CRÍTICA DE TEATRE

'L'Hèroe': un heroi masclista i abusador

Lurdes Barba perd l'ocasió de defensar un discurs antimilitarista per sobre del sentimental

L’Hèroe

TNC. Sala Gran. 30 de novembre del 2020

Té raó Joan Burdeus al pròleg de la nova edició de L’Hèroe (Arola 2020) quan afirma que "els dualismes ideològics més aparents de l’obra ens arriben esgotats després del seu recorregut pel segle XX" i també quan reivindica aquell conflicte que "persisteix fins als nostres dies" i que ens permet llegir l’obra "com un comentari contemporani" sobre "la relació colonial entre Espanya i Catalunya". Expressa, així, la necessitat d’accentuar la lectura política en la relectura de l’obra de Santiago Rusiñol.

I alguna cosa d'això hi ha en la proposta del dramaturg Albert Arribas i la directora Lurdes Barba que s’explicita molt bé en la càustica burla de les forces vives del poble, del fatxenda batlle a l’esperpèntic sergent de la Guàrdia Civil, i els seus " ¡Viva a Espanya!" Una lectura política que se subsumeix, però, en la voluntat declarada de parlar de la "masculinitat tòxica". I certament que aquest Hèroe és un exemple del masclisme més agosarat, de la vilesa més perversa i de l’estupidesa més arrauxada, però també ho és que ha estat la guerra i la seva excepcionalitat el que l’ha convertit en una bèstia. I crec que és el discurs antimilitarista de l’obra el que hauria de potenciar una lectura contemporània per sobre de les qüestions sentimentals. En aquest sentit, s’ha desaprofitat l’ocasió (ara que uns quants pertorbats exmilitars s’han posat al primer pla) de remarcar els desficis de la guerra que crea addictes a la sang, de transgredir sense trair per anar més enllà del perfil dels personatges.

La versió fuig del costumisme tant en la dramatúrgia –que altera l’ordre d’algunes escenes– com en la posada en escena –que exhibeix els signes contemporanis de la presència constant de tots els intèrprets–, amb l’absència del teler i un espai escènic gens evocador. Dit això, la funció té interès pel bon nivell interpretatiu tant pel que fa a les confrontacions humanes entre l’hèroe (notable Javier Beltran, tot i que li manqui sadisme en el monòleg) amb el Joan (millor encara Albert Prat), com en els papers més petits però de gran significat com la Carme d’una intensa Mima Riera i el pare d’un sempre excel·lent Manel Barceló.

EDICIÓ PAPER 09/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF