“Català, català, català”

PalmaNomés una paraula, això sí, dita tres vegades i amb èmfasi, “Català, català, català”, va quedar com l’episodi més destacat –a banda de la mobilització en si mateixa– de la històrica manifestació per l’autonomia que es va fer a Palma el 29 d’octubre del 1977, ara fa gairebé mig segle. Ho va pronunciar Josep Maria Llompart, com a resposta a aquells que havien reivindicat la denominació col·loquial ‘mallorquí’ de la que, al cap i a la fi, és la mateixa llengua. Recordam aquell esdeveniment i la intervenció que hi va fer Llompart, quan commemoram, enguany, el centenari del naixement del poeta, crític i activista cultural.

La convocatòria de la Diada per l’autonomia havia de ser la culminació del Congrés de Cultura Catalana, un conjunt d’activitats que s’organitzava als diferents territoris des del 1975. Fou en aquest àmbit on va sortir la proposta i es va anar concretant amb la participació de sindicats i partits polítics: des de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), a l’esquerra de l’històric Partit Comunista d’Espanya (PCE), fins a la llavors Aliança Popular –actual Partit Popular–, representada per Abel Matutes. El filòleg i gestor cultural Antoni Mir, aleshores de 21 anys, que hi era en representació d’OEC, assegura que “el motor” d’aquella iniciativa va ser l’escriptor i activista Antoni Serra.

Eren uns moments d’intensa activitat política, amb episodis que se succeïen en només uns mesos, o en unes setmanes: la signatura del ‘pacte autonòmic’ per gairebé totes les forces que concorrien a les eleccions del juny del 1977, pel qual es comprometien a reclamar l’autogovern per a les Balears; els comicis, amb la coalició Unió de Centre Democràtic (UCD) com la força més votada; la constitució de l’assemblea de parlamentaris electes –diputats i senadors–, aleshores l’única representació democràtica dels illencs, ja que Diputació provincial i ajuntaments encara eren franquistes; o el retorn, amb tots els honors, de les restes del diputat republicà i dirigent autonomista Gabriel Alomar.

Josep Maria Llompart, juntament amb la filòloga Aina Moll, Joan Oliver i Antoni Serra, integraren una comissió amb l’objectiu de reunir els fons necessaris per fer front a les despeses que, inevitablement, havia d’originar aquella mobilització, que es volia massiva. Els contactes amb les forces sindicals i polítiques semblaven anar bé. Serra relata a les seves memòries que fins i tot un jove representant d’UCD “feia costat a les propostes més avançades o aparentment esquerranes”. “Llàstima que no tots els ‘ucedés’ siguin de la mateixa corda”, comentava Llompart amb la seva proverbial ironia.

L’exemple de l’Onze de Setembre

El mirall on mirar-se el va aportar –un pic més– Catalunya. Només un mes abans, a Barcelona s’havia celebrat el primer Onze de Setembre en llibertat des de la II República. El dia 29 següent, el govern estatal va restablir la Generalitat amb caràcter provisional –el que llavors es va dir ‘preautonomia’, perquè autonomia com a tal no n’hi podia haver fins que no s’aprovàs abans la Constitució, que havia de regular com es construiria. El 23 d’octubre, el fins llavors president a l’exili Josep Tarradellas pronunciava el seu mític “ja soc aquí”. Al seu costat hi era el mallorquí Antoni Sbert, antic conseller de la Generalitat republicana. Tant va ser l’entusiasme generalitzat que fins i tot la Diputació Provincial de les Balears –encara franquista, com s’ha dit– va transmetre l’enhorabona als catalans pel restabliment del seu autogovern. Situacions surrealistes, molt pròpies de la Transició.

Només una setmana abans de la data triada per a la manifestació, el 22 d’octubre del 1977, va visitar Mallorca, Menorca i Eivissa el llavors ministre per a les Regions, Manuel Clavero Arévalo. Segons informava el diari Baleares, havia rebut dels parlamentaris illencs un esborrany de preautonomia, allò mateix que ja s’havia establert a Catalunya. El ministre es va curar en salut: “Cada illa ha de tenir la seva autonomia”. Eren públics i notoris els recels –eterns– de les ‘illes menors’ cap a la ‘major’. Efectivament: des de Menorca es va anunciar que ells farien la seva pròpia Diada, si bé finalment enviaren una àmplia representació a Palma. Cosa semblant passava a les Pitiüses. El seu senador, Abel Matutes, no hi va assistir.

El 25 d’octubre, es va produir un fet que en certa manera constituïa el pròleg de la immediata Diada. Es commemorava l’aniversari de la batalla de Llucmajor –25 d’octubre del 1349–, a la qual Jaume III de Mallorca havia perdut la vida i el reialme. La Seu de Mallorca i la plaça de l’Almoina serviren d’escenari a un acte en el qual el llavors batle de Palma, Paulí Buchens –encara dins l’estructura de la dictadura, però nítidament compromès amb el canvi–, va fer lliurament de la senyera del ‘regne enmig de la mar’ al president de l’assemblea de parlamentaris, el senador d’UCD Jeroni Albertí. Aquest va citar les paraules del mateix Jaume III: “Ningú no em podrà treure l’esperança”.

La commemoració de Llucmajor el 25 d’octubre ja l’havia encetada l’Ajuntament de Palma tres anys abans, el 1974. Ara es transformava en una data de reivindicació de l’autogovern. Però es trobava massa connotada d’anticatalanisme –suposada ‘independència’ illenca contra ‘dependència’ de Barcelona–, i allò no va tenir continuïtat.

Tot semblava anar bé, pel que feia als preparatius de la Diada. Es va acordar que s’hi farien quatre intervencions: una presentació d’Antoni Serra; un parlament d’Aina Moll, en representació de les entitats culturals; un altre del misser Ferran Gomila, pels sindicats; i un darrer de Josep Maria Llompart, proposat de manera unànime per les forces polítiques, com a figura de consens. Sí, tot semblava anar... massa bé. Antoni Serra, segons recordava ell mateix uns anys més tard, va confiar a Llompart els seus temors: “Tu creus que aquesta terra ja és diferent?”. “Que no trobes que és ben hora que sembli un país?”, li va respondre Llompart, per afegir, prudentment: “De tota manera, la història no ha acabat encara”.

UCD demana el cap d’Antoni Serra

Efectivament, tanta bona entesa no podia ser mai. El vespre abans de la Diada, quan se suposava que només quedava polir detalls, UCD va llançar la ‘bomba’: volien només un discurs i demanaven ‘el cap’ d’Antoni Serra, és a dir, la seva exclusió. Així que ell mateix va renunciar i se’n va anar a casa. Eren aproximadament les dues de la matinada d’aquell 29-O que havia de ser històric.

El matí de l’endemà, Aina Moll i Antoni Mir anaren a parlar amb Serra. S’havia arribat a un acord in extremis: se suprimia el discurs d’ella –justament, l’únic d’una dona: eren uns altres temps, certament pitjors en aquest sentit– i es mantenien les intervencions de Gomila i Llompart... i la de Serra, si ell acceptava, és clar. Ell no ho veia clar. Més aviat, molt fosc. Mir ho recorda ara: “Li vaig dir que ho fes per les esquerres, que no podien quedar sense la seva veu, i finalment acceptà”.

Aquell dia, Palma era una festa. Les botigues feren l’agost a l’octubre amb la venda de senyeres mallorquines. L’Ajuntament va disposar línies de transport gratuïtes. Arribaren autobusos de la Part Forana. No podia mancar, però, un altre contrapunt surrealista: els ‘Círculos José Antonio’ –òbviament, no gaire en sintonia amb la reivindicació autonomista– convocaven per al mateix dia la celebració de l’aniversari de la fundació de la Falange. Si bé, com que la manifestació s’iniciava a les sis de l’horabaixa i aquest acte s’anunciava a les 20.30 h, qui es trobàs dubtós tenia marge per assistir a tots dos.

La manifestació fou una riuada de gent en el seu recorregut des de la plaça d’Espanya fins a la plaça Major, on havia de culminar la jornada. En primera fila, els parlamentaris electes, entre els quals Jeroni Albertí, Félix Pons, Manuel Mora i Emilio Alonso i, molt a prop, el batle de Palma, Paulí Buchens. Es calcula que hi assistiren entre 12.000 i 30.000 persones, una xifra històrica. Si bé potser no tothom tenia clar l’objectiu de la mobilització: el jurista Román Piña Homs recordava, en una entrevista el 2002 a El Mundo/El Día de Baleares, com un grup de manifestants corejava “volem l’institut”, i no “volem l’Estatut”. Perquè era el que desitjaven, un centre d’ensenyament per a la seva barriada del Camp Rodó, a Palma. Que, per cert, mirau per on, es diu Josep Maria Llompart. Una placa en marbre blanc recorda a la plaça Major aquella mobilització històrica.

I fou a la plaça Major, en el moment en què Josep Maria Llompart feia referència a “la llengua catalana”, quan va arribar el desacord. Una part dels manifestants li respongueren “mallorquí”, ja que és així com se li ha dit sempre a Mallorca, de manera col·loquial. Davant la qual cosa Llompart va insistir: “Català, català, català”, fent servir el nom científic. Per sort, algú amb dos dits de front va anunciar un altre lema: “Unitat, unitat”, i allò es va poder reconduir.

La Diada per l’autonomia, certament, fou tot un èxit, i el mateix Llompart expressava sentir-se astorat davant la resposta massiva a la convocatòria. Ara bé, ho matisava: “Que el poble estigui ben informat és un altre tema”.

Informació elaborada a partir de les memòries d’Antoni Serra, els textos de Miquel Payeras, Antoni Nadal i Gabriel Ensenyat, el volum col·lectiu Memòria viva i els diaris mallorquins de l’època.