Gjeilo: subtil, delicat…

PalmaLa formació Studium Aureum va dedicar el seu darrer concert íntegrament al minimalista compositor noruec Ola Gjeilo. Varen ser tretze cançons i el bis corresponent, amb Andreu Riera al piano, Ramon Andreu i Lourdes Pons als violins, María José Gómez de la Vega a la viola, Dmitry Struchkov al violoncel i Joan Rodríguez a l’oboè. Una formació que anava mesclant els distints elements que la componen, de manera que es varen anar combinant uns i altres amb un sol denominador comú, el piano. Per una altra banda, Andreu Riera va anar entrelligant el seu talent ara amb el quartet de corda, com amb la cançó que va obrir la vetllada, Home, una peça etèria i elegant, tot i que aquest darrer adjectiu és la constant de la música d’Ola Gjeilo i, per descomptat, de la resta de peces que configuraren el poètic repertori d’aquest concert, titulat 'La modernitat coral'. Poètic i delicat, sobretot o per exemple les dues composicions en les quals intervingueren tan sols el violoncel de Struchov i el piano de Riera, Madison i Sidewalks. Delicioses és poc adjectiu per a definir i expressar la sensació que provoquen. Transcendents, belles i introspectives, també, les dues en les quals va fer acte de presència l’oboè, juntament amb el cor, el piano i el quartet, com és Iam Sol Recedit i Lux Beata Trinitas, d’una exquisidesa majúscula.

No és fàcil destacar alguna de les partitures, com tampoc no ho és fer-ho de la interpretació, per la qualitat de la translació de les polifonies, la pulcritud de les textures, per la perfecta simbiosi del cor amb els instruments, o per la gran quantitat de colors que van sorgint amb finesa extrema, sempre al límit de la dolçor assumible. Però potser, per ser una mica més especial, em quedaria amb Tundra, en què intervé una soprano solista, Raquel Ribas, molt amunt, com la mateixa harmonia de la composició, amb l’acompanyament del cor de dones, o un text de Charles A. Silvestri - “De verd, blanc i gris granit, taques de neu escampades” –i una música igualment descriptiva dels paisatges del seu pais. És clar que després arriba The Rose, tan misteriosa, amb la fluïdesa del piano com a gran estri aglutinador i un text de Christina Rossetti igualment tendre. I per acabar, san Juan de la Cruz i la Nit lluminosa de l’Ànima. Difícil o, millor, impossible triar o emfatitzar alguna de les peces, perquè tot va transcórrer dins aquest núvol de joia on habita la lleugera i subtil música d’Ola Gjeilo.