La gran odissea marítima de les llengües humanes

PalmaCharles Darwin, al seu llibre La descendència de l’home i sobre la selecció en relació amb el sexe (1871), afirmà que “la formació de diferents llengües i d’espècies diferents, com també les proves que ambdues s’han desenvolupat mitjançant un procés gradual, són curiosament les mateixes”. Al segle XIX es comparava una llengua a un organisme viu: neix, creix i mor. I també, com certs organismes, es pot multiplicar i es pot expandir. Això pot passar de manera més o manco ràpida, o de manera més lenta.

Les llengües són un dels trets que caracteritzen una cultura, una població. Les poblacions, les seves cultures i les seves llengües no són immutables. Els tres elements estan units i, normalment, van canviant a poc a poc al llarg del temps. I això passa (gairebé) sense que ens en temem.

L’expansió de les llengües ha anat tradicionalment lligada a l’expansió de la població. Per exemple, el català és una de les formes en què va evolucionar el llatí dels romans. La cultura romana experimentà una ràpida expansió per bona part de l’Europa occidental i, també, a banda i banda de la Mediterrània (recordem que pel fet de dominar-lo militarment, en deien Mare nostrum). Una de les primeres coses que feren per refermar el control territorial i per promoure la seva llengua i cultura en creixement va ser la de crear carreteres, com la famosa via Augusta (que anava de Roma a Tarraco, actual Tarragona). Les carreteres romanes agilitaven el moviment de la població, del comerç, de les tropes militars i, amb tots ells, la del llatí. L’expansió del llatí va ser un dels fets lingüístics més importants d’aquella època (és clar, amb la consegüent desaparició de dotzenes de llengües i cultures).

L’expansió de les llengües

Altres llengües s’han expandit per altres continents, de vegades a poc a poc, de vegades molt ràpid. Per exemple, els huns, una cultura amant dels cavalls, sorgiren de darrere dels Urals i ‘de sobte’ eren a Panònia (l’actual Hongria, més o menys). Aquesta cultura i la seva llengua desaparegué deixant molt poc rastre. I segles més tard, una altra cultura arribà, també de darrere dels Urals prop del riu Volga, i ocupà, si fa no fa, el mateix territori. Eren els magiars (nosaltres els coneixem com a hongaresos). Venien de molt enfora i parlaven una llengua molt diferent de les indoeuropees. No hi ha cap dubte que carreteres, carros i cavalls foren factors crucials per a l’expansió d’imperis com el romà, els huns, però també com l’imperi mongol de Gengis Kan.

Però la vertadera autopista de les llengües no ha estat la terrestre sinó la marítima. Ens pot sorprendre, perquè quan anam en vaixell ens pot semblar que va molt a poc a poc. Acostumats a agafar un avió, quan anam en vaixell a Barcelona se’ns pot fer etern, i ‘només’ són unes set o vuit hores (depèn del vaixell i de l’estat de la mar). Antigament, era molt més, perquè depenien de veles e vents, que deia Ausiàs March. Però la via marítima va fer possible fer les connexions més llunyanes i en menys temps (tenint en compte la tecnologia d’aquella època).

Cal tenir en compte que, ara per ara, només tenim evidència de l’H. sapiens sobre la construcció de naus. Les altres espècies, tot apunta, estaven limitades a la via terrestre. Només l’H. sapiens aconseguí arribar a Austràlia. El mateix sembla que passa amb Amèrica: cap dels nostres ancestres (o coetanis, com l’home de Neandertal) aconseguí arribar-hi (en principi). Per això, la versió més acceptada és que només l’H. sapiens ha aconseguit dominar la mar i per contra, altres espècies, com els neandertals, no feren rutes marítimes.

Famílies lingüístiques

Si observam el mapa del món, el globus terraqüi, i miram després les famílies lingüístiques, veurem expansions de població que són sorprenents. Fa milers d’anys l’H. sapiens va aconseguir fer el salt cap al territori que coneixem com a Austràlia. Quan els ancestres dels japonesos feren el gran salt cap a les illes que avui són el Japó, es toparen amb els ainus, una cultura que havia arribat allà molt abans que ells (la llengua dels quals està en perill crític, amb només uns deu parlants nadius).

En diferents moments de la història els germànics travessaren la mar, primer cap a Escandinàvia, cap a la Gran Bretanya, Islàndia, Groenlàndia, i segons estudis arqueològics, també trepitjaren Terranova (a l’actual Canadà) tot i que no s’hi consolidaren. Quan l’imperi romà queia, el grup germànic dels vàndals arribà a l’Àfrica via marítima (i també ‘visitaren’ les Balears). Segles més tard, els àrabs i els amazics feren la via contrària, fent el salt des de l’Àfrica a la península Ibèrica i d’allà a les Balears i Pitiüses. Era molt més ràpid que la via terrestre.

Si això és sorprenent, el lector potser també se sorprendrà de saber que l’actual illa de Madagascar (aquella illa enorme a la dreta de l’Àfrica), va ser poblada per una cultura que procedia originalment de l’illa de Formosa, que avui la coneixem amb el nom de Taiwan. Des d’aquesta illa, aquesta cultura s’expandí per via marítima, multiplicant-se i dividint-se d’una manera extraordinària. Són els campions de l’expansió lingüística, ja que la seva família lingüística, l’austronèsica, va des de la llengua malgaixa de Madagascar al rapanui de l’illa de Pasqua. Si observam uns segons el nostre globus terraqüi, comprovarem que en línia recta són 14.492 quilòmetres. I això amb una tecnologia naval antiga i molt més senzilla que no la d’avui dia. Un estudi recent suggereix que potser els rapanui podrien haver arribat fins i tot a Amèrica del sud.

La via marítima ha fet possible el colonialisme que va importar el castellà, l’anglès, el francès i el neerlandès a Amèrica fent el gran salt atlàntic. Va fer possible que el neerlandès arribàs a Sud-àfrica (on evolucionà en l’actual afrikaans), però també a Indonèsia (on fou llengua de l’administració durant molts d’anys). I el mateix passà amb la conquesta colonial de l’Àfrica per part d’europeus, i bona part d’Àsia.

D’aquesta manera varen ser possibles les connexions a llarga distància i el poblament dels continents del planeta (amb l’excepció de l’Antàrtida), i l’arribada de llengües a indrets extraordinàriament llunyans.