TEATRE

El gran ‘hit’ de Jan Lauwers obre el Temporada Alta

‘Isabella’s room’ TEATRE MUNICIPAL DE GIRONA

6 D’OCTUBRE

Hi ha una certa unanimitat a considerar que Isabella’s room és el millor espectacle de la Needcompany (i en té una trentena) i una de les creacions més importants del seu director, Jan Lauwers. És un espectacle que vam conèixer fa tretze anys al Teatre Lliure i que conserva intactes totes les virtuts, entre les quals la poderosa i carismàtica presència de l’actriu fetitxe del director, Viviane de Muynck. Ella és el moll de l’os d’una proposta molt coral, tremendament lúdica, d’una transparència poc habitual en el seu treball -sempre força introvertit- i servida per un conjunt d’intèrprets sensacionals.

El mateix Lauwers reconeix que aquesta obra que va imaginar arran de la mort del seu pare i de l’herència d’objectes arqueològics que va rebre té alguna cosa tan especial que sempre hi ha de tornar i que allà on va arrasa. Per què? La vida de la Isabella és sens dubte apassionant. Des de la fantasia d’un pare príncep del desert (tendra picada d’ullet al pare del director, diria) fins a la infància en un far aïllat i la maduresa a París mentre transcorre l’agitada història del segle XX. També és interessant el perfil d’una dona tan independent i lliure com emocionalment apàtica amb una intensa vida sexual. Però ho és encara més la cohesió dels elements de la posada en escena, l’autenticitat que transmeten els intèrprets, el magnífic disseny dels personatges principals i, sobretot, l’humor. Un humor desmitificador en una història alhora fantàstica i terrible de ressons mítics, però amb apunts d’una meravellosa quotidianitat que arrenca com un conte, segueix amb un apunt de misteri i s’endinsa en el drama fins que arriba a la tragèdia i frega el melodrama, tot plegat marcat pel sexe, la mort i la bellesa, els temes totèmics de Lauwers. Un garbuix argumental on sura una mirada desencantada de l’ésser humà, de tot el que és veritat o mentida, adobada amb un captivador món sonor i unes coreografies que funcionen com a anticlímax de la narració.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF