L’eternitat del petit príncep

Cada cop que llegeixes El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry, penses que aquesta acurada dissecció de la condició humana que el protagonista mai comprèn és més actual que mai; que cada cop deixa de ser més per a infants i que qui l’hauria de llegir són els adults; o potser mai no ha estat una faula infantil amb un missatge senzill com tantes altres. Cert que els dibuixos del mateix autor, segurament molt més coneguts que el text, d’alguna manera devaluen la saviesa i la clarividència de totes i cadascuna de les situacions que es plantegen. 

El petit príncep parla de l’amistat, que només es pot conrear de mica en mica, passa a passa: “els homes ja no tenen temps de conèixer res, per això ho compren tot fet als mercaders, i com que no hi ha mercaders d’amics”. De l’ambició, de l’inútil plaer de posseir per posseir, sense cap altra raó que tenir més i més, sense límit. També explica que s’ha de saber veure amb el cor i no tan sols amb els ulls… 

Totes aquestes reflexions, i moltes més, formen part de Léon a la terra dels homes, la peça teatral escrita i dirigida per Maria Pla a partir de la història que va escriure Saint-Exupéry i ubicada al desert del Sàhara, on un dia va haver d’aterrar l’autor per una avaria al seu aparell, com conta a La terra dels homes, una recull d’assajos autobiogràfics amb què va ser guardonat amb el premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa l’any 1939.

Maria Pla ha mesclat ambdós personatges, l’aviador i el seu amic Léon Werth. En el fons, una bona excusa per contar la història d’El petit príncep de manera diferent. Els protagonistes són dos adults, el segon ja gran, de camí cap a l’infinit, interpretats per Òscar Intente i Miquel Gelabert, sense més estris que la paraula. No necessiten gaire més. Dos homes que parlen i s’escolten, dos homes que exploren el camí de l’amistat sense cap altre motiu que aquest, i que descobreixen que hi ha un món que no s’assembla ni poc ni gens al que habitam, tot i que el tenim molt més a prop, dins nostre. D’alguna manera, Léon és el príncep i qui beu de la seva sapiència és l’autor. Així ho ha capgirat Maria Pla, elevant el punt de mira del missatge, amb dos actors que ho broden, tot i que el caramel interpretatiu és per a Gelabert, que torna a exhibir un registre que, com sempre passa amb els bons actors, sembla escrit per a ell. Una posada en escena senzilla, dos actors immensos i un text que mai no s’ha de col·locar al prestatge dels contes infantils.