Franco, contra els gegants de les Illes

PalmaAvui els gegants són els protagonistes de moltes celebracions civils. El seu origen, amb tot, fou religiós, en el marc del Corpus Christi. L’antiga festa més important de la cristiandat s’instituí a Europa el segle XIII. En el calendari es fixà 60 dies després del Diumenge de Pasqua per tal de venerar ‘el cos de Crist’, personificat en l’hòstia consagrada. En un principi, tenia lloc a l’interior de les esglésies, però a partir del segle XIV sortí als carrers en forma de processó. Llavors l’atenció es posà en uns homes disfressats i pujats sobre xanques que recreaven episodis de la història sagrada amb voluntat de donar-la a conèixer entre la població analfabeta.

Ben aviat aquells actors es convertiren en gegants. El primer d’Occident data del 1424 i es construí a Barcelona. Era una rèplica de Goliat, el gegant filisteu que David, futur rei d’Israel, tomà amb un potent tir de fona. Ja tenia la característica carcassa rígida que recobreix l’home que la porta. A les Balears, la irrupció de les enormes figures antropomòrfiques es produí dos segles després. El primer està documentat a Sóller el 1630 i el segon, a Sineu, el 1653, aquest darrer ja integrat en una festa local, la de Sant Roc. De Sant Llorenç és el primer gegant mallorquí del qual coneixem el nom, en Puput, datat del 1762. I a Menorca, els gegants més antics són els de Maó. Hi arribaren llogats el 1934 procedents de Barcelona per animar les festes de la Mare de Déu de Gràcia –el Consistori acabaria comprant les figures, que no tindrien nom assignat (Tomeu i Guida) fins al 1992. A les Pitiüses, en canvi, la tradició gegantera seria del tot inexistent.

Emancipació de l’Església

L’investigador llucmajorer Pau Tomàs i Ramis és autor del llibre Els gegants de Mallorca (El Gall Editor, 2010). “El poble –diu– esperava ansiós la sortida de la processó del Corpus per gaudir i interactuar amb un estol de personatges que els traslladaven momentàniament a un món ple de fantasia. A partir del segle XVI les autoritats eclesiàstiques ja els prohibirien en considerar que s’havien convertit en motiu d’escarni i burla de la festa. Va ser així com els gegants deixaren l’àmbit religiós per fer el bot a celebracions de caràcter civil. Llavors els portadors començaren a cobrar per fer-los ballar al so de xeremies, flabiols i tamborins. Havien d’estar en bona condició física per aixecar tant de pes”.

En emancipar-se de l’Església, els gegants passaren a representar personatges importants de l’imaginari col·lectiu com podien ser herois o cavallers. “Seguint el model del Goliat bíblic –apunta l’investigador–, mantingueren l’estructura de fins a tres metres d’altura perquè la seva presència a la festa fos més majestuosa. Amb el temps, estarien acompanyats pels caparrots, de mida inferior”. En un principi, els gegants només eren figures masculines. “Les femenines s’introduïren després. Es tractava, però, de gegantes que, a diferència de la seva parella, vestien seguint les modes de cada època. Actuaven com les actuals influencers, ja que les al·lotes de casa bona estaven molt pendents de la roba i dels pentinats que duien”.

Doblement represaliats

La sortida dels gegants en les festes era molt esperada, sobretot entre els infants, que quedaven astorats en veure unes figures tan colossals. El 1904 l’Ajuntament de Palma en tindria els seus propis, els pagesos Tòfol i Francinaina. El 1936 la parella formà part de l’expedició de prop de 600 mallorquins que el 18 de juliol salparen per participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona, l’alternativa antifeixista als Jocs Olímpics que a l’agost havien de tenir lloc a l’Alemanya nazi de Hitler. La cita no només havia de ser de caràcter esportiu, sinó també folklòric. La insurrecció militar, però, truncaria el somni olímpic. “Entre la confusió i els nervis –assenyala Tomàs– els dos gegants de Ciutat es perderen, com moltes figures festives d’altres indrets. D’altra banda, durant la Guerra Civil, a ciutats de domini republicà, les figures que al·ludien a sants o a algun personatge religiós foren cremades o destruïdes”.

Acabada la contesa, es viuria una nova repressió. “Els falangistes sacrificaren nombrosos gegants, sobretot a la zona catalana, per lluir emblemes catalanistes o representar herois que poguessin enaltir l’esperit catalanista. A altres simplement se’ls canvià el nom i la personalitat d’acord amb els nous temps que corrien. N’hi hagué molts que passaren a personificar els Reis Catòlics, el gran símbol de la unitat d’Espanya”. En sintonia amb la política de genocidi cultural del franquisme, també es prohibirien altres manifestacions identitàries de les Illes com La Balanguera. Malgrat aquell clima hostil, als anys 40, l’Ajuntament de Palma encarregà una altra parella de gegants pagesos, que es batiaren igual que els anteriors desapareguts. Una forta ventada, però, els tomà i els deixà del tot inservibles. El 1961 el Consistori ordenaria construir-ne uns altres amb els mateixos noms.

La campanya de desprestigi que patiren els gegants durant el franquisme acabaria calant entre la població. “La gent –afirma Tomàs– els veia com a elements provincians que havien quedat desfasats. N’és un bon exemple el que passà a principi dels anys 70 a Llucmajor, un municipi amb una forta tradició gegantera. A l’agost, l’Ajuntament, com que no va trobar ningú que volgués fer de portador de les figures a les festes de Santa Càndida, va contractar persones d’ètnia gitana que els estius anaven al poble a llogar-se com a tomadors d’ametla”.

Recuperació

La restitució de la democràcia suposà l’inici d’un procés de dignificació del patrimoni cultural. Llavors, el moviment geganter a les Illes recuperà l’autoestima perduda emmirallant-se, sobretot, en Catalunya. El 1982, a Barcelona, durant la cerimònia inaugural del Mundial de futbol celebrat a Espanya, aparegueren desfilant tot un seguit de parelles de gegants que feren la volta al món. Aquell any a Matadepera també tingué lloc la I Trobada internacional de gegants. La jornada coincidí amb el I Congrés de cultura tradicional i popular catalana, que posà les bases per rescatar de l’oblit les festes populars.

Aleshores, moltes associacions culturals apostaren per la construcció de les figures més emblemàtiques de cada poble. El grup més nombrós estaria liderat per parelles de pagesos. La més antiga era la d’Inca, del 1928 (Abdó i Maria), que el 1987 serví de model per a la de sa Pobla (Antoni i Margalida); el 1989, per a la d’Alcúdia (Rampell i Pipella), Llucmajor (Miquel i Càndida) i Sant Llorenç̧(Jaume Belluguins i Angelina Trevolina); i el 1996 per a la de Sóller (Antoni i Catalina). El 1999 Palma n’encarregà una nova parella processional (Tomeu i Margalida) per acompanyar els gegants xeremiers. El 2002, Selva també en tindria la seva pròpia parella (Pau i Rosa).

Al segon grup destacat s’inclouen els gegants inspirats en personatges de rondalles, dites i llegendes: a Llucmajor, Pere Taleca i la fada Morgana (1970) i l’amo de So na Moixa i Joanota (1971); a Montuïri, la reina Catalineta (1994); a Alaró, Tomassa (1995); i a Puigpunyent, el Bou i Fàtima (2002). El tercer grup és format per representants d’oficis tradicionals de cada localitat: a Inca, els sabaters (1994); a Capdepera, Roc, pescador, i Esperança, llatadora (2003); a Sineu, Marc, ferrer, i Maria dels Àngels, collidora de figues (2005); i a Mancor de la Vall, Joan, carboner, i Llúcia, brodadora (2005). El quart grup està constituït per personatges històrics: a Llucmajor, Barba-rossa (1970); a Sencelles, la beata Francinaina (2018); a Calvià, el rei Jaume I i Violant d’Hongria (1999); a Alaró, Cabrit i Bassa (2000); i al Consell Insular de Mallorca, el rei Jaume II i Esclaramonda de Foix (2001) i els reis Sanç I i Jaume III (2002). Eivissa no tindria els seus primers gegants fins al 2025, Xicu i Jordi, els coneguts guardians de la sal de Sant Josep de sa Talaia.

Aquella moda dugué associat el naixement de colles geganteres –cada gegant requereix com a mínim tres persones: el portador i dos ajudants. A Mallorca, n’hi ha una vintena i a Menorca, sis –la de Llucmaçanes (Maó), creada el 1990, és la més antiga de tot l’Arxipèlag. A Mallorca, la primera trobada gegantera tingué lloc el 2000 a Manacor. “No és –conclou Tomàs– una simple desfilada que acaba en un dinar o un sopar. Les trobades comencen amb la plantada de les figures convocades per tal de donar-les a conèixer als assistents. És un poema la cara de sorpresa que fan els nins més petits quan les veuen”. Avui, a part de les Balears i Catalunya, altres comunitats amb una forta devoció gegantera són el País Basc, Navarra i Castella i Lleó.