Escriptora, guanyadora del premi Proa amb 'El país de l'altra riba'
Cultura 28/11/2021

Maite Salord: "Pots estimar persones ideològicament molt llunyanes"

5 min
Maite Salord

BarcelonaEl retorn a la literatura de Maite Salord (Ciutadella, 1965) ha estat per la porta gran: El país de l'altra riba es va emportar el III Premi Proa de Novel·la . Salord havia aparcat els últims set anys l'escriptura, perquè la política en primera línia l'havia absorbit completament. Va estar al Consell Insular de Menorca durant 16 anys, institució que va arribar a presidir entre el 2015 i el 2017, des de la formació econacionalista Més per Menorca. El llarg parèntesi, però, no li ha fet oblidar allò que més l'apassiona, com es viu la història de portes endins i com la viuen aquells que la pateixen.

La darrera novel·la que va publicar va ser L’alè de les cendres (Arrela, 2014). Han estat set anys de silenci. Escriure és incompatible amb l’activitat política?

— Vaig començar a escriure El país de l’altra riba el 2014, però el procés ha estat llarg perquè la dedicació a la política ha estat intensa, sobretot entre el 2015 i el 2019. Però sí que és compatible, de fet, vaig ser finalista del Premi Sant Jordi el 2006 [La mort de l’ànima (Proa)], quan feia un any que havia entrat en política. Docència, escriptura i política són tres mons que em miro de manera diferent.

La seva mirada, però, deu ser més d’esquerres que de dretes.

— La novel·la parla de valors universals que tothom hauria de tenir assumits, com la justícia, la concòrdia i la solidaritat. 

A la novel·la hi ha dos exilis diferents. Els Gold fugen de l’extermini nazi, els Vidal, de la pobresa. 

— L’emigració menorquina a Algèria sempre m’ha interessat molt i ja havia sortit en altres novel·les meves però de manera molt puntual. Vaig començar parlant d’aquest exili i dels menorquins que van fundar Fort de l'Eau, a Algèria, a mitjans del segle XIX. Mentre escrivia van aparèixer les imatges d’un avió Junker 88 de la Luftwaffe que s’havia esfondrat a la costa menorquina durant la Segona Guerra Mundial, després d’haver bombardejat el nord d’Àfrica. Vaig pensar que aquest mateix avió hauria pogut bombardejar menorquins de Fort de l'Eau i es va obrir una altra porta, la de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta altra història, la d’un avi i el seu net que arriben a Algèria després que els nazis exterminessin tota la família, agafa molt de pes.

— Sí, perquè vaig veure la possibilitat de connectar dues realitats de persones desarrelades, unes per una guerra i les altres per la pobresa, que es troben a Alger. 

Al llibre planen molt les absències. En el cas dels Gold és molt dramàtic, perquè avi i net perden tota la família.

— M’he documentat per fer el rerefons històric, però la història no m’interessa, el que m’interessa és com els personatges viuen aquestes històries, els silencis, més allò que no expliquem que no pas el que expliquem. M’agrada molt parlar de les relacions humanes, perquè per a mi encara són un misteri. L’avi i el net em permeten entrar molt a fons en això. A L’alè de les cendres, on el rerefons és la Guerra Civil, ja parlava d’aquest sentiment de pèrdua. En aquella novel·la em tocava més de prop i segurament aquest llibre és una continuació. 

Albert Camus , nascut a Algèria i net d’una menorquina, plana també a la novel·la. No tant ell com les seves reflexions sobre la història, com quan escriu que l’escriptor no es pot posar avui al servei dels que fan història, sinó al servei dels qui la pateixen.

— La història que surt als llibres només em serveix per construir una història més o menys versemblant i que els personatges la puguin viure. L’important és veure com la viuen i com els afecta de portes endins. M’interessa com la II Guerra Mundial, la guerra d’Algèria o la de l’Iraq van afectar les persones. 

Llegint la seva novel·la pràcticament es pot passejar per Alger, que descriu com una ciutat refugi on es pot trobar acollida i ajuda. ¿Creu que l’Alger del 1945 era una ciutat solidària?

— En aquella època hi van arribar refugiats. Els qui arriben a Alger són personatges desarrelats que troben en aquesta altra riba persones amb qui estableixen un lligam estret. Hi ha una solidaritat i una estimació que fan possible la supervivència. Els Gold sobreviuen gràcies, en part, a l’ajuda de Michel Bisset. 

Michel Bisset és un home de negocis francès amb moltes contradiccions. Empatitza amb els Gold i els ajuda, però després no té gaire empatia amb els algerians, quan esclata la guerra de la independència. 

— Pensava que Michel Bisset tindria un paper dins la novel·la, però en va acabar tenint un altre. Mostra totes les contradiccions i també les que pot tenir el lector. Bisset reflecteix la naturalesa humana, les persones són contradictòries, plenes de matisos. I demostra també que pots estimar persones ideològicament molt llunyanes. Ha estat una novel·la plena d’atzars, quan estava acabant la novel·la van arribar embarcacions a la costa menorquina amb emigrants algerians. I fa pensar, perquè hem oblidat que no fa tants anys eren els menorquins els que anaven a Algèria a cercar una vida millor.

Els menorquins d’Alger van mantenir la cultura i la llengua durant generacions.

— Sí, a Fort de l’Eau, els menorquins van intentar reproduir la vida que duien a Menorca, els seus menjars, els seus costums... Fins i tot es feien portar les pedres de marès de Menorca per construir-se les cases. Però, sobretot, van mantenir la llengua durant tres o quatre generacions. Una de les persones que m’ha ajudat és l’historiador Jacques Jordi, que viu a Marsella però és un pied noir d’origen menorquí. Encara hi ha pieds noirs que parlen menorquí.

Hi ha un tercer salt en el temps, la Barcelona del 2003 i les manifestacions contra la guerra de l’Iraq. Allà es troben la Hanna, neta d’un perpetrador nazi, i la Marta, neta del David Gold.

— Per mi era important lligar el passat amb el present, perquè el present sempre té part del passat encara que no el vulguem veure, no el vulguem acceptar o no el vulguem verbalitzar. A més, aquest passat influeix en la vida actual. El fil narratiu 2003-2010 em permet parlar també d’aquesta visió del passat que tenim actualment, i d’un tema del qual no vaig poder parlar a l’anterior novel·la, però que sí que vaig viure: assumir el passat familiar i què representa després d'anys de silenci. A vegades són realitats molt dures, però hi són i s’han d’encarar. Malament anem si no reconeixem el passat per mirar el present.

Hi ha molta esperança a la novel·la.

— Tots els personatges arrosseguen passats i buits colpidors que els condicionen, però tots tenen un futur, poden ser feliços. Puc explicar fets terribles i duríssims, però sempre intento deixar oberta la porta a l’esperança, sempre hi ha alguna cosa que et pot salvar. L’altra riba no és tan sols un territori, sinó també persones a qui pots estimar i et poden estimar, d’alguna manera et donen un futur. Són personatges amb un passat devastador, però s’enamoren i tenen fills, poden construir una vida.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar El país de l'altra riba a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats