Filosofia i ficció (1)

La filosofia ha anat desenvolupant les seves teories principalment a través d’abstraccions i argumentacions difícils de comprendre per a un públic no especialitzat. Però els mateixos filòsofs, conscients d’aquesta dificultat, han utilitzat diverses formes d’expressió per simplificar el discurs i relacionar-lo amb la quotidianitat, a través de contes, faules, diàlegs, confessions, cartes i novel·les. Aquestes ficcions filosòfiques han anat evolucionant des dels mites de Plató fins a les novel·les filosòfiques juvenils contemporànies, donant lloc a gèneres propis, com les utopies polítiques, i a un estil narratiu determinant en l’evolució de l’escriptura filosòfica francesa i espanyola.

Plató va desenvolupar una mitosofia, integrant ficcions narratives en els seus diàlegs filosòfics, amb una finalitat didàctica. El resultat d’aquesta síntesi són les històries protagonitzades per presoners d’una caverna, cavalls alats, el pastor Giges i el seu anell o Er, el soldat ressuscitat. Però la primera novel·la filosòfica que es coneix es titula El filòsof autodidacte i va ser escrita pel filòsof àrab granadí Ibn Tufayl, deixeble d’Avicenes, en el segle XII. El protagonista és un nin orfe anomenat Hayy Ibn Yaqzan, que arriba a una illa deserta i és capaç d’avançar per si mateix en el camí del coneixement, des del món material fins a l’espiritual. És un llibre de referència pels filòsofs il·lustrats i una font d’inspiració per a Defoe i el seu Robinson Crussoe. En el segle XIII, el filòsof cristià Ramon Llull escriu Blanquerna i Fèlix o Llibre de les Meravelles, les primeres grans novel·les, per ensenyar a viure com a bon cristià i divulgar l’Art lul·lià o sistema per a trobar la veritat.

En el Renaixement, la filosofia pren consciència de les misèries humanes i polítiques, i fa un gir cap a la utopia, ideant societats en què regna la pau i la felicitat. Durant aquest període es publiquen les obres clàssiques d’aquest gènere: Utopia (1516), de Tomàs Moro; La ciutat del Sol (1602), de Tomasso Campanella, i Nova Atlàntida (1626), de Francis Bacon, que participa plenament de l’esperit optimista de la revolució científica. L’utopisme és recuperat en el segle XIX pels socialistes francesos amb l’objectiu de criticar les desigualtats i les injustícies socials del capitalisme salvatge de l’època industrial i imaginar solucions reformistes a través de la recreació de comunitats igualitaristes, lliures d’explotació i experiments socials escapistes, però poc fonamentades en la realitat material segons Marx.

La Il·lustració

Durant la Il·lustració, els filòsofs francesos esquiven la censura amb sarcasme i ironia, formulant les seves crítiques polítiques i filosòfiques a l’antic règim i als costums socials de l’època, indirectament, a través de novel·les i personatges de ficció. Voltaire té una producció literària molt destacada. La seva obra mestra és la novel·la Càndid o l’optimisme, en què qüestiona amb humor la solució al problema del mal proposada per Leibniz, i que ha inspirat seqüeles molt posteriors com El viatge del professor Caritat, d’Steven Lukes. L’enciclopedista francès escriu relats filosòfics menors d’ambientació oriental, com Zadig o el destí i La princesa de Babilònia, i Micromegas, un relat de ciència-ficció que analitza la naturalesa humana a través de la mirada curiosa de dos filòsofs extraterrestres en viatge interestel·lar d’exploració. Diderot escriu Jacques el Fatalista, novel·la dialogada entorn del determinisme i el lliure albir, i els diàlegs filosòfics El nebot de Rameau i El somni de D’Alembert. Escriu també, la novel·la epistolar La Religiosa sobre lesbianisme i religió. Montesquieu, el teòric de la divisió de poders, dona a conèixer les seves idees polítiques, morals i religioses a la novel·la epistolar titulada Cartes perses.

La tradició francesa de l’escriptor-filòsof continua en el segle XX amb l’existencialisme. Els filòsofs existencialistes reflecteixen literàriament la seva visió sobre el sentit de la vida humana. Així, Jean-Paul Sartre exposa la seva concepció absurda de l’existència a través del diari personal d’Antoine Roquentin, l’historiador protagonista de la novel·la La nàusea. Sartre, a més, reivindica les narracions com a part essencial de l’ésser humà: “l’home és sempre un narrador d’històries” -dirà-. Sartre manifesta la pèrdua de fe en el subjecte i en la humanitat per haver-se situat en la inhumanitat a causa de la guerra i la cosificació, en el pròleg a El traïdor, l’única novel·la escrita pel filòsof André Gorz, una aposta per l’autonomia de l’individu com a condició per a una emancipació col·lectiva, desenvolupada en clau existencialista i marxista. Simone de Beauvoir exposa la seva visió existencialista i feminista a través de novel·les biogràfiques en què explora els grans temes com l’amor, el sexe, la mort, el temps i la immortalitat a través d’una visió íntima, reflexionant sobre la relació oberta amb Sartre i els seus últims dies de vida o la mort de la mare. Albert Camus, l’altre gran referent existencialista, escriu La pesta, una al·legoria i un convit a la resistència contra els totalitarismes. Altres novel·les existencialistes de Camus són L’estranger i La caiguda.

La filosofia alemanya

A diferència de la tradició filosòfica francesa, la filosofia alemanya tendeix de manera natural cap a l’abstracció i la sistematització, i deixa pocs marges per a la ficció literària, encara que hi ha hagut autors com Nietzsche capaços de desenvolupar una obra aforística i literària de pes, entre la qual destaca la novel·la Així parlà Zaratustra, obra mestra del pensament i la literatura universal. Günther Anders representa un altre cas singular dins la filosofia alemanya. Anders exerceix com a periodista i escriu, a més d’articles de crítica literària, diversos textos narratius de caràcter filosòfic i polític: la novel·la antifeixista Les catacumbes molússies, començada quan Hitler va arribar al poder, en què relata el funcionament d’un país sotmès a un règim totalitari a través de gairebé un centenar d’històries que van contant els presoners polítics més vells als més joves i que s’entrellacen entre si a la manera de Les mil i una nits ; la faula titulada Learsi (Israel a l’inrevés), en què reflexiona sobre la seva condició jueva i fa balanç de l’assimilació jueva a Alemanya, a través dels intents fracassats d’un exiliat per integrar-se a un lloc imaginari anomenat Topília que té com a lema la llibertat; i la novel·la curta La marxa de la fam. Walter Benjamin, un altre filòsof alemany amb tendències literàries, desenvolupa també una interessant obra narrativa fidel a l’oralitat i que tracta de manera molt curosa el llenguatge. Finalment, Hannah Arendt, una pensadora que, sense escriure cap novel·la, destaca per posar en valor la singularitat de les històries literàries a l’hora de comprendre la realitat, més enllà de les limitacions de la filosofia. Arendt manté la superioritat de la narració sobre la filosofia, arribant a afirmar que pensar és narrar, és a dir, contar històries, i que reflecteix en les obres biogràfiques en què descriu les vides de personatges històrics exemplars.