'Sandra': Inquietant revisió de la caputxeta i el llop

‘Sandra’

Sala Beckett fins al 4 de maig

Després d’una dotzena de textos escrits i quasi tots estrenats, la veu com a autora de Daniela Feixas té sens dubte una singularitat, sobretot en les formes, però també en el tractament de temes avui en dia molt troncals, com és el cas de la violència (en aquest cas infantil), sobre el qual la Sala Beckett ha erigit el cicle #jotambé, que s’obre amb Sandra. No és el primer cop que Daniela Feixas s’acosta als contes. Ho va fer amb força habilitat juntament amb Jordi Oriol a Ausencias, un text inspirat en els contes de Cristina Fernández Cubas. Ausencias era un conte original i pertorbador; i també és original, tot i que menys pertorbador, aquest Sandra (guanyador del premi SGAE de teatre Jardiel Poncela 2019), que ve a ser, conscientment o inconscientment, una versió moderna per a adults de La caputxeta vermella creuada amb els codis morals d’altres contes populars, com Les set cabretes i Pere i el llop.

D’acord que no hi ha una àvia com cal i que la caputxeta no porta cap cistell. Però l’àvia és aquí un escriptor de novel·les de misteri plenes de cadàvers de nenes que viu en un casalot, més concretament en el desendreçat jardí del casalot, i la caputxeta és una noia de tretze anys que diu que en té divuit, que enganya constantment, que fuig d’algú o d’alguna situació, i que de cop i volta se li escola per la tanca.

L’escriptor és un bon home, un home solitari que reacciona molt humanament, que la deixarà quedar-se a la caseta de fusta del jardí una nit. I una altra, i una altra. No li serà fàcil establir una relació amb aquesta nena que exhibeix tanta por infantil com rebel·lia adolescent. I en l’aire quedaran les seves escapades amb apunts que no auguren res de bo, fins que a la fi el llop traurà el cap i sabrem de què fuig la nostra caputxeta.

Sandra és un text d’atmosfera misteriosa, ben dirigit per la mateixa autora, amb un inquietant espai sonor i un espai escènic al meu entendre massa equívoc en la seva deixadesa. Un text que segurament desvela menys del que voldríem saber, com passa a les obres de Lluïsa Cunillé, però que justament per això aconsegueix mantenir l’atenció. Un text que parla de la violència en la infantesa amb una excel·lent i molt creïble Elena Tharrats (la Hedvidge de L’ànec salvatge de Julio Manrique) i un sòlid Josep Julien, a qui, no obstant, li convindria revisar la vocalització, que en alguns moments dificulta la comprensió.