Les històries que expliquen com era parir a casa fa 60 anys

PalmaDurant segles les dones eren considerades ‘fàbriques de fills de Déu’. No tenir-ne estava mal vist. Per a la majoria, l’únic mètode anticonceptiu possible era triant els dies del cicle menstrual en què no ovulaven. I no sempre es calculava bé. Llavors tocava pensar en el moment del part, que tenia lloc a casa en unes condicions no sempre òptimes. Catalina Noguera Garí, de 85 anys, recorda molt bé aquella experiència. Ens rep asseguda prop del braser de la seva casa de Vilafranca de Bonany, intrigada per saber quin interès pot tenir la seva vida. L’acompanyen dos dels seus quatre fills, Maria i Miquel.

“A missa –afirma–, el capellà sempre deia a les dones que havíem de tenir els infants que vinguessin. I quan anàvem a confessar-nos, ens demanava al llit si fèiem marxa enrere [el conegut coitus interruptus]. Ens advertia que allò era pecat, igual que fer una besada o prendre remeis casolans per no quedar embarassada”. Noguera prové d’una família nombrosa. Per part de mare eren nou germans i per part de pare, cinc. “El 1961, a 21 anys, un any després de casar-me, ja vaig tenir la primera criatura. Va ser una nina. Aleshores se’n desconeixia el sexe fins al moment del part. Després foren tres nins, que varen arribar seguits en cinc anys”.

En tots els embarassos, la vilafranquera estigué assistida per la comare Bàrbara Garí, Fuana. “Al poble n’hi havia dues i eren tota una institució, juntament amb el mestre, el batle i el capellà. Cobraven per donar el seu servei. Es desplaçaven fins a les cases a peu i controlaven bé el calendari per no faltar a cap part, tot i que a vegades n’hi havia que s’avançaven”. Tots són elogis cap a l’ajudant: “Per mi fou com una confessora. El dia abans de parir venia a preparar-me l’habitació, amb els llençols i els ribells plens d’aigua per rentar el nadó”.

L’amenaça dels nins robats

“En aquella època –continua– no estava tan generalitzada l’anestèsia epidural i vaig haver de patir de valent durant moltes hores. El meu home no podia més que mirar-me. Jo havia sentit de veïnes que havien mort donant a llum. A una tia meva se li va complicar el part i la varen haver de dur d’urgències a un metge de Palma. Al seu home li digué que només en podia salvar un: o ella o l’infant. I la salvà a ella. Jo, però, mai no vaig passar gens de pena. Llavors gairebé no es feien cesàries ni s’utilitzaven fòrceps”.

Noguera tenia conegudes que, pagant, anaven a parir a una clínica privada de Manacor. En aquest punt, Maria, la filla, fa la següent observació: “Avui sabem que, durant el franquisme, en algunes clíniques funcionà una trama de nins robats. Tenir, per tant, els fills a casa era garantia que no te’ls prendrien. Sent ella d’una família de pocs recursos, tenia totes les paperetes perquè en fos una víctima. A les parteres se’ls solia dir que l’infant havia nascut mort, però no els l’ensenyaven. Era perquè l’havien donat a un matrimoni xorc de classe benestant”.

Els postparts d’aquesta vilanfranquera foren igual de durs i amb situacions incòmodes. “No vaig poder assistir al bateig de cap dels meus fills. El mateix dia de tenir-los, estant jo convalescent al llit, la comare se’ls enduia a l’església perquè rebessin el sagrament. Ho feia acompanyada del meu home, els meus pares i els sogres. Es volia evitar així que els infants poguessin morir de manera sobtada sense ser ‘fills de Déu’”. La inscripció dels nadons al registre civil també s’havia de fer tot d’una, amb la dona encara al llit. Llavors era l’home o la sogra qui en feia el tràmit. “A l’hora d’elegir els noms, no hi havia discussió. S’havia de posar el que dictava la tradició familiar. Primer tocaven els noms dels padrins paterns, després els materns i finalment els dels pares. I si en venien més, els dels oncles”.

Carnisseria

Les recuperacions del postpart havien de ser ràpides per necessitat. “El meu home –assegura– estava tot el dia treballant al camp i jo m’havia d’encarregar de la casa i dels fills. També brodava per treure’m uns doblers extra. Mai no podia descansar”. A continuació, Miquel fa recordar a sa mare la figura de la dida, que antigament exercia un paper clau de solidaritat en la societat. “Jo –diu ella– no vaig tenir la necessitat de recórrer-ne a cap. Eren mares que s’oferien per alletar nins d’uè d’altres mares que tenien problemes. En record una que passava pel nostre carrer i li deia a una veïna amb una criatura: ‘Vols que li doni una mica de mametes?’. Ara les dides han estat substituïdes pels bancs de llet, que prescindeixen del contacte humà”.

Noguera no va tenir més fills per culpa d’una complicació. “Al cap d’uns mesos de parir el darrer, em vaig sentir malament i un metge d’una clínica de Palma m’operà. Les molèsties, però, persistiren. Jo creia que eren els ovaris, però, per sorpresa meva, el metge em digué que era impossible perquè m’havia tret l’úter”. Maria, la filla, demana parlar, aquesta vegada visiblement indignada. “Li feren una carnisseria, allò va ser el que avui es qualifica de ‘violència obstetrícia’. En cap moment l’avisaren del que li farien. Tampoc digueren res a mon pare. I hagué de pagar 40.000 pessetes d’aquell temps, que eren una doblerada. Els meus padrins les hi hagueren de deixar. El metge del poble l’animà a denunciar el seu col·lega. Però ella no volia anar de judicis”. Amb quatre criatures a càrrec seu i amb un mal insuportable, la vilafranquera hagué de continuar relatant la seva intimitat en el confessionari. “El capellà insistia que, encara que tingués dolors, havia de ‘complir’ si el meu marit em demanava tenir relacions sexuals”.

Por de morir

De Vilafranca també és Francisca Nicolau Garí, de 89 anys. Ens convida a passar al menjador de ca seva. Abans de seure’ns, el primer que fa és ensenyar-nos una foto dels seus nou fills, dos homes i set dones. És dels anys 80 i sembla un equip de futbol. “Déu va voler que fos així. A la meva família ja érem deu germans”, afirma amb una rialla ben fresca sota l’atenta mirada de dos fills, Guillem i Magdalena. “Jo –continua– em vaig casar el 1957, a 21 anys, i vaig tenir el primer infant al cap de 10 mesos. N’hi havia que el tenien al cap de set mesos perquè s’havien casat de penal, estant embarassades sense que ningú ho sabés. Allò al poble era un escàndol. Fins als 39 anys no vaig aturar de parir. El primer i el darrer es duen 18 anys”.

Tres dels nous fills nasqueren a l’hospital de Son Dureta –inaugurat el 1955, fou el primer de les Balears. “Hi vaig tenir el primer, perquè aleshores vivíem a Palma, i les dues darreres, perquè la comare de Vilafranca considerava que jo ja era massa gran i que el part es podia complicar. Llavors hi havia criatures que s’avançaven i naixien de camí a l’hospital”. Nicolau no va notar gaire diferència entre parir en un centre sanitari o a casa. “Hi havia moltes infermeres pendents de mi. Allò important, però, tant en un cas com en l’altre, és que la mare hi ha de ser”, diu fent broma.

La comare que sempre assistí la vilafranquera va ser l’altra del poble, Damiana Fiol Marimon. “Amb el segon fill, en Guillem, que tenc aquí devora, vaig rompre aigües abans d’hora i la comare no va ser a temps de venir a casa, de manera que el vaig tenir tota sola. Va anar la mar de bé. Quan paria, però, sempre em pensava que em moriria de tant de mal que sentia. I m’espantava la possibilitat de deixar la resta de fills sense mare”.

Nul·la corresponsabilitat

Malgrat tot, Nicolau no es penedeix d’haver tingut una prole tan nombrosa. Fa, però, la següent confessió: “Si el meu home n’hagués parit un i hagués conegut el dolor en carn pròpia, no n’hauríem tingut tants”. En aquells matrimonis no existia el concepte de corresponsabilitat. Ho confirma el fill: “Ma mare sempre havia d’estar fent dinars i sopars i rentant roba a mà. Els vespres tenia temps per contar-nos històries devora la xemeneia a falta de tele. I, a l’hora d’anar a dormir, passava revista a les nostres lliteres per assegurar-se que tots estàvem ben tapats. Mon pare, en canvi, es passava el dia a fora, treballant. Mai no el vaig veure canviant ni rentant un bolquer”.

Magdalena, l’altra filla, també intervé en la conversa. “Jo ja n’he tingut prou amb dos fills. Les dones de la generació de ma mare tenien molta de càrrega mental, però l’assumien amb absoluta naturalitat”. I en aquest punt l’al·ludida li replica: “Avui les dones no són iguals. En lloc d’infants, volen tenir cans i passar-s’ho bé. Jo mai no vaig tenir temps de patir una depressió postpart. Tampoc vaig poder anar a cap revetla. El meu home qualque pic anava tot sol al cine, mentre jo em quedava a casa amb les criatures. Sort de ma mare, que m’ajudava molt”. En aquells temps les famílies nombroses no tenien tantes dificultats com ara. “La vida no era tan cara i no hi havia tantes despeses ni comoditats, però havíem de fer el cap viu. Els fills petits heretaven la roba dels grans”. Nicolau s’acomiada tornant a col·locar, orgullosa, la foto dels seus nou fills en un racó del menjador.