Cultura 06/04/2020

Benet i Jornet, l'inventor del culebró en català

Va ser fonamental a l'hora de crear un model de telenovel·la en català

àlex Gutiérrez
4 min
PARES DE FAMÍLIA
 El desaparegut Miquel Cors  i Margarida Minguillón interpretaven l'Antònio i la Rosa, els pares de la família protagonista de Poblenou.

BarcelonaUn dia, als anys setanta, Benet i Jornet (mort aquest dilluns als 79 anys) estava a l’Institut del Teatre i va rebre una trucada transcendent. Francesc Nel·lo, que treballava a TVE, volia adaptar la seva obra Una vella, coneguda olor. El dramaturg entra en contacte amb Juan Manuel Martín de Blas, que estava intentant consolidar una programació en català, de la mà de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany o Terenci Moix. Van congeniar i, al cap de poc temps, li va oferir ser cap de dramàtics de l’anomenat circuit català. Hi va ser dos anys, amb una condició autoimposada: durant aquell temps no adaptaria cap format seu, per allò de l’ètica i l’estètica. Durant aquell temps, entra en contacte amb els autors joves i els brinda una plataforma d’exhibició. Treballar amb les generacions més joves serà una de les característiques del mètode Benet i Jornet.

Martín de Blas no va ser gaire longeu a TVE. El seu caràcter progre va fer que se’l defenestrés al cap d’un any. Benet i Jornet va aguantar un any més, però li van fer la vida impossible fins que va plegar. Entrar a TV3 no va ser pas fàcil. Al principi, des del canal se li tombaven els projectes i només va poder tirar endavant un parell de coses petites. "Vaig matar-m’hi, perquè es fixessin en mi i m’agafessin", recordaria anys després en una entrevista a L’Avenç. "Però no es refiaven de mi, o no els agradava el que els havia presentat, no ho sé". Fins que va topar amb Joan Bas, que amb el temps seria cap de dramàtics de la casa i que va intentar tirar endavant sèries amb ell, que inevitablement topaven amb el no d’algun superior.

I això que Benet i Jornet tenia prou experiència televisiva. Havia fet de presentador, havia dirigit el mític concurs El tiempo es oro, de Constantino Romero i Sergi Schaaff... Finalment, l’any 1993 s’obre la veda. I arriba Poblenou, de la mà de Bas. El principal repte va ser convèncer TV3 que filmar tants minuts diaris era possible. Però també va ser rellevant marcar un perfil propi. I això significava distanciar-se de l’estil de telenovel·la llatinoamericana imperant aleshores i fixar-se en els models anglosaxons: Veïns, Coronation Street o Gent del barri. És a dir, un model ple de conflictes quotidians i molt arrelat a les problemàtiques socials vives en cada moment. Al cap de poques setmanes estaven fent shares del 40%.

"Volíem fer un serial diari, però no hi havia ningú amb experiència en aquest camp, a tot l’Estat. Necessitàvem un dramaturg que tingués el do d’explicar les històries amb moltes dosis d’humanitat", recorda Bas per a l'ARA. "I que pogués escriure escenes consistents, perquè havien de ser llargues. Quan li vaig dir al Benet, em va dir que sí de seguida. Que no sabia com ho faríem, però que ho faríem. I sí: va saber transcriure la vida i posar-la en escenes de televisió". L’aliança amb Bas seguiria quan tots dos van deixar TV3 i, junt amb Jaume Banacolocha, van fundar la productora Diagonal, una de les referents del sector.

Benet i Jornet mai va renegar del seu treball televisiu ni el va considerar merament alimentari, com altres figures del teatre han fet. "Sempre dic que nosaltres fem Folch i Torres, i a molta honra. En Folch i Torres va acostumar la gent a llegir en català, nosaltres hem d’acostumar la gent a sentir la televisió en català. En català i parlant de la seva societat. Ho tinc molt clar. No em fa cap vergonya dir que fem de Folch i Torres". Admetia, però, que si Folch i Torres era "un carca", ell podia tractar de qualsevol tema i fer, per exemple, que un incest fos el motor d’un serial, com va passar amb Nissaga de poder. "Ens va fer respecte, quan ho va plantejar, però li vam fer confiança, perquè ens va assegurar que ho tractaria a la seva manera i que ningú s’esquinçaria les vestidures", recorda Bas.

El seu currículum a TV3 inclou alguns dels títols imprescindibles de la ficció televisiva en català: Poblenou, Pedralbes Centre, Rosa, Nissaga de poder, Rosa, punt i a part, Laberint d’ombres, Nissaga: l’herència, Mirall trencat, Ventdelplà o Mar de fons.

Oriol Sala-Patau, actual cap de dramàtics de TV3, en destaca la seva funció de "mestre de guionistes". Segons explica, "molts han seguit la seva estela a TV3, com Lluís Arcarazo, Núria Parera, Manel Bonany o Carles Mallol. Ell es va inventar un sistema de treball que va fer que moltes televisions vinguessin a demanar-nos com ens ho fèiem". Sala-Patau també en destaca "la voluntat de normalitzar personatges que aleshores no se’ls donava la paraula a la ficció televisiva: els col·lectius LGTBI, alcohòlics, persones amb discapacitats: volia normalitzar aquests personatges. Perquè Benet i Jornet no només normalitzava el català: ens educava a viure millor".

Però el vessant quotidià es combinava amb una capacitat d’enllaçar amb els grans temes universals i amb una certa exuberància de les trames que anaven molt més enllà del simple costumisme de sala i alcova. "Va aglutinar una sèrie de gent jove i els va posar a escriure i va tenir la gran sort d’elevar el guió a categoria shakespeariana", explicaria Lluís Marco, l’endemà d’un homenatge que se li va fer quan va fer 75 anys. "Perquè les televisions, quan vam començar a fer novel·les, no deixa de ser l’escriptura compulsiva que feia Shakespeare a la seva època. És un dels pares, és un dels pioners, en elevar el guió a aquesta categoria shakespeariana".

S'apaga aquesta veu compulsiva i humana, que va deixar algunes de les trames més memorables de la ficció en català, doncs, però en queden innombrables episodis que van ser retalls de vida amb els quals generacions de catalans –va ser molt més transversal del que teòricament s'associa al gènere del culebró– van compartir la sobretaula.

stats