Gillian Anderson, l'actriu que ha fet dels sous igualitaris el seu cavall de batalla

Gillian Anderson (Chicago, 1968) tenia 24 anys i el compte corrent pràcticament a zero quan es va presentar al càsting per a la sèrie Expedient X. Tot just acabava de començar la dècada dels 90 i l'actriu amb prou feines tenia un currículum de quatre línies. Havia actuat en algunes obres de teatre i volia provar sort amb el cinema, però dins del món audiovisual era una completa desconeguda. Anderson va haver de demanar diners a una amiga, que també li va deixar un vestit que li anava tres talles gran. "La primera vegada que els executius de la Fox em van veure semblava una dona desmanegada. Em van insinuar que una altra vegada portés alguna cosa més adequada", recordava l'actriu en una entrevista amb la CBC el 1995.

Aquella primera irrupció a l'univers televisiu seria l'inici d'una carrera meteòrica que impactaria en milers de dones d'arreu del món, però als executius de la Fox ni els va passar pel cap. Durant la prova li van dir que no era ni prou sexi ni tenia prou glamur per encarnar l'agent Dana Scully, tot i que Anderson va insistir perquè la contractessin. L'actriu feia temps que havia après a lluitar pel que volia: va passar tota la seva infantesa al Regne Unit i durant l'adolescència va tornar als Estats Units. Aquesta experiència, en una de les edats vitals més complicades, la va fer sentir estranya entre els companys de classe, que es reien del seu accent britànic, i la va convertir en una adolescent rebel cada vegada més acostumada a reivindicar-se. Al final va ser Chris Carter, el creador d'Expedient X, qui va moure peça perquè li donessin el paper.

Anderson només s'havia posat dues vegades davant de la càmera quan va començar a rodar Expedient X. Tenia poca experiència, però ben aviat va brillar per la seva intel·ligència i per la química que compartia amb el seu company de repartiment, David Duchovny (Fox Mulder). L'actriu, que va guanyar un Emmy i un Globus d'Or amb aquell paper, va erigir del no-res el personatge d'una agent de policia sagaç i segura que, lluny de buscar la seducció dels homes que l'envoltaven –tal com havien previst inicialment els responsables de la sèrie–, es dedicava amb cos i ànima a examinar cadàvers i sotmetre'ls als designis de la ciència. Dana Scully enlluernava com no ho havia fet mai cap altra dona protagonista d'una ficció, i el seu impacte, batejat com l'efecte Scully, encara ressona ara.

L'estereotip del científic blanc que ningú comprèn va quedar obsolet davant el personatge de la forense i agent especial interpretada per Anderson, que va situar per primera vegada una dona científica a primera línia del prime time. Moltes joves de l'època es van emmirallar en la forense, fins al punt que el 2018 la Fox va encarregar un estudi amb més de 2.000 dones que als anys 90 tenien al voltant de 12 anys per quantificar l'impacte del personatge. Els resultats parlen per si sols: el 63% de les dones que es dediquen ara a la ciència diuen que no ho haurien fet si no hagués existit Dana Scully i el 91% afirmen que, per a elles, el personatge va ser un model a seguir.

Un llibre perquè les dones facin pinya

Després de la sèrie policíaca, la trajectòria d'Anderson no va parar d'enlairar-se. L'actriu va formar part de nombroses pel·lícules –com Un món a la seva mida (1999) i Nova York per a principiants (2008)– mentre seguia batallant per aconseguir que els personatges femenins i la feina de les intèrprets fossin igual de valorats que els dels seus companys homes. El 2015 Anderson va tornar a primera línia seriòfila amb La caça, una ficció policíaca protagonitzada per Stella Gibson, una comissària que investiga els assassinats de dones joves. La producció britànica es va convertir en una de les més vistes de Netflix i va ser lloada, sobretot, per abordar amb una forta mirada crítica la violència sexual contra les dones.

Poc després, Anderson va publicar We: A manifesto for women everywhere (2016), un llibre combatiu per crear canvis en les vides de les dones. "Per la meva pròpia experiència i per la de la meva filla veig que les dones no comptem amb mentores que ens guiïn i es preocupin realment per nosaltres. He lluitat contra la baixa autoestima tota la meva vida i he desenvolupat algunes tècniques per superar-la que potser poden ajudar dones de totes les edats", escriu l'actriu al volum.

A mesura que va anar guanyant popularitat, Anderson va fer de l'opinió pública una de les seves armes més valuoses. Quan la Fox va decidir ressuscitar Expedient X, Anderson hi va accedir, però es va trobar que cobrava molt menys que Duchovny, amb qui compartia protagonisme. "La Fox volia pagar-me la meitat del que cobrava Duchovny. Crec que és important que es digui i se senti", va explicar Anderson a The Hollywood Reporter. La situació era doblement greu, perquè durant la primera etapa de la sèrie –entre el 1993 i el 2002– l'actriu va haver de lluitar amb dents i ungles per aconseguir un sou igualitari. Durant els tres primers anys, l'estudi li girava l'esquena i fins i tot se li demanava que es mantingués unes passes enrere respecte al seu col·lega a la sèrie. Finalment ella s'hi va negar i va poder acordar unes condicions laborals justes.

Des d'aleshores, Anderson s'ha erigit en una de les actrius més representatives a l'hora de carregar contra el masclisme de Hollywood i del món audiovisual. Però també de fora. L'actriu, que recentment ha aparegut en sèries com Sex education (2019) i The Crown (2020), no té pèls a la llengua quan es tracta de criticar les pressions que pateixen les dones i com l'envelliment sense artificis encara no està ben vist en segons quins sectors de la societat. Les seves últimes declaracions, el juliol passat, no podien ser més en aquesta línia. Un dels seus seguidors d'Instagram li va preguntar quin havia estat el seu look preferit durant la pandèmia i ella va respondre: "Probablement és el mateix que quan no estic tancada. M'he tornat molt mandrosa i ja no utilitzo sostenidors. M'és igual si els pits m'arriben al melic, no penso posar-me'ls més".