Jan Riera: “Al cotxe hi ha baralles per decidir quina música posem”

BarcelonaEl tres integrants d’Els Catarres, Èric Vergés, Roser Cruells i Jan Riera, tenen una energia inesgotable, però després de l’èxit assolit amb el seu segon treball, Postals, diuen que faran “unes vacances força llargues, per poder fer cançons”, diu Jan Riera. “Portem tres anys sense poder-ne fer -afegeix-. Si tot va bé, l’any que ve potser ens plantegem treure disc”. El 5 de juliol faltaran al Canet Rock perquè ja havien anunciat el final de la gira catalana, que ha tingut prop de 120 concerts. Per compensar els fans treuen al mercat el CD-DVD Paisatges de tinta, que es pot aconseguir amb l’ARA. Així i tot, encara tenen programats mitja dotzena de concerts a França, el País Valencià i les Illes Balears.

Com us repartiu els papers?

Intentem ser presents en tot el procés dels discos. Jo em faig càrrec del disseny i les xarxes socials. La Roser, de la comptabilitat de l’empresa i la botiga online, i l’Èric, de la programació de la web, a més de ser el responsable de dirigir i muntar l’equip quan fem un videoclip o altres vídeos.

I des del punt de vista artístic, com us distribuïu les tasques?

Les cançons bàsicament les compon l’Èric, però les acabem entre tots. Les portem al local d’assaig i sempre les acabem modificant entre els tres.

El so del vostre últim disc, Postals, també és vostre. Per què era important encarregar-vos-en vosaltres mateixos?

Teníem molt clar que volíem un disc molt auster, molt senzill, que recordés el primer, però amb una banda. Ho teníem molt clar. Si una cosa la fas íntegrament tu, pot sortir millor o pitjor, però sempre és més autèntica. Hi ha pocs productors molt bons, que sàpiguen trobar tot el que necessita el teu projecte.

Teniu uns referents comuns?

Al cotxe hi ha baralles per decidir quina música posem! A la Roser li agrada molt el jazz, al Jan li agrada el punk i el hardcore, i a mi la cançó d’autor, Llach, Brel i Moustaki. És una barreja molt estranya, però de tot s’aprèn.

¿Com vau prendre la decisió de distribuir gratuïtament els vostres discos?

L’Èric i jo vam quedar molt desencantats amb una multinacional amb la qual teníem un contracte en projectes anteriors. Vam decidir pagar-nos un disc i fer el que volguéssim amb les cançons. Hem vist que distribuir les cançons gratis per internet no és incompatible amb les vendes. Tant Discmedi com Música Global ens van deixar regalar la música. Això és molt xulo, vol dir que l’empresa s’adapta als temps. Potser així et dónes més a conèixer.

Quantes descàrregues heu assolit amb Postals?

L’últim recompte el vam fer al març, coincidint amb els premis Enderrock, i era de 105.000 descàrregues i més de 15.000 discos, incloent-hi els que hem venut a través de la web.

Com heu viscut el ressò de Jenifer?

L’Èric i jo vam muntar el primer grup quan teníem deu anys. Des de llavors no hem deixat de tocar, sempre hem tingut grups de música i hem canviat d’estil, hem anat fent i desfent. Va ser un procés que en els dotze anys que fa que toquem no ens havia passat mai, va venir de sobte. Hem tocat sempre i mai havia passat res. Jenifer se’ns en va anar de les mans als tres primers concerts. Al quart, per Sant Joan, a la plaça d’Osca, en una setmana, ja hi havia més de mil persones. Vam passar de tocar davant vint persones en un bar d’Aiguafreda a tenir, de cop, mil persones cantant totes les nostres cançons, no només Jenifer.

¿Us ha pesat l’etiqueta de ser el grup de Jenifer?

El que et fa fort et fa dèbil, també. Per a molta gent érem el grup de Jenifer, sobretot per a gent que no venia mai als nostres concerts. Després de fer molts concerts i intentar que la gent s’ho passés bé cada nit, ja vam veure que se sabien totes les cançons.

Precisament Jenifer no apareix a Paisatges de tinta, el disc i DVD en directe que vau enregistrar al Teatre Joventut dins el festival Barnasants.

Jenifer ens encanta però, com que el Banasants és un festival de cançó, teníem una excusa perfecta per tocar els temes que no solem tocar en directe. Normalment toquem en sales de concerts, on el públic està dret, i en festes majors. Al teatre podíem muntar un directe diferent i únic. Vam adaptar les cançons més festives per fer-les més tranquil·les i vam tocar amb banda temes d’altres discos que no havíem tocat. El repertori era més íntim, amb cançons més sentides.