Observatori

Històries de la Història

El pasolinià crim 'avant la lettre' sense resoldre serveix de contrafort de tot un buc que esdevindria un edifici immens, inabastable, amb els cappares de dues maneres d’entendre una professió que sempre es posa de costat

Moment cabdal de L’arquitecte, el doble interrogatori.
10/11/2025
2 min

PalmaNo existeixen històries en minúscula. Totes, tinguin la incidència que tinguin, conformen la que s’escriu en majúscula, com es pot comprovar a L’arquitecte, que es representa al Teatre del Mar, escrita per Josep Ramon Cerdà, dirigida per Rebeca del Fresno i interpretada per Xisco Segura, Miquel Àngel Torrens, Caterina Alorda i Xen Garcinuño. Una història de la Història d’aquest país, una pinzellada carregada de molts elements i tants altres racons i angles, que, d’alguna manera, dibuixen amb precisió l’origen de què som. Una hipotètica conversa és la columna vertebral de la narració, on s’especula sobre l’especulació, el turisme amb totes les seves conseqüències i la modernització a qualsevol preu, amb un rerefons misteriós que, al mateix temps, dona consistència al relat, l’assassinat d’un dels principals protagonistes, dos reconeguts arquitectes amb nom i llinatge, Gabriel Alomar i Josep Ferragut. Amb ells, Cerdà fa ficció de la realitat. El pasolinià crim avant la lettre sense resoldre, tot ombra i sense cap bri ni un de llum, serveix de contrafort de tot un buc que esdevindria un edifici immens, inabastable, amb els cappares de dues maneres d’entendre una professió que sempre es posa de costat. Ferragut va ser una excepció i va morir en no tan estranyes circumstàncies.

I si l’argument és prou engrescador —meitat document, meitat thriller—, amb una senzilla escenografia de Joan Miquel Artigues, Rebeca del Fresno aconsegueix que entrem, des de la primera seqüència, dins la misteriosa i nebulosa història amb una clara descripció que som davant l’escenari d’un crim o un homicidi, del qual mai no en sabrem ni els autors, ni el mòbil. Tan sols ens en queda el funest i cruel desenllaç. A partir d’aquí, la història va fent salts en el temps, de manera tan precisa que fa que mai no es perdi el fil conductor de la narració. Tant és així, que un moment donat —sublim—, quan Alomar seu davant la policia que l’interroga, alhora es va creuant amb les preguntes que li fa Ferragut, jugant de manera brillant i efectiva amb l’espai i el temps. El fons de l’escenari és una gran pantalla on les imatges donen la força necessària al text amb primers plans d’extrema contundència o amb imatges que contextualitzen la història i aporten una documentació imprescindible per ajudar que el discurs, que hi és, s’entengui a la perfecció.

Pel que fa als actors, tots han trobat el registre exacte per a cada moment, tant Segura/Ferragut com Torrens/Alomar, secundats a la perfecció per Alorda i Garcinuño en els diferents rols que van interpretant. Tot plegat, un viatge a un passat que fou origen del present. Per altra banda, el crim és un MacGuffin, sense ni un xic de morbositat, perquè el que conta L’arquitecte va molt més enllà.

stats