Martínez, Santi Ricard, Mar Casas o Blanca Apilánez, que interpreta la patidora esposa, planten cara a Stockmann, un home amb uns principis tan ferms i indiscutibles que poden acabar convertint-lo en un fanàtic dictatorial.

Henrik Ibsen exposa la lluita de l'individu contra la societat. "On acaba l'un i on comença l'altra? On és avui l'home lliure?", es pregunta Del Arco. Ell troba paral·lelismes entre Stockmann i els herois quotidians de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca o els veïns del barri de Gamonal que s'han aixecat contra els seus polítics, tot i que adverteix: "Avui el perill és que l'enemic està més dispers, impera el que és políticament correcte". Ibsen posa sobre la taula conceptes com democràcia, demagògia, honestedat, necessitat, veritat, benestar. "Quan ens toquen la butxaca, reaccionem d'una manera determinada -planteja el director-. Quan tens una teulada i un plat a taula, pots plantejar-te ser generós, però quan pots perdre tot això les decisions poden ser terribles". En el fons, tothom té uns principis, però si és necessari es poden canviar per uns altres, que deia Groucho Marx.

Les sabates i la colònia d'Anna Lizaran, en una exposició d'homenatge

Aquest dijous, quan s'estreni Un enemic del poble, també s'obrirà al públic l'exposició que el Teatre Lliure dedica a una de les seves fundadores, Anna Lizaran. L'homenatge, que durarà tota la temporada, consta de fotografies de la majoria de les seves obres, una cinquantena, però també pren cos en petites escenografies que ha ideat un altre veterà del Lliure, l'escriptor i director Guillem-Jordi Graells. S'hi podran observar alguns vestits que havia portat a escena, les seves sabates, la llar de foc amb els seus premis, un camerino amb les colònies que ella atribuïa als personatges que encarnava i, fins i tot, hi haurà l'hort urbà que tenia a casa. L'endemà, a la seu de Gràcia, s'hi podrà veure un pròleg de la mostra que ressegueix els seus primers anys de carrera: des dels orígens al teatre d'aficionats de la Passió d'Esparreguera, els estudis teatrals a Barcelona, la creació de Comediants, la fugida a París per estudiar a l'escola Lecoq i la tornada per fundar el Teatre Lliure.