Teatre del Mar.- Ja són molts anys i moltes obres els que apuntalen l’encofrat de La Impaciència. Sempre amb un nivell de qualitat que passa per sobre la mitjana, però amb un cop d’ull al seu recorregut el que crida més l’atenció és la manca de segell, de la mateixa manera que tampoc no hi trobam una característica que els identifiqui. Per exemple, ni en l’elecció d’un tipus determinat d’obres, ni una temàtica més o menys lligada, ni una certa coherència estructural dins la seva trajectòria ni tan sols una manera d’actuar per part dels seus components habituals. La Impaciència transpira llibertat, propala eclecticisme i transmet la sensació d’un caos molt organitzat. Sempre, però mai no havia arribat a cotes de tanta anarquia en tots els seus vessants com amb aquest José Mari. Potser el motiu sigui, almanco en part, una autoria col·legiada o, com en diuen, una direcció col·lectiva, encara que sembla que hi ha alguna cosa més pel que fa a aportacions al llibret que un consens en el traç de la peça. És una impressió. Tan sols això. És com si cadascun dels protagonistes hagués posat damunt la taula en una divertida tempesta d’idees el que li venia de gust fer damunt l’escenari, sota l’armadura dissenyada per Salvador Oliva, qui, juntament amb Luis Venegas, Rodo Gener i Xavi Núñez, és el protagonista d’aquesta creació tan llibertària i provocadora, segurament menys atrabiliària del que pugui semblar i, sobretot, menys incisiva del que els hauria agradat.
José Mari ’ és una follia on hi cap tot, com un calaix de sastre, sense ordre ni concert, en el qual trobam, per exemple, una declaració de principis contra el musical com a gènere, però no dubten a fer-hi alguna coreografia, un homenatge a Freddie Mercury amb un sucós playback, un striptease integral, no direm de qui, naturalment amb música, o algunes intervencions de Xavi Núñez tocant la guitarra, per dir-ho d’una manera amable. En el seu favor cal dir que no pretenen fer creure ni tan sols que ho podrien fer millor.
En realitat, és la història d’un segrest. Un grup d’actors i un escriptor, vistes les escasses perspectives dramàtiques que albira el seu obscur horitzó, decideixen segrestar algú important per fer caixa i deixar de treballar dins el gris magatzem, que serveix d’únic escenari, empaquetant vés a saber què. Ho fan, gairebé per casualitat, amb el tal José Mari que dona títol a l’obra. Podria dir qui és i no seria espòiler perquè és MacGuffin. L’excusa perfecta per parlar de moltes coses dissimulades dins aquest disbarat psicodèlic, gairebé com si fos una anècdota, però en realitat és en els detalls on podem trobar la substància d’aquesta esbojarrada creació.
Reflexions? Pot ser, però sense voler fer metafísica de res, si bé certament són com a càrregues de profunditat que ho deixen tot esquitxat d’una realitat no gaire còmica i, en canvi, sortim amb la sensació tan planera com ho és haver-nos divertit. Calen endins Oliva i els impacients quan disseccionen amb escreix i eficàcia camuflada des del fet d’escriure la professió, quan està més esfondrada que mai, el matrimoni, el sexe, el poder, l’amistat, fins un tirabuixó final on queda palesa la gran conclusió en què tots sense excepció ens veiem reflectits, ningú val el que es pensa. Explicar-ne més sí que seria un espòiler. I el que no és notícia és que tots ho fan bé, molt bé.
P.S.- Mentrestant, el degoteig de detalls va omplint la botella a mesura que passen els dies.
