Jimi Hendrix a Mallorca i el nostre Woodstock fallit

PalmaDurant cinc dies de finals de juliol del 1968, un any abans de Woodstock, Palma hauria pogut esdevenir l’escenari d’un festival amb artistes internacionals de renom que havia d’iniciar Jimi Hendrix. El músic estatunidenc sí que va tancar un any després, a les nou del matí –del dilluns 18 d’agost– el mític festival que aglutinà l’esperit de la contracultura de l’estiu del 69 i que va tenir lloc als afores de Nova York, durant més de tres dies i amb una trentena d’artistes de primer ordre.

L’estiu anterior i a Mallorca, The Jimi Hendrix Experience apareixia en el cartell de la primera jornada d’un intent fallit de festival. Va ser, però, l’únic artista que en aquells dies va arribar a Mallorca per actuar, precisament tres mesos abans que publicàs un dels àlbums més capitals del rock, l’Electric Ladyland, i que aleshores ja havia enregistrat, el seu tercer i darrer disc que conté ‘Crosstown Traffic’, ‘All Along The Watchtower’, ‘Voodoo Chile’ i l’apoteòsica ‘Voodoo Child (Slight Return)’, entre d’altres. Dos anys després, el 18 de setembre del 1970, Hendrix moria a 27 anys.

Únic concert a Espanya

El 15 de juliol d’aquell 1968 s’inaugurava a Palma, a l’edifici Neptuno de la plaça del Mediterrani de Gomila, la discoteca Sgt. Peppers, propietat de Mike Jeffery, mànager de The Animals, amb l’actuació de qui l’anglès també era representant: un Jimi Hendrix desconegut per a bona part dels assistents, majoritàriament anglesos, entre els quals, el futbolista George Best –habitual de Mallorca– i ben poc públic mallorquí. Això sí, hi havia els Z-66, que varen tocar abans i, entre d’altres, el periodista Miquel Vives.

Icònic és el record de la clavilla de la seva Stratocaster esfondrada en el sòtil de la sala. Un any abans, les imatges calant foc a la guitarra en el Monterey Pop Festival, a Califòrnia, ja havien fet la volta al món.

“Hendrix, que solia tocar la guitarra a l’esquena o amb les dents, en un d’aquests moviments darrere del clotell, la va aixecar sense voler i va foradar el sostre. L’interiorista anglès que Jeffery havia fet venir per decorar la sala es va posar les mans al cap. En va ser la part còmica”, recorda Vives, locutor i periodista musical de l’època a Ràdio Popular i del diari Baleares.

“Estàvem tots bastant cagadets”, reconeix Llorenç Santamaria, aleshores cantant dels Z-66. “Jo cantava dues cançons de Hendrix: ‘Fire’ i potser ‘Purple Haze’. L’admiràvem; sobretot Vicenç Caldentey n’estava al·lucinat. Tot i que les crítiques varen ser dolentes perquè la gent no estava acostumada a aquest tipus d’actuació de guitarres distorsionades, els que el seguíem al·lucinàvem”, rememora.

“Em va decebre bastant, esperava sentir el vertader Hendrix”, reflexiona Miquel Vives. “No vaig dubtar del seu virtuosisme a la guitarra, però va fer exhibició. Vaig veure en potència un guitarrista extraordinari, però no em va agradar el seu posat a l’escenari: va sortir amb una ostentació horrorosa, picava l’ullet a les al·lotes, treia la llengua…”, recorda.

“Estic convençut que no actuava normalment com va fer al Sgt Peppers, que s’ho agafava seriosament i no en pla de festa. No hem de perdre de vista que va venir a actuar gratuïtament”, apunta Vives. Jimi Hendrix va acceptar tocar a canvi d’uns dies de vacances a l’illa. “El propietari de la sala J&J de Madrid el volia contractar i se’n va anar horroritzat i Jeffery, que creia que seria una bomba, es va emprenyar: era l’inici d’una gira”, comenta. Així, el de Mallorca es convertia en l’únic concert de Hendrix a Espanya.

“Si hi hagués estat tothom que diu que hi va ser, el Sgt. Peppers hauria passat per ull. La majoria de públic no sabia qui era, el coneixien els quatre músics brusquers i els qui érem informadors. Érem 150 persones com a màxim –de 700 que tenia l’aforament–, entre les quals hi havia una setantena de marines nord-americans. Havien repartit publicitat del concert pel port”, recorda Vives: “No va tenir cap repercussió. S’ha creat un mite del concert”.

Qui ho corrobora és l’historiador Tomeu Canyelles: “S’ha sobredimensionat pel mite de Hendrix i la seva influència com a icona. Així i tot, no es pot reduir a una simple anècdota. Les circumstàncies úniques que el varen dur a l’illa són altament descriptives pel que fa al funcionament de la indústria musical d’aleshores i procura un alt nombre d’interaccions amb la Palma dels seixanta més enllà del Sgt. Peppers. També és un episodi que activa els mecanismes enganyosos de la memòria popular: relats que es distorsionen a mesura que passen els anys i en què ja es fa difícil distingir allò que va ser cert d’allò que forma part de la llegenda”. Canyelles ha fet el guió d’una pel·lícula a punt d’estrenar-se sobre aquella visita històrica que ha retratat el cineasta Edu Biurrun. “M’interessava mostrar com funciona la memòria. Cadascú recorda els fets a la seva manera i amb el pas del temps els records es transformen, es barregen i, de vegades, es converteixen en llegenda”, remarca el director.

La llegenda, en documental

The Night of the Voodoo, el pedal perdut d’en Jimi, el curtmetratge documental d’Edu Biurrun, s’estrena el 2 de novembre en la 24a edició de l’In-Edit, el festival internacional de cinema documental musical de referència de Barcelona.

“Va acabar l’actuació; els camerinos, petits, eren davall de l’escenari i allà hi havia baguls amb guitarres i pedals, i record que Jimi Hendrix va regalar a Vicenç el pedal que tothom cerca i ningú troba”, conta Santamaria sobre el Fuzz Face que va acabar en mans del guitarrista dels Z-66 Vicenç Caldentey.

“Tot gira al voltant d’aquest pedal, però és una excusa, un fil conductor per parlar d’aquell vespre, d’una època i d’una generació que va viure una mena de despertar cultural. Funciona una mica com un MacGuffin de Hitchcock: un objecte que posa la història en marxa, però que ens acaba duent cap a altres llocs. També és un símbol de com un objecte pot acabar convertint-se en una llegenda”, comenta Biurrun.

Del pedal de distorsió, “la darrera constància que es té és de mitjan anys vuitanta, quan Luis Massot, del grup Taifa i Elikat, va veure el pedal a l’estudi de gravació de Vicenç Caldentey”, diu Biurrun. “En aquells moments, transcorreguts uns quinze anys des del concert de Hendrix al Sgt. Peppers, presentava un important deteriorament. No és agosarat pensar que un objecte mig rovellat, mig pelat, acabàs, malauradament, als fems. Però no és el pedal en si, sinó la seva recerca, com si es tractàs d’un Sant Grial”, afegeix Canyelles. “Jo n’he seguit la pista tant a Mallorca com a fora, i fins aquí puc contar”, conclou Biurrun.

En el documental també hi apareixen els testimonis del fotògraf Joan Torrelló, l’autor de les vuit úniques fotografies del concert; del subdirector de la sala, Sandro Fantini, i del músic Ramon Farran.

“Estic convençut que quan es projecti el documental sortiran noves pistes. Potser n’haurem de fer una segona part. Tenc hores i hores de testimonis, hi ha material per fer un documental llarg”, explica Edu Biurrun.