La burgesia progressista de Sóller, arrasada per la repressió franquista

PalmaA Mallorca, durant la Guerra Civil, un dels principals objectius dels insurrectes fou la classe benestant que donà suport a la Segona República. El símbol d’aquella repressió seria el batle de Palma, Emili Darder, metge de formació, que el 1934 havia ajudat a fundar Esquerra Republicana Balear (ERB) per fer de contrapoder al caciquisme. El 24 de febrer del 1937, després d’un consell de guerra fantasmagòric, Darder va ser afusellat. En aquell fatal destí l’acompanyaren dos companys de partit, l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques i l’exbatle d’Inca Antoni Mateu, i el socialista palmesà Alexandre Jaume. D’ERB hi hagué vuit batles més assassinats: Joan Mas Verd Collet (Montuïri), Climent Garau Juan (Porreres), Pere Llull Fullana (Algaida), Pere Josep Cànaves Sales (Pollença), Pau Crespí Villalonga (Mancor de la Vall), Pere Vallespir Amengual (Costitx), Joan Alemany Villalonga (Búger) i Joan Guasch Juan (Santa Eulària del Riu).

Un dels dirigents d’ERB que tingué més sort va ser el solleric Josep Serra Pastor, oncle del periodista Pere Serra Bauzá, fundador del Grup Serra. Des del segle XIX, fruit dels contactes comercials amb Catalunya i França, Sóller gaudia d’una gran activitat industrial –arribaria a tenir una vintena de fàbriques, sobretot tèxtils. El juliol del 1936 fou dels pocs pobles de Mallorca que oferí resistència als colpistes. Serra, de 38 anys, només feia dos mesos que era al capdavant de la batlia. De sobte es veié acorralat pels coneguts ‘Jinetes de Alcalá’. Era el nom que rebien els 29 oficials de Madrid que, des del juny, complien condemna a la presó de Sant Carles de Palma per haver-se rebel·lat contra el govern republicà. El 18 de juliol, el Día del Alzamiento, foren alliberats tot d’una per la Falange.

“No he fet res mal fet”

El 20 de juliol dos ‘Jinetes de Alcalá’ es presentaren a la casa de Palma del batle Darder per detenir-lo. Aquell mateix dia altres set es dirigiren en dos cotxes a Sóller amb un objectiu concret: controlar l’estació radiotelegràfica del far de Muleta, situada al port. Defensant-la hi havia un grup de carabiners. No dubtaren a obrir foc contra aquells oficials colpistes. Un d’ells, el tinent Francisco Javier Lizasoaín, caigué mort. L’endemà tot Sóller ja estigué sota el control de les forces insurrectes. Segons l’historiador Antoni Quetglas, autor del llibre Sóller. La desfeta de la burgesia progressista (Edicions Documenta Balear, 2012), al municipi hi hagué 170 detinguts, 4 assassinats i 5 executats per consell de guerra (entre ells, els carabiners José Muñoz Enrile, Manuel Braulio, Antoni Vallespir Terrasa i José Gil).

El 21 de juliol, després de tres dies de resistència, el batle Serra es va veure forçat a cedir el càrrec al falangista Jaume Casasnovas Pastor. Fou l’inici d’un calvari que encara té molt present el seu renet, Jaume Oliver Morell, de 47 anys. “La meva padrina materna, Bàrbara Serra Noguera –diu– era la seva filla petita. En abandonar l’Ajuntament, els militars ordenaren confinar son pare en una finca familiar d’Escorca. Llavors, un amic seu, l’empresari Llorenç Roses Bermejo, li va oferir fugir a Menorca en la seva llanxa, tal com havia fet el batle d’ERB de Felanitx, Pere Oliver. Ell, però, s’hi negà”. El solleric era una persona sospitosa per als rebels. A banda de la seva militància, el juny del 1936 havia estat un dels 153 intel·lectuals mallorquins signants de la Resposta als catalans, que pretenia reforçar els vincles culturals entre les Balears i Catalunya. També ho feren el seu pare, el metge Pere Serra Canyelles, i els seus altres dos germans, Miquel i Pere.

Al setembre, Serra va ser detingut. “Un dels detonants –diu Oliver– va ser l’acusació d’haver fet un míting a uns obrers que aleshores feien feina pel Gorg Blau. El traslladaren a un local de Palma, on, per fer-li por, el tancaren en una habitació amb un taüt i quatre ciris i li exigiren que digués on guardava les armes. Ell no entenia res. Després se l’endugueren fermat a la presó de Can Mir. I d’aquí passaria al camp de concentració de l’Àguila (Llucmajor)”. Al cap d’uns mesos un emfisema pulmonar obligà l’exbatle a ingressar a l’hospital. El 1938 un consell de guerra el va sentenciar a mort per ‘adhesió a la rebel·lió’. El novembre del mateix any, però, Franco li commutà la condemna per la de cadena perpètua. Fou de resultes d’unes gestions que feu el seu germà Miquel davant el govern de Burgos i el bisbe de Vic davant el cardenal Gomà. La cadena perpètua s’acabaria commutant per 30 anys de presó. El dirigent d’ERB no acotaria mai el cap. “Per poder tenir més avantatges penitenciaris –apunta el renet–, el seu pare li va escriure cartes per recomanar-li que signàs un manifest d’adhesió al règim. Li recordava que ho havia de fer pel bé de la seva dona i de les seves dues filles adolescents. Ell, tanmateix, insistia que no havia fet res mal fet”.

El perdó de Roses i Marquès

Estant empresonat, Serra s’assabentaria de la mort de Llorenç Roses i d’un altre amic empresari, Bernat Marquès Rul·lan. Fill d’un mallorquí i d’una porto-riquenya, Roses havia nascut el 1895 a Puerto Rico, però de ben petit s’instal·là a Sóller. Es casaria amb la germana del batle Darder. El 1931, amb la proclamació de la Segona República, ocupà de manera interina, durant un mes, la batlia sollerica. El 1935 promogué la ciutat jardí de Palmanova (Calvià). Amb l’aixecament militar del juliol del 1936, Roses fou tot d’una detingut, igual que el seu cunyat. Seria afusellat al cementeri de Palma el 19 de novembre del 1936. Tenia 41 anys i deixava dona i vuit fills.

Set mesos després seria el torn de Marquès, uns 30 anys més gran. Era un ‘indià’ que havia fet fortuna a Puerto Rico i havia estat president d’ERB a Sóller. Juntament amb la seva dona i els seus cinc fills, fou condemnat a mort. La revisió de la sentència certificà la pena de mort per a ell, mentre que els seus familiars hagueren d’assumir entre dos i cinc anys de presó. Marquès, de 68 anys, fou executat al fortí d’Illetes (Calvià) el 5 de juny del 1937. Una de les seves filles va ser Jéanne Marquès Mayol. Morta el 2006 a 92 anys, seria un dels darrers testimonis de la figura d’Aurora Picornell, amb qui estigué tancada a Can Mir.

Abans de ser afusellats, tant Roses com Marquès tingueren l’oportunitat d’acomiadar-se de les seves respectives famílies per carta. El 2013 l’historiador Manuel Aguilera localitzà aquells escrits. “Digues al pare –consignà Roses a la seva dona– que em perdoni, i als meus fills, que perdonin els meus enemics. Adeu, estimada muller. Rep aquesta darrera besada del teu marit i perdona’m per tot el que t’he fet patir i pel que sofriràs en aquest món”. En la mateixa línia es manifestà Marquès: “Mantenc la protesta que som innocent i que totes les acusacions responen a venjances personals i odis de família [...]. També us prec que no odieu ningú”.

Pendent d’homenatge

Serra ploraria molt aquelles pèrdues. El desembre del 1942 li arribà la notícia de la mort de la seva filla gran, de 19 anys, malalta de tuberculosi. “El director de la presó –recorda el renet– no autoritzà que assistís a les cerimònies fúnebres. Finalment pogué veure la filla abans que fos enterrada gràcies a la complicitat d’un guàrdia, que li permeté sortir de nit. La seva dona i la seva altra filla, la meva padrina, varen saber que havia acudit al cementeri perquè hi deixà un ram de flors”. Dos mesos després, el febrer del 1943 el solleric va veure reduïda la pena de presó de 30 a 10 anys. Finalment, al cap de dos mesos, se li concedí la llibertat condicional. “Temps després pogué recuperar la farmàcia del seu poble, que li havien confiscat. Tanmateix, uns anys després, la traspassà. Es va retirar de la vida pública i se n’anà a viure a la seva finca als afores de Sóller, on muntà una granja”.

Serra morí el 1962, a 64 anys, a causa de l’emfisema pulmonar que arrossegava. “Va ser –ressalta el renet– una persona molt ferma i digna. Sempre deia que els que antigament feien por acabaren tenint por de la por que feien, perquè s’avergonyien dels seus actes”. Oliver lamenta l’oblit institucional del seu repadrí: “El 2009 es feu un acte d’homenatge conjunt als batles democràtics de Sóller. Mai, però, n’hi ha hagut cap centrat en la seva figura, tenint en compte que va ser el darrer batle republicà i que fou greument represaliat per raó del seu càrrec, al qual va ser lleial fins al darrer moment”. El 2015, en compliment de la Llei de memòria històrica, es retirà la creu de pedra que hi havia a Muleta en record del militar colpista Francisco Javier Lizasoaín, mort el 1936 pels carabiners que defensaren l’estació de radiotelegrafia. No passà el mateix amb el monument dels ‘caiguts’, que el 1939 aixecà l’arquitecte Gabriel Alomar a la plaça d’Espanya del municipi. El 2016 el Consistori, en mans de MÉS i el PSOE, decidí que bastava que fos despullat dels seus elements feixistes, com la Feixina de Palma.