Societat 05/10/2021

El dia que el turisme temptà el dimoni

Cal Dimoni, l’icònic restaurant d’Algaida, va néixer als anys cinquanta a partir del ball dels Cossiers que un pagès del poble reactivà com una exhibició folklòrica per a gaudi dels turistes

6 min
El dimoni cridant l'atenció dels turistes davant el Van-Bar.

PalmaEl boom turístic també tocà de ple la cultura popular fins a arribar a desvirtuar-la. Bé ho saben a Algaida, terra de Cossiers. Guillem Vanrell Nadal, mort el 1984, fou un pagès de la finca de Son Real amb bona pipella per llegir els signes dels nous temps. El 1956 decidí posar al servei de la gallina dels ous d’or l’ancestral dansa, que invoca la fertilitat de la terra. Ho feu al corral del bar Amengual, a la plaça del poble. “Els més vells –diu l’algaidí Joan Mulet, de 78 anys– encara recordam els autocars, un o dos, que arribaven carregats de turistes amb robes vistoses i fresques. Havíem sentit contar històries d’estrangeres als pocs picadors del nostre poble que, amb les seves motos, anaven a l’Arenal o Can Pastilla”.

Vanrell ja es preocupà que Algaida fos una aturada obligatòria per als turistes. “Tingué –apunta Mulet– molt de mèrit el que va fer l’amo en Guillem. En ple estiu, sota un sol de justícia, amb la seva Guzzi vermella, partia cap a Manacor i les coves per parlar amb els xofers i guies. A canvi de comissions, els demanava que s’aturassin a Algaida de tornada cap a Palma”. Al cap d’un any, al juny de 1957, els Cossiers, juntament amb la dama i el dimoni, ja ballaven a la carretera, on Vanrell aconseguí habilitar un quiosquet per als turistes perquè poguessin gaudir de l’espectacle. 

Inicialment els dansaires eren adults amb altres feines que aprofitaven l’ocasió per treure’s un jornal extra: “Per un parell d’hores –assegura l’algaidí–, arribaren a cobrar cinc duros, que ja estava molt bé. L’amo en Guillem, però, ho passà malament. No sempre feia suficient caixa com per pagar a tothom. A posta la gent preferí centrar-se en les seves respectives feines. Aleshores els Cossiers passaren a ser al·lots i finalment només al·lotes d’una quinzena d’anys, que cosien a casa amb les seves mares. Elles eren més bones de controlar i cobraven bastant menys”.

Espectacle humiliant

Un altre algaidí que recorda aquelles ballades és Andreu Oliver, de 72 anys: “Era un espectacle humiliant. El protagonista acabà sent el dimoni, que feia de moneia de fira. Sortia a ballar a la carretera per cridar l’atenció dels autocars i perquè els turistes es fessin fotos amb ell”. Davant l’èxit del quiosquet, el 1958 Vanrell decidí muntar un restaurant a la mateixa carretera. Avui una de les seves filles, Pilar, regenta el negoci. “En un principi –ressalta– es digué Van-Bar. Era un nom sorgit de les inicials del primer llinatge de mon pare i de les de la meva mare, Barceló. La gent tractà mon pare de sonat. No auguraven un gran futur a aquell local, que acabà per dir-se Cal Dimoni perquè era així com tothom s’hi referia”.

Ambient dins el bar que va decidir muntar Vanrell després de l'èxit del quiosquet.

Malgrat l’exhibició folklòrica en què es convertí, Oliver reconeix a Vanrell el mèrit d’haver donat una nova embranzida als Cossiers en ple franquisme: “Antigament, a Algaida, era una celebració de la gent més pobra, que es vestia de cossier per cobrar una misèria durant les festes de Sant Jaume (el 24 i el 25 de juliol)”. En un principi, la dama, la conductora de la dansa dels seus protectors (els sis cossiers), era representada per un home: “Estava mal vist –assegura l’algaidí– que pogués ser fecundada pels seus escortes. L’Església, en el seu afany de controlar totes les festes paganes, introduí en el ball la figura del dimoni i en canvià el relat. Així, el dimoni passà a representar el mal que temptava la dama (el bé). Ella, però, en trepitjar-lo, sempre en surt victoriosa”.

Quan es consolidà el negoci de Cal Dimoni, els cossiers i la dama varen desaparèixer de l’espectacle i només en quedà el dimoni com a reclam turístic. La seva presència duraria fins entrats els anys noranta. “Amb el restabliment de la democràcia –apunta Oliver–, l’Ajuntament exigí a l’amo en Guillem que retornàs la històrica careta del dimoni, que els anys cinquanta s’endugué del Consistori juntament amb els vestits dels Cossiers. Ara la careta està penjada al Casal Pere Capellà del poble”.

Recuperant la dignitat

A principi dels setanta aquest algaidí seria un dels impulsors de la recuperació de la tradicional dansa: “Érem un grup d’amics que estudiàvem a Barcelona, entre ells Toni Mateu Rei, Antoni Artigues i Biel Majoral. Volguérem dignificar la cultura popular, que el turisme havia malmès. Sota l’aixopluc de l’OCB d’Algaida, rebérem l’ajuda de l’amo en Joan Tiu, que havia estat dama, i de la gent que, de jove, havia ballat els Cossiers a Cal Dimoni”. 

El 24 de juliol de 1973, a les acaballes del franquisme, els Cossiers tornaren a ballar dins Algaida durant les festes de Sant Jaume –com a novetat, també ho farien durant les festes de Sant Honorat (16 de gener). En aquella ocasió l’amo en Joan Tiu es vestí de bell nou de dama –l’any següent, de manera pionera, aquest paper ja seria interpretat per una dona– i Oliver assumí el rol de dimoni. “Tinguérem –recorda– una topada forta amb el batle falangista Antoni Cañellas. Aleshores la cultura popular estava sota la tutela de la Secció Femenina de la Falange, que la volgué folkloritzar a través de la seva associació de Coros y Danzas. Es tractava de domesticar qualsevol manifestació del poble als interessos del Movimiento. Si no, directament es prohibia”.

Els Cossiers d'Algaida.

Oliver recorda com de difícil va ser que el poble es tornàs a fer sentir seus els Cossiers: “Els primers anys ningú no venia darrere nostre. Els veïns guaitaven pel carrer, però, quan passàvem per davant ca seva, s’amagaven. La repressió franquista era molt forta i la gent tenia por”. L’algaidí també visqué moments d’incomprensió fent de dimoni: “No va ser gens fàcil. La gent no em respectava. Quan feia el rotlo i pegava algú de manera simpàtica, s’enfrontaven amb mi”. Ben pendent del que es feia a Algaida, a vuit quilòmetres, hi havia Montuïri. Va ser l’únic poble de Mallorca on la dansa dels Cossiers no patí cap mena d’interrupció des del segle XVIII. Encara avui té lloc tres dies a l’any: per la Mare de Déu d’Agost, dia 15, i per les festes de Sant Bartomeu, el patró del poble, el 23 i el 24 d’agost. Durant el franquisme, el seu gran protector va ser el flabioler Joan Grimalt Niu

Les cossieres de Montuïri

El 1956, a Montuïri, es produí un fet curiós que han documentat els investigadors locals Joan Socies i Gabriel Mayol. “S’impulsà –diuen– la creació d’una agrupació de cossieres, totes dones per participar en el concurs estatal de Coros y Danzas de la Secció Femenina de la Falange. Les dones, acompanyades pel dimoni i l’amo en Niu, aconseguiren a Madrid el primer premi de Danza Antigua. Al desembre, quan tornaren al poble, foren rebudes com a heroïnes i ballaren a la plaça per a tothom, per primer i darrer cop. El 1960 les cossieres tornarien a participar en el concurs, però aquesta vegada amb un grup mixt, d’homes i dones”.

A final dels setanta els Cossiers de Montuïri també sucumbiren als cants de sirena del turisme. Arribaren a ballar en discoteques i sales de festa de Palma. Als anys vuitanta farien acte de presència en el Festival Internacional de Teatre de Sitges (Catalunya). I el 1992, no sense polèmica al poble, participaren en la inauguració del pavelló de les Balears a l’Expo de Sevilla. Ja aleshores, en plena eufòria democràtica, molts indrets de Mallorca ja s’havien posat a rescatar de l’oblit els seus antics balls tradicionals. 

A Pollença els Cossiers tornaren a ballar el 1981 per la festa de la Patrona, la Mare de Déu dels Àngels, el 2 d’agost. Com a element distintiu, el grup estava format per dotze cossiers i una dama, sense l’acompanyament del dimoni. Aquell mateix any igualment es recuperaren els Cossiers de Manacor amb la dama interpretada ja per una dona. En l’actualitat surten el dia del pregó de Fires i Festes de Primavera (darrer divendres de maig) i el 12 de juny, a la festa del Sant Crist. Destaquen per la conservació dels broquers, una dansa provinent dels balls de bastons presents arreu d’Europa.

El 1981 el folklorista Francesc Vallcaneras també impulsà al barri palmesà de Son Sardina la creació d’una colla composta íntegrament per dones –només el dimoni és un home. Avui ballen per la Mare de Déu de setembre. El 1992, per sant Roc (16 d’agost), sortiren els Cossiers d’Alaró. A partir de 2016 la dama ja seria interpretada per una dona. Els dansaires de tots aquests pobles presenten una indumentària diferent, però amb una sèrie d’elements comuns: les faldilles, els colors alegres, cascavells, mocadors o capells amb flors. 

En l’actual món globalitzat afamegat d’identitat, els Cossiers s’han convertit en una marca d’autenticitat, motiu d’orgull. Recentment el grup català Manel s’ha endinsat en el seu univers pagà. Al videoclip de la cançó Tipus suite ha fet protagonista una colla de cossiers mallorquins. Hi ha hagut, però, qui l’ha considerada una simple exhibició pintoresca similar a la que es produí durant el boom turístic. El debat continua obert.

Marcats per l'Església

Els investigadors montuïrers Joan Socies i Gabriel Mayol han estudiat a fons la història dels Cossiers a casa nostra en un estudi sobre patrimoni immaterial publicat el 2016. Asseguren que es tracta d’“una de les expressions de música, dansa, cant i parateatralitat més antigues i arrelades en la cultura popular de Mallorca”. Són fruit d’un ritual pagà d’invocació a la fertilitat de la terra, present en altres racons del món i que l’Església no dubtà a domesticar. El nom de cossier deriva del llatí cursus (“cursa” o “cós”) en al·lusió a l’espai que ocupen els dansaires al so de flabiols, tamborins i xeremies.

 Els primers testimonis escrits d’aquest ball a Mallorca corresponen a Sóller i són del segle XVI. Llavors moltes parròquies de pobles i gremis de Ciutat volgueren disposar de cossiers per solemnitzar i amenitzar les diferents celebracions. De moment, però, la seva presència només està documentada en una quinzena d’indrets de l’illa. 

Al segle XIX els Cossiers d’Alaró ja cridaren l’atenció de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. En la seva enciclopèdica obra Die Balearen, l’aristòcrata aventurer austríac també parla d’una altra dansa similar a Menorca, que encara es conserva al Castell. És el Ball del còssil. Al seu parer, el nom és una corrupció fonètica de ball d’Escòcia, que haurien duit a l’illa els soldats anglesos en el segle XVIII. Tanmateix, avui molts estudiosos posen en dubte aquesta teoria, lligada a la tendència pseudoanglòfila d’explicar l’origen de determinats aspectes de la cultura menorquina. És més probable que la dansa arribàs a Menorca amb la conquesta catalana al segle XIII. A Eivissa, en canvi, no hi ha cap ball similar als Cossiers.

Els Cossiers de Montuïri, documentats de manera ininterrompuda des de 1750, són un cas únic de resistència cultural a Mallorca. L’abril de 1936 foren sol·licitats per participar en l’Olimpíada Popular que la Generalitat de Catalunya havia organitzat a Barcelona per a final de juliol com a alternativa antifeixista als Jocs Olímpics de la de Berlín de Hitler. Finalment, però, l’Ajuntament no hi donà el vistiplau. El setembre de 1936, dos mesos després de l’inici de la Guerra Civil, els montuïrers ballaren durant la visita del comte Rossi al poble per celebrar la retirada de les tropes republicanes del front de Portocristo.

 A la resta de pobles, en esclatar la Guerra Civil, els Cossiers ja havien entrat en decadència. “Aleshores –ressalten Socies i Mayol– els corrents laïcistes de la Segona República havien associat els Cossiers amb el fet religiós. A més, les noves tendències d’entreteniment havien deixat la dansa en una situació complicada”. Avui els Cossiers de Manacor i Alaró són els únics mixtos que hi ha, amb la participació d’homes i dones, al marge del rol de la dama, que a Montuïri continua sent interpretat per un home.


stats