Sidonie: "Si haguéssim apostat pel pop comercial, tindríem una casa a Mallorca"

PalmaSidonie és una de les bandes de referència del pop alternatiu espanyol amb un discurs propi que, al llarg de més de dues dècades de trajectòria, ha anat mutant sense perdre identitat. Recentment, però, el grup barceloní va fer un gir inesperat i significatiu: el seu darrer disc, Catalan graffiti (2025), és el primer íntegrament en català. A les portes del seu concert al TribuFest a Felanitx, el divendres 29 de maig, el seu cantant, Marc Ros, parla també del moment vital que travessen, dels dubtes, dels encerts i de la necessitat de tornar a connectar amb la música des d’una mirada més lliure i essencial.

Què us va dur a fer el pas al català en aquest moment de la vostra trajectòria?

— Jo soc catalanoparlant, però mai no havia cantat tantes cançons tan seguides en català en un concert. I m'he adonat que respiro diferent i fins i tot el meu cos es comporta diferent quan l'aire passa a través de la meva llengua i de les meves dents, perquè el català és un idioma menys percussiu que el castellà. El castellà té un punt més percussiu, i després dels concerts comprovava que acabava més descansat quan havia cantat en català. Amb les cançons en castellà tinc la tendència a tirar notes més altes i a forçar una mica més. Els dos idiomes m'agraden molt, però amb el català em sento més relaxat.

Ha estat una decisió artística, personal o també una manera de reconnectar amb els vostres orígens?

— Quan jo tenia 16 o 17 anys vaig fer la meva primera cançó i era en català. Llavors la vida em va portar a l'anglès, després al castellà i ara finalment a cantar en català. Jo ho hauria fet molt abans, feia molt de temps que en tenia ganes. De fet, em penedeixo de no haver-ho fet fa anys. Però bé, ha arribat com ha arribat. Ha arribat també quan jo m'he vist capaç de fer-ho i tenia la força per fer-ho, perquè sí que a vegades intentava fer alguna cançó en català, però eren cançons molt nyap, merdes de cançons que no valien res. I clar, jo vull fer cançons dignes de la meva banda. Quan han sortit, les hem fet. Més tard que d'hora, però al final han sortit.

Us preocupa com pot reaccionar el vostre públic de fora dels territoris catalanoparlants?

— Sí, perquè ja ho hem vist. I hem vist que en general està ben acceptat, però que hi ha un sector molt petit del nostre públic que no l'ha acceptat bé. Suposadament, se'ls atorga certa obertura de la ment pel fet d'escoltar Sidonie, però resulta que no, que hi ha una part petita que hi ha respost molt malament. En alguns concerts hem vist gestos molt lletjos relacionats amb la catalanofòbia. Des que vam començar a gravar el disc érem conscients que una part del nostre públic podria rebutjar-lo, o no l'escoltaria tant, però no esperàvem mai que vinguessin als concerts i fessin gestos físics violents i de rebuig. Això és molt lleig i molt decebedor. És el teu seguidor qui t'està defraudant. Se suposa que nosaltres no escoltem la música per llengües. Aquesta gent –que és molt poca, hi insisteixo– demostra que només es guia per la seva fòbia.

Pensau que el canvi pot obrir-vos a públics nous o potser tancar-ne alguns?

— Tant de bo ens obri públics nous. Poder cantar i compartir espais amb l'escena catalana ja és un goig, estem molt a gust dintre d'aquesta escena a la qual no pertanyíem, perquè nosaltres som de l'indie espanyol. Gràcies a cantar en català hem arribat a cases de Girona, de Lleida, de Tarragona... on abans no arribàvem.

Com veieu la situació actual de l'escena musical catalana?

— Ara mateix vivim una transformació cap a un estil més orgànic. Ja no cola un plantejament de concert de tu anar amb el teu Mac i fer playback. Ara s'aposta per la música en directe, sense pregravats i sense que la veu passi per l'autotune. És una passada recuperar aquesta essència de la música.

Heu tingut algun dubte o resistència interna des que heu fet el pas al català?

— Sí. Bé, he de reconèixer que des que hem tret el disc Catalan graffiti ens han donat premis, perquè el disc és collonut. Si parlem dels números, em refereixo als números de Spotify, sí que s'hi ha notat una baixada significativa, però el grup té una llarga carrera i això no afecta el nostre estatus de banda de directes. Llavors, diguéssim que el grup es manté, hi ha hagut aquesta baixada que ja sabíem que passaria, i no passa res, més endavant ja ho intentarem solucionar.

Us imaginau tornant a fer un disc íntegrament en castellà o aquest canvi ha vingut per quedar-hi?

— Jo continuo tenint ganes de fer cançons en castellà, i en anglès, i en català, i en italià si pogués.

Com definiríeu Sidonie i la vostra trajectòria?

— Som un grup de pop que va ajudar a marcar un camí en l'indie espanyol perquè vam fer una sèrie de coses que els grups no feien i que després ens van copiar i van començar a fer: una manera de presentar-se en un escenari, de vestir, fins i tot com produir un disc... Sabem de bona tinta que molts grups van seguir el nostre camí. Jo estic molt orgullós del fet que molts grups ens seguien, i també n'estem, d'orgullosos, d'aquest pop que es basa en la melodia, que això és el que és Sidonie, un grup que intenta portar la melodia al davant de tot.

Mirant enrere, què diríeu que ha canviat més en la vostra manera d'entendre la música?

— Els directes han canviat. Vivim dels directes, vivim dels concerts i abans érem uns cafres que no havien dormit en tres dies i s'atrevien a sortir a l'escenari. Els concerts sortien no sé com i la gent pagava per veure'ns. És una cosa extraordinària, però a mi em sembla una manca de respecte de la qual em penedeixo molt. Ara això ha canviat moltíssim i és un goig veure Sidonie en directe, perquè som una banda que es deixa la pell a cada concert i que l'afronta com si fos el darrer.

Hi ha algun error o decisió del passat que ara faríeu diferent?

— N'hi ha un que tinc molt marcat i és no haver repetit la fórmula després del gran èxit que va ser el nostre disc El Incendio. Si ho haguéssim fet, ara seria ric, podria tenir fins i tot una casa a Mallorca [riu]. Ara amb el temps penso: "Hòstia, quina pressa tenia jo per fer cançons allunyant-me de la comercialitat". El Incendio va ser un disc que va sonar a Los 40 i ens va col·locar al nivell de grups com Pereza i el Canto del Loco. Estàvem en aquesta lliga, hi podríem haver continuat i molt conscientment vam decidir allunyar-nos-en i fer un producte nou. Ara penso que no costava res fer un disc més d'aquest estil i ser més estrategues.

Com viviu la relació amb el públic després de tants anys als escenaris?

— Tenim la sort que el nostre públic és elegant, sexi, respectuós i que sap que el que trobarà és una cosa molt ben feta i molt seriosa. A vegades pot semblar que ho fem fàcil o que ho fem despreocupadament, però realment hi ha moltíssima feina darrere.

El 30 de maig tocau al TribuFest, què significa per a vosaltres?

— Que ens truquin per fer aquest tipus de festivals ens encanta. Hi ha llocs del món que, quan els trepitjo, quan hi estic, jo em sento millor. I això, a mi, em passa a Mallorca. A més, tinc una gran estima per la cultura i la història de les Balears. Us llegeixo molt, des de Ramon Llull fins a Biel Mesquida, és una literatura que em fascina i tal vegada el meu preferit és Joan Mascaró.

Si haguéssiu de definir aquesta nova etapa amb una sola paraula, quina seria?

— 'Innocència'. Vull ser feliç i sobretot divertir-me.

Quins reptes us plantejau a partir d'ara com a banda?

— Un dels grans somnis que tinc és compartir escenari amb els Oasis. Si ja hem fet de teloners als Rolling Stones, per què no podem fer-ho amb els Oasis?