Cada vegada que escolt l’obertura d’El somni d’una nit d’estiu em deman com seria veure i escoltar representades les peripècies de Puck, Titània i Oberon amb la música incidental de Mendelssohn incorporada. Segurament no serà mai, per això no deixarà de ser una de tantes dèries que restaran dins l’immens cofre dels somnis de qualsevol nit, tant d’estiu com d’hivern. Amb aquesta peça s’inicià el tercer dels concerts que tenen l’Auditòrium com a ubicació, amb Joji Hattori al capdavant de la formació i Nina Heindenreich exercint de concertino. D'aquesta composició, segons explica Heinrich Jacob, el seu biògraf, Mendelssohn “en va gargotejar els primers acords després d’haver escoltat la brisa nocturna que havia fet cruixir les fulles del jardí”. Queda màgic i encisador, que són dos adjectius adients per a una peça lluminosa i fulgurant que va començar a escriure just quan tenia disset anys. Sempre queda com una introducció lleugera, per obrir boca, que un cop més va quedar demostrat que té prou substància i energia per a molt més.
El plat fort va arribar de la mà i el violí de Daniel Lozakovich, també alguna cosa més que una jove promesa de 23 anys, per interpretar el Concert per a violí núm. 3, en sol major K. 216, de Wolfgang Amadeus Mozart, un dels únics cinc concerts que va compondre l’inigualable salzburguès dedicats a aquest instrument, del qual es diu que era un consumat i virtuós intèrpret. Els genis tenen aquestes coses. El geni tenia dinou anys. Corria el 1775, i aquesta és la data que figura a les partitures de les cinc peces. Potser la tercera és la més coneguda, també anomenada Concert d’Estrasburg. Lozakovich va demostrar perquè a quinze anys va signar un contracte d’exclusivitat per enregistrar amb la Deutsche Grammofon. Mesura, delicadesa i precisió des de l’inici fins al final. Superb en les cadències. Arribà el premi, amb bona part del pati de butaques dempeus. La recompensa va ser de dos bisos. El segon, una subtil versió de la molt reconeguda melodia de Francis Lai per a la pel·lícula Un homme et une femme, de Claude Lelouch.
Tancà la vetllada la Simfonia núm. 5 en mi menor Op. 64, de Piotr Illich Txaikovski, un altre autoretrat del compositor que reflectia el seu tarannà i un sempre apaivagat estat d’ànim, per culpa del 'destí'. Bellesa infinita, marca de la casa, amb un segon moviment, Andante cantabile, incommesurable, que inicià la trompa de Nigel Carter, a qui agafa el testimoni el clarinet, continua el violoncel i després tota la corda. Moment màgic per un tot plegat que sempre resulta agradós. Podria haver sonat millor, però Hattori no va estar gaire afortunat amb les escasses indicacions que va rebre la tropa. La tropa fa el que li diuen i això sempre té conseqüències esmenables.
