L’Esquerra Republicana Balear que plantà cara al caciquisme

PalmaEn la llengua taïno de Santo Domingo (República Dominicana), cacic significa ‘reietó d’indis’. A ca nostra donà nom a la manera de governar característica de la Restauració borbònica (1874-1931), que enterrà l’efímera Primera República Espanyola (1873-1874). Sota el regnat primer d’Alfons XII i després del seu fill Alfons XIII, el poder estigué en mans d’una oligarquia conservadora que manipulava els resultats electorals a favor dels seus interessos (fins i tot arribaren a fer votar els morts).

A les Balears, en la majoria de pobles, els cacics de Madrid tenien els seus propis delegats, que principalment eren industrials i terratinents. Aquests, amb la mediació sovint de l’Església, obligaven els treballadors a votar una candidatura concreta. Els que s’hi negaven corrien el risc de patir represàlies importants. Així ho constata la historiadora Isabel Peñarrubia, autora del llibre Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional (1917-1923), publicat el 1991. Des de Mallorca, tanmateix, hi hagué una persona que s’atreví a trencar la jerarquia caciquil imposada des de la Península per crear-ne una de pròpia. Fou el banquer de Santa Margalida Joan March (1880-1962), en Verga. El 1918, per tenir el suport de les classes populars, ordenà construir a Palma la Casa del Poble, que s’inauguraria el 1924. També faria propietaris els pagesos en vendre’ls a crèdit finques parcel·lades que havia comprat a senyors de possessions.

El 1919 el magnat mallorquí ja passà a controlar el Partit Liberal. La formació es convertiria en l’ariet contra el conservadorisme del palmesà Antoni Maura, que, entre el 1903 i el 1922 fou president del govern espanyol cinc vegades. Per tenir encara més poder, el 1921 March posà en circulació el diari El Día. En les eleccions a Corts l’abril del 1923 ja aconseguí un escó. Al cap de quatre mesos, però, es produí el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, que imposaria una dictadura de prop de set anys.

Republicanisme popular

L’abril del 1931 el rei Alfons XIII es veié obligat a partir a l’exili per donar pas a la Segona República. A les primeres eleccions generals del juny, en Verga tornà a ser escollit diputat. Amb Niceto Alcalá-Zamora al capdavant de la República, Manuel Azaña, d’Acció Republicana, fou elegit president del govern. En els comicis del 1933 l’esquerra va veure reduïda la seva representació a 91 diputats enfront dels 105 de la CEDA, la coalició de dretes encapçalada per Gil Robles. Llavors, però, Alcalá-Zamora entregà el govern a Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, que havia aconseguit 102 escons. Amb tot, un any després, aquell executiu incorporaria tres ministres de la CEDA.

El 3 d’abril del 1934, per unir forces després de la derrota del 1933, Acció Republicana es fusionà amb altres formacions progressistes per transformar-se en Esquerra Republicana (ER). Al cap de cinc dies, a les Illes nasqué Esquerra Republicana Balear (ERB), que seria un partit autònom, vinculat a Azaña, i no tindria res a veure amb Esquerra Republicana de Catalunya. Es creà a partir de la suma de quatre formacions polítiques més: Acció Republicana de Mallorca, el Partit Republicà Radical Socialista Independent, la Unió Republicana Federal d’Inca i les Joventuts d’Esquerra de Felanitx.

Tot i que només tindria dos anys de vida, ERB seria una peça clau perquè el republicanisme arrelàs entre les classes populars. Així ho manté l’historiador Mateu Morro en la tesi doctoral que acaba de defensar a la UIB amb el títol Esquerra Republicana Balear i el mallorquinisme popular durant la Segona República. Per fer-la, ha tirat d’arxius, bibliografia i testimonis que pogué entrevistar als anys 80. La irrupció de la nova formació no feu gens de gràcia al cacic Joan March, que tenia bastants de problemes amb la Segona República. El 1932 havia estat empresonat a causa dels seus negocis de contraban de tabac. Amb tot, 17 mesos després quedà en llibertat havent subornat el director del penal de Madrid.

Republicà i federal

ERB era un partit republicà i federal. “[El nostre objectiu] –deien els estatuts– és la llibertat de les Illes Balears, organitzades políticament en règim autonòmic, liberal, democràtic, republicà i de justícia social”. Els seus principals dirigents foren persones qualificades, sovint amb professions liberals, com els palmesans Emili Darder i Francesc Sales Aguiló, l’andritxol Bernat Jofre, l’alcudienc Antoni Maria Ques, l’inquer Antoni Mateu, els sollerics Josep Serra Pastor i Bernat Marquès, els felanitxers Pere Oliver i Pere Reus i el maonès Francesc Carreras. “Varen representar –assegura Morro– un canvi qualitatiu en la història del mallorquinisme i del republicanisme, tot fugint de l’elitisme que caracteritzà molts dels hereus del projecte renaixentista com Joan Estelrich i Gabriel Alomar”. El partit tingué implantació gairebé a totes les illes, amb prop de 4.000 afiliats, principalment obrers, menestrals, pagesos i mestres. El seu òrgan d’expressió fou el setmanari República.

La formació balear sempre es manifestà en defensa de la llengua i cultura catalanes. “Va voler capgirar –apunta l’historiador– l’orientació provinciana i castellanitzadora majoritària fins aleshores en l’esquerra insular. El juny del 1936 alguns dels seus dirigents signarien la Resposta als catalans”. A les eleccions a Corts de febrer del 1936, ERB s’integrà en la candidatura del Front Popular. “A les Illes, malgrat intentar-ho, no pogué vèncer el sistema caciquil ni la força electoral de les dretes, amb l’excepció de Formentera i Calvià. Tanmateix, al conjunt de l’Estat, la coalició d’esquerres aconseguí una clara victòria que li permeté recuperar el poder novament amb Manuel Azaña”.

Brutal repressió

L’alegria progressista tan sols duraria cinc mesos. Al juliol tingué lloc la insurrecció militar. Un dels seus finançadors va ser el cacic Joan March, que no volia que la República li continuàs fent els comptes. L’alternativa seria una guerra civil de tres anys i 36 més de dictadura franquista. La repressió contra els militants d’ERB va ser brutal. Morro ha inventariat 240 assassinats. “Les comissions gestores del Front Popular que es formaren després de les eleccions del 36 –apunta– estaven presidides moltes vegades per batles o regidors d’ERB, la qual cosa donà una gran representació institucional al partit. Els rebels, per tant, els tingueren en el punt de mira”.

Entre les víctimes d’ERB hi hagué nou batles: Emili Darder Cànaves (Palma) –afusellat juntament amb els seus col·legues Antoni Maria Ques i Antoni Mateu–, Joan Mas Verd ‘Collet’ (Montuïri), Climent Garau Juan (Porreres), Pere Llull Fullana (Algaida), Pere Josep Cànaves Sales (Pollença), Pau Crespí Villalonga (Mancor de la Vall), Pere Vallespir Amengual (Costitx), Joan Alemany Villalonga (Búger) i Joan Guasch Juan (Santa Eulària del Riu). Altres batles de la formació tingueren més sort i tan sols compliren penes de presó. Fou el cas del de Sóller, Josep Serra Pastor, que fou indultat el 1943. N’hi hagué que foren a temps d’escapar de l’illa. Havent-se refugiat a Menorca, el de Capdepera, Miquel Julià, i el de Felanitx, Pere Oliver, partiren a Xile i les Filipines, respectivament.

Traïció de classe

Segons Morro, la repressió contra els dirigents d’ERB responia en alguns casos a una qüestió de traïció de classe. “El franquisme no podia tolerar que persones acomodades com Antoni Ques, Bernat Marquès i Pere Reus s’haguessin posat al costat de les classes populars. No només foren assassinats, sinó que sovint se’ls confiscaren els béns”. Els militants que acabaren condemnats a presó tindrien un futur ben negre en quedar en llibertat. L’algaidí Pere Capellà passà quatre anys tancat al penal d’Alcalá de Henares de Madrid –fou l’únic intel·lectual illenc que lluità al front. Després ja no pogué ocupar la seva antiga plaça de mestre. Altres quedarien escampats a l’exili: Francesc de Sales Aguiló, a Colòmbia; Bernat Jofre, a Veneçuela; Francesc Carreras, a Mèxic; i Maria Mayol, a França.

El franquisme s’encarregà de demonitzar qualsevol militant d’esquerres. “Se’ls criminalitzà de totes les maneres possibles. Així, a poc a poc la seva memòria caigué en l’oblit”. A partir de la mort de Franco el 1975, les biografies d’aquests republicans varen començar a ser més conegudes gràcies als treballs d’investigadors com Josep Massot i Llorenç Capellà. En aquesta tasca ara s’hi afegeix la tesi doctoral de Mateu Morro. “Foren persones –conclou– que, en ple domini del caciquisme, lluitaren per un projecte de justícia social, llibertat i sobirania nacional. El seu llegat polític té un gran valor i mereix ser reivindicat”.