La Iguana que despertà els dimonis

PalmaA Mallorca, la recuperació de l’autonomia el 1983 també suposà una revifalla de la cultura ‘dimoniera’. Amb motiu de les festes de Sant Antoni, el 15 de gener de 1984 tingué lloc a Manacor la primera ‘Dimoniada’. Fou per iniciativa de mossèn Mateu Galmés, que el 1982 ja havia creat al municipi el Patronat de Sant Antoni. Més de 80 dimonis arribats de gairebé tots els racons de l’illa desfilaren per la capital del Llevant, cantant i ballant les seves tonades pròpies. Davant aquella eufòria col·lectiva, altres pobles s’oferiren per repetir l’aplec els anys posteriors. El 1989 Alcúdia acolliria la darrera ‘Dimoniada’.

Els dimonis es començaren a emancipar de les celebracions santantonianes entrats els anys noranta. El camí l’obrí Iguana Teatre, que, amb el nom d’un animal camaleònic, nasqué el 1985 sota la influència de les companyies catalanes Comediants (1971), Teatre Lliure (1976) i la Fura dels Baus (1979). El 1984 Comediants i la Fura dels Baus ja havien duit els seus espectacles de foc a Palma, Dimonis i Accions, respectivament. Entre el públic, prenent-ne bona nota, hi havia l’actor Carles Molinet, un dels fundadors d’Iguana. “Després de la repressió del franquisme –recalca–, aquestes companyies responien a les ànsies de llibertat de la Transició. Es posaren a ocupar els carrers amb números del tot descarats. Els Comediants presentaven uns dimonis en sintonia amb les ganes de passar-s’ho bé del moment. Apareixien vencent els àngels, que eren unes figures molt avorrides, ja que encarnaven el poder que havia tingut l’Església durant el nacionalcatolicisme”.

‘Nit de foc’

Un dels primers llocs on començà a actuar Iguana va ser Dhraa, la discoteca futurista a l’aire lliure que s’obrí a Portocristo el 1986 a redós de la movida madrileña. “Sense que ningú ens assessoràs –recorda Molinet–, la nit de sant Joan de 1987 se’ns va ocórrer convertir el recinte en un infern. Al so d’un grup de percussionistes, sortírem vestits de dimonis polissons i ens moguérem entre la multitud fent jocs malabars amb bolles de foc. Eren dimonis diferents dels de les festes de Sant Antoni, de caparrot i garrot. Connectaven, però, amb els de les rondalles, d’esperit més bufonesc [entre ells, els cucarells, els boiets...]”.

Vist l’èxit d’aquella renovada proposta ‘dimoniera’, un dels membres d’Iguana que era de sa Pobla proposà fer-la el 1988 a les festes de Sant Antoni del seu poble. Es digué Nit de foc. “Al cap de dos dies –recorda Molinet– també la duguérem a la revetla de Sant Sebastià de Palma. L’Ajuntament en quedà entusiasmat i ens demanà un espectacle més gran per a la nit de Sant Joan d’aquell mateix any. Llavors, però, tot era molt casolà. Només tiràvem dos castells de foc. Tot i això, la preparació ens duia molta de feina. La resta de pobles de seguida ens contractaren per tenir el mateix número, que anàrem perfeccionant”.

Sant Joan, la colla veterana

Iguana Teatre s’imbuí de la passió flamígera compartida per tota la conca de la Mediterrània, on la figura cristiana del Mal adopta un matís més lúdic i transgressor en sintonia amb precedents pagans seus com els xamans. Amb aquell caliu ja atiat, l’agost de 1993, en el marc de les festes patronals, nasqué a Sant Joan la primera colla ‘dimoniera’ de les Balears. Es digué, però, colla de diables a imitació de les que ja hi havia a Catalunya. El santjoaner Miquel Joan Estelrich explica els orígens de la colla, avui amb una quarantena d’integrants: “Feia anys que amb el grup de ball de bot Aires de Pagesia fèiem intercanvis amb altres agrupacions del Principat. Un any vàrem anar a Mataró. Quedàrem tan fascinats amb el seu correfoc [cercaviles amb pirotècnia] que decidírem copiar-los la idea. Nosaltres fórem els primers a preparar-ne un a les Illes. Els que aleshores feia Iguana encara no eren correfocs, sinó espectacles de foc”.

A Sant Joan, aquella iniciativa donà més dinamisme a unes festes patronals que a partir de 1983 havien començat a incorporar dimonis que representaven els set pecats capitals: Luxúria, Avarícia, Enveja, Gola, Ira, Peresa i Supèrbia. “Els dimonis –recalca Estelrich– duen una màscara amb banyes de boc i encalcen i peguen a la gent amb una verga i una llendera [cordill de cànem]. Els diables, en canvi, que adoptàrem de Catalunya, duen banyes de tela incorporades a la caputxa i són els qui es dediquen a tirar foc. A més, van amb la cara descoberta, protegits per unes ulleres. Els dos col·lectius mai no surten a la vegada”. El correfoc dels diables santjoaners causà sensació: “El primer any la gent només mirava, però després perderen la por i s’acostaven a nosaltres. Com a Mataró, l’espectacle acabava amb una ‘ruixada’ d’aigua que sortia d’una mànega i d’uns aspersors. Ho deixàrem de fer a partir d’un estiu que hi hagué sequera”.

El 1998, durant les festes d’estiu de Sant Roc, uns altres diables catalans, els de Vilafranca del Penedès, apadrinaren el primer correfoc del ball de dimonis d’Alaró. La colla de Dimonis d’Albopàs, de sa Pobla, també va néixer aquell mateix any amb un correfoc sota la influència de Catalunya. Un dels seus promotors va ser l’activista cultural pobler Antoni Torrens, de 86 anys. “Fou –diu– conseqüència del Sant Antoni que vàrem començar a fer, a partir de 1984, a final de gener, al barri de Gràcia de Barcelona. Jo tenia tres fills que hi estudiaven i vaig pensar que era una bona manera d’acostar la festa dels Foguerons a la resta de mallorquins residents al Principat. Em vaig fixar en les colles de diables de Gràcia i vaig decidir implantar el model a ca nostra”. Aquell 1998 també va ser l’any en què la revetla de Sant Antoni de sa Pobla acollí el seu primer piromusical a imitació del de les festes de la Mercè de Barcelona, que s’havia començat a fer el 1995. “Va ser –lamenta Torrens– un error. Amb tanta de gent de fora, la festa popular es desvirtuà”.

Sense ànim de lucre

A poc a poc anaren naixent més colles de dimonis, de noms ben diversos: els Esclatabutzes, de Sóller (1996); Factoria de So, de Santa Maria (1999); Dimonis d’Hiachat, de Santa Margalida (2001); els Bocsifocs, d’Esporles (2002); Maria Enganxa, de ses Salines (2007); S’Esbart d’en Moiana, de Montuïri (2008); Trafoc i Enfocats, de Palma (2008); Sa Fil·loxera, de Binissalem (2008); Manafoc, de Manacor (2009)... A Menorca hi hauria els Diables de Maó (1998) i el Myotragus, de Ferreries (2006); i a Eivissa, Els Mals Esperits (2006). El 2008 ja es constituïa la Federació de Dimonis, Diables i Bèsties de Foc, que s’encarregà sobretot dels aspectes burocràtics i normatius. El 2010 la Federació hagué de fer mans i mànigues per adaptar-se a la directiva Europea que regulava l’ús de la pólvora i dels artefactes pirotècnics a les festes.

Moltes d’aquelles primeres colles també actuaven en festes patronals d’altres pobles. Deixarien, però, de ser tan nòmades amb la gran eclosió ‘dimoniera’ que es produí entre el 2010 i el 2017 en diferents municipis. Avui a tot l’Arxipèlag ja hi ha una cinquantena de colles, concentrades principalment a l’illa gran –el 2016 es constituí la primera exclusivament de dones, les Bruixes de Mallorca. Llavors, tanmateix, calgué fer força pedagogia. Ho recorda Ricard Fernández de Heredia, membre de la colla Dimonis Sa Cova des Fossar, de Sineu, nascuda el 2007. “Al principi –apunta– costava fer entendre a la gent que el que fèiem era cultura. Es pensaven que només teníem ganes de cremar i de fer l’annerot. Nosaltres sempre vigilam que ningú prengui mal. A vegades hem hagut de treure gent gata de davall el foc”.

Aquests darrers anys també han proliferat grups de batucada que es dediquen a animar els correfocs. La colla de dimonis de Sineu, però, té el seu propi grup de timbalers. Algunes de les percussions que toquen tenen l’encuny d’Iguana Teatre. Ho recorda el seu responsable Carles Molinet: “Conserven noms de les músiques que el 1988 va crear per als nostres espectacles el compositor holandès Hans van Rosmalen, resident a Mallorca”. El 2004, després de 16 anys i davant l’excés de feina, Iguana decidí traspassar els seus muntatges de ‘Nit de foc’ al grup Arreplegats. Amb tot, la nova agrupació es veié descol·locada davant la progressiva competència de les colles de dimonis .“Arreplegats –apunta Fernández de Heredia– eren actors professionals. I als ajuntaments els sortia més a compte encarregar els correfocs a les colles de dimonis. Sent agrupacions sense ànim de lucre, només els havien de donar els doblers per a la pirotècnia”.