L'astorament d'un musulmà pel cristianisme

BARCELONAHi ha llibres imprescindibles? Probablement no. Però, si n'hi hagués, el que ha escrit Navid Kermani –recentment traduït al castellà– en seria un. Imprescindible per sortir de l'espiral de malentesos, prejudicis, odis que, inexorablement, alimenten els vincles humans, en especial quan les creences hi juguen un paper cabdal. I de tots els conflictes d'avui possiblement el més visible –no necessàriament el més nombrós, però sí el més present– és el relacionat amb l'islam.

I no, el llibre que ha escrit Kermani (Siegen, Alemanya, 1967) no ens introdueix d'una manera fàcil als preceptes bàsics de l'islam, ni tan sols és un llibre acadèmic o que pretengui ser-ho. 'Incrédulo asombro. Sobre el cristianismo' (Trotta) és això: l'astorament incrèdul d'un musulmà fascinat pel cristianisme, en especial pel seu art.

Periodista i escriptor alemany fill d'immigrants iranians, l'autor és conegut a Alemanya pels seus articles en diversos diaris, com 'Der Spiegel', i ha rebut premis, entre ells el Premi de la Pau dels llibreters alemanys, que li van concedir el 2015 tant per la seva obra literària i d'assaig com pels seus reportatges en zones de guerra. Tota aquesta trajectòria es resumeix en el llibre d'ara, on Kermani desgrana en breus capítols una quarantena d'obres d'art cristianes, en especial pintures, des de la seva visió personal. Quadres de Caravaggio, Da Vinci, Albertinelli, Dürer, Lochner, Reni, Bellini, Botticelli, El Greco, Rembrandt, el Bosco, Memling, Zurbarán, De la Tour, Perugino... li serveixen per parlar-nos d'amor, desig, vocació, lament, resurrecció, mort, Déu, llum, oració, víctima o èxode, d'una manera íntima i erudita en què la tradició musulmana s'acosta amb devoció al cristianisme a través de l'art.

Una devoció per la religió de l'altre no exempta de crítica. I això fa que la seva aproximació encara sigui més rica i interessant, plena de matisos. Un llibre lent d'escriure, fruit d'hores i hores en pinacoteques o esglésies contemplant obres mestres, de viatges i estades en diferents parts del món, de lectures i reflexions profundes i de converses, sempre converses, amb aquelles persones que l'acompanyen en aquesta recerca.

“A Roma –explica l'autor, on va estar-s'hi uns mesos estudiant– em va entrar enveja del cristianisme, i si no considerés absolutament equivocada la idea de l'encarnació en només un ésser humà, ni em semblés tan pagana en particular la representació catòlica del món, si no em repel·lís l'ordre que jerarquitza totes les relacions i més encara les humanes, la demostració de poder de l'Església catòlica, a més d'una idolatria del patiment que arriba fins al deliri homicida, possiblement m'hauria adherit gradualment a les seves pràctiques, hauria anat a la missa llatina i amb pauses hauria sucumbit a la seva salmòdia, si bé al principi per motius estètics, sobretot, potser fins i tot per la fascinació que em produeix la continuïtat sense igual d'una institució que funda una comunitat a partir d'un parent de Déu”.

Aquesta és la perspectiva de Kermani, sense por de dir el que pensa, reconeixent sempre aquesta atracció que el porta a resar a les esglésies sense per això acostar-se massa a la creu ni participar de l'eucaristia. La mateixa fascinació que el fa renegar de la creu però, alhora, mentre contempla l'escultura contemporània de Karl Schlamminger, una bellíssima creu metàl·lica entrellaçada, no pot deixar de mirar-la: “Fa dies que tinc una escultura al meu escriptori, a l'esquerra de la pantalla de l'ordinador, transversal a la catifa de resar, i és tan captivadora, és tal la seva benedicció, que voldria comprar-me-la i quedar-me-la per sempre, costi el que costi”, confessa.

Així, hi trobem un home disposat a deixar de banda prejudicis i dogmes sense renunciar a la seva creença, acostant-se a l'altre sense por, i gràcies a això nodrint una experiència que serveix a la societat, més enllà del seu periple vital.

D'aquesta manera, les reflexions del llibre no només es bolquen en les meditacions que susciten pintures, icones o escultures, també volen ser un homenatge a diversos testimonis que han encarnat aquest acostament entre religions, sovint en territoris que han patit la devastació (Síria, Kosovo, l'Iran). Persones com Francesc d'Assís o, per no abandonar l'actualitat, el jesuïta Paolo Dall'Oglio, revitalitzador del monestir Mar Musa, a Síria, espai de trobada entre cristians i musulmans i tristament segrestat per l'ISIS el 2013.

I és entre aquests testimonis que Kermani escriu: “Si hi ha alguna cosa que admiro del cristianisme, o més ben dit dels cristians, la fe dels quals més que haver-me convençut m'ha vençut, m'ha privat de tots els meus arguments, si em quedés amb un sol aspecte, amb una sola característica com a exemple, com a fil conductor també per a mi, no és precisament l'art que tinc en tan alta estimació, no la civilització amb la seva música i la seva arquitectura, no aquest o aquell altre ritu, per molt ric que sigui. És l'amor específicament cristià... En altres religions també s'estima, s'exhorta a la misericòrdia, a la tolerància, a la caritat. Però l'amor que percebo en molts cristians i amb molta més freqüència en aquells que han donat la seva ànima a Jesús, monjos i monges, excedeix tot límit al que podria arribar una persona també sense Déu: el seu amor no fa distincions”. Una declaració que acompanya d'unes paraules que, en elles mateixes, són una declaració de principis per a totes aquelles persones interessades en el diàleg interreligiós: “Si fos desconfiat, pensaria que els cristians volen ajudar a consolar en aquest món amb el seu amor pel fet que en l'altre només ells compten amb la misericòrdia. Però ja no sóc desconfiat, només em sento agraït cada vegada que experimento l'amor que no fa diferències”.

Així doncs, llibre imprescindible? Si més no necessari, en especial si es vol anar més enllà de les paraules buides i el diàleg de sords, per endinsar-nos de ple en una experiència estètica, espiritual i, en definitiva, humana que fa de pont entre dues fes i un sol món.