Johannes Jäger és biòleg i filòsof. Ha liderat un grup de recerca al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona (CRG) i ha dirigit el Konrad Lorenz Institute for Evolution and Cognition Research (KLI) a Àustria. Ara és professor de la Universitat de Viena i de l’Institut d’Études Avancées de París. Utilitza la filosofia i l’art per ampliar la visió que els científics tenen de la ciència. Aquesta setmana ha participat en un debat sobre ciència i religió en el congrés científic internacional sobre evolució EvoKE BCN 2021, que s’ha fet a Barcelona.
Ja no som a l’època de Galileu, però ¿avui encara hi ha un conflicte entre ciència i religió?
— Sí, perquè hi ha diferències ideològiques entre l’una i l’altra. Si creus en l’evolució com un procés que opera sense cap força directora, només deixes espai per al que podríem anomenar un déu creador, però no per a un déu que fa miracles. I hi ha molta gent que no vol creure en això. Les religions organitzades s’hi han resistit. Una altra cosa important que prové del pensament evolutiu és veure la societat en un procés de canvi continu, i no parlo de la supervivència dels més aptes, sinó d’un procés creatiu en què les regles canvien constantment. Moltes de les visions estàtiques del món que provenen de la religió estan en conflicte amb aquesta idea.
Hi ha científics amb molta repercussió, com Richard Dawkins o Neil deGrasse Tyson, que han arribat a personificar el conflicte entre ciència i religió, perquè s’enfronten a les persones religioses de manera molt contundent, amb fets, dades i proves.
— Penso que no té cap sentit alliçonar la gent amb condescendència i dir que tothom que creu en déu és estúpid o ignorant. El conflicte entre la ciència i la religió es produeix sobretot quan hi ha visions dogmàtiques de la religió, però també quan hi ha visions dogmàtiques de la ciència, com la que transmeten Dawkins o DeGrasse Tyson. Quan parlen en públic actuen com si tinguessin l’única veritat i la resta del món fos idiota. Segons ells, la ciència produeix fets que són la veritat. I punt. I la ciència no fa exactament això, sinó que és un procés que s’autocorregeix. Som éssers limitats i pensar que podem entendre l’univers sencer és completament absurd. El coneixement científic no és veritat mai, és simplement el millor que tenim. A mesura que tenim més experiència històrica, el nostre coneixement del món millora. I això és important d’explicar. I no és tan complicat.
Hi ha principis religiosos que al segle XXI estan desfasats, però ¿hi ha visions de la ciència desfasades?
— La ciència moderna va estar molt influenciada pel corrent filosòfic del positivisme. Això ha fet que molta gent pensi que, a partir de fets observables i raonament lògic, es pot tenir un coneixement objectiu i cert sobre el món. Aquesta visió ja no existeix en l’àmbit de la filosofia de la ciència, però encara hi ha molts científics (i, de retruc, molta altra gent) que ho pensen. També hi ha aquesta altra idea del món com a mecanisme, que ve de Descartes, segons la qual es pot entendre tot. També està desfasada. Avui sabem que és impossible predir el comportament dels sistemes complexos. Per exemple, ningú pot predir les crisis financeres perquè depenen del comportament de les persones, que també és impredictible. Per tant, necessitem una altra visió de la ciència per al segle XXI que reconegui les seves limitacions.
Hi ha molta gent que no és religiosa però que té inquietuds de caràcter metafísic o espiritual. ¿Com dialoguen aquestes inquietuds amb la ciència?
— Penso que tothom té idees metafísiques, fins i tot els positivistes com Dawkins, que tenen una certa creença sobre com funciona el món més enllà de l’evidència empírica que en tenen. Com que som limitats, per donar sentit al món, que és molt complex, necessitem aquestes creences, que no estan basades en la ciència. La ciència pot ajudar a escollir-les, esclar, perquè hi ha moltes idees que no són compatibles amb la realitat. El psicòleg John Vervaeke adverteix, però, que abans de donar sentit al món s’ha de saber què és rellevant per a nosaltres com a éssers humans. I això no està basat en principis científics perquè depèn del que volem a la vida. Aquesta tria és fonamental per determinar la relació que establim amb el nostre entorn. En qualsevol cas, hem de tenir una visió metafísica que doni sentit al món, siguem religiosos o no. I donar sentit al món és una experiència transformadora. Després ja no et tornes a comportar igual. Aquesta idea és completament secular, però té alguna cosa d’espiritual i va més enllà de la visió procedent de la Il·lustració que tenen Dawkins i altres, segons la qual només cal el pensament racional i la ciència per ser feliç.
