L’adéu a Sa Posada de Bellver que per ara no és

El març passat perdíem el Bluesville. I, en una setmana en què hem vist la imatge de l’Alaska per terra, l’únic bastió històric de música en viu que es manté dret a Palma feia sentir, de dimecres a dijous, els darrers batecs. Potser, però, no amb tant de clamor popular, com a mínim a la xarxa. Suficient, tanmateix, perquè Ramon Ballester, en Ramon de la O, l’amo de Sa Posada de Bellver, es refés de la idea de posar pany i clau a més de 20 anys de vetlades entelades per vi, cuscús i música. “Intentaré obrir la setmana que ve, potser tindré una ajuda econòmica”. És el darrer intent d’en Ramon de desdir-se d’una decisió mortal i cremar així el darrer cartutx per a un refugi d’artistes, parroquians i nits de llibertinatge. Un món a part i singular que encara resisteix a la ciutat. “Té una força simbòlica i de deixadesa, de cosa que hauria de ser patrimoni d’aquesta ciutat”, assevera el cantautor Tomeu Quetgles, a qui haurien tocat els tristos honors de fer el darrer concert a Sa Posada si dijous s’hi hagués abaixat la persiana per sempre després que el Youthing n’avisàs dimecres als seus comptes digitals i la notícia començàs a córrer per la xarxa i el carrer. “Un altre concepte de negoci, d’oportunitat d’escoltar la dissonància que tanta falta fa, de padrinatge, d’intel·lectualitat bohèmia i cultura rebel, allunyat de franquícies i contra l’aposta de cultura comercial d’aquesta ciutat”, reflexiona el músic.

“Té el que no té cap altre lloc”, diu el músic Alberto Vizcaíno, qui precisament va ser soci d’en Ramon de la O a Sa Posada de Bellver en els primers anys. “Jo era client de cada dia d’en Ramon al París Texas”, el bar situat a la cotxera contigua a Sa Posada, a la Costa de Bellver, que va estar obert uns set anys, ara en faria uns vint-i-set. Era el punt de trobada de músics i inquiets, i punt de partida de les nits de transeünts de la darrera època viva de Gomila. “Era el chill-out de Sa Posada”, recorda el músic Ginés Fernández, qui va fer-hi feina darrere la barra. Quan tancà, “vàrem decidir obrir Sa Posada, primer nosaltres dos i després agafàrem un parell de socis per a la cuina”, recorda Vizcaíno. “Jo m’encarregava de l’escenari; en Ramon, de la barra, i na Tiana Rigo i en Simone Malone, de la cuina”, fa memòria.

“Els primers cinc o sis anys van ser espectaculars”, continua. “Venien tots els artistes que passaven per l’Auditòrium i coincidia que en els apartaments de davant Sa Posada hi vivien els músics i els ballets de Son Amar, i sempre baixaven a sopar o a fer una copa, com Richard Vinton”, un dels músics històrics, habitual de la programació de Sa Posada, sobretot els primers anys. Uns llimbs únics, refugi de molts, com “Pretenders, Amancio Prada, Gabino Diego i Santiago Auserón, que hi va venir per en Max. I aquell vespre jo tocava i feia una versió de Kevin Ayers que li encantà i als vint minuts ja era damunt l’escenari, mà a mà”, recorda Vizcaíno. “S’hi ajunten dos encants: l’interès per tot tipus d’art, perquè a més de música s’hi ha fet cabaret, teatre...; i una ideologia i consciència llibertària que uneix, més enllà de generacions”, opina l’exsoci. “Un espai lliure de pretensions que estima la música com un art que és i convida qualsevol amb inquietuds musicals i així gaudir de quelcom més que d’una vetlada de fum i copes”, diu el músic Biel Font, habitual de la seva tarima. “Una màquina del temps, reducte de veterans”, apunta Ginés Fernández.

Obrir els ulls

Més enllà de les traves administratives i veïnals que hi pugui haver hagut durant aquestes dues dècades, la disminució de clientela o de fer-hi caixa en aquests darrers anys -tot i els més parroquians del lloc- han estat el motiu perquè la mort hagi acabat planant damunt del local del Terreno. I si estam abocats a perdre’l, hem d’assumir un mea culpa. “La crisi s’ha notat, m’he vist angoixat i ha estat dificultós econòmicament”, diu Ramon Ballester. “Em fa calfred quan pens en la pèrdua, perquè és un dels bastions de la música en directe de Palma, i la música en directe ja fa temps que té ferida de mort”, comenta Biel Font, qui també toca amb Tomeu Quetgles. Aquest insisteix que la seva possible mort ens hauria de fer obrir els ulls. “Fa falta assaltar l’Ajuntament culturalment, no en un poder administratiu, però sí que, amb totes les oportunitats que ens dóna aquesta ciutat, no li posam l’esment que caldria i hauríem d’aprofitar-ho i impulsar coses perquè, si no, haurem de començar a fer concerts als McAutos”, sentencia. I Sa Posada de Bellver està emmarcada en la iconografia d’una ciutat que costa mantenir i desapareix, cada vegada més.