Filosofia antianimalista (II)

PalmaLa filosofia cristiana ha afavorit l’amor pels animals a través de l’exemple de vida de Francesc d’Assís, i al mateix temps n’ha promogut l’explotació divulgant les paraules de Déu a l’Antic Testament que concedeixen a Adam, el primer home, i als seus descendents, la superioritat sobre la resta de la creació, i que els conviden expressament a dominar els animals i a usar-los segons les seves necessitats. El filòsof cristià Tomàs d’Aquino parla dels animals en termes pràctics i d’utilitat, com a aliment i amb finalitats defensives i de seguretat. Com que pensa que són bons indicadors de salut ambiental, aconsella als governants fundar les ciutats en entorns on visquin animals en bon estat. Aquino tracta de la diferència entre humans i animals a diversos passatges de les seves obres i arriba a la conclusió que els animals, a diferència dels homes, són éssers irracionals i tenen una conducta instintiva. D’altra banda, Agustí d’Hipona entén que entre els animals no es donen relacions de domini perquè la dominació implica ordenar a algú altre fer alguna cosa per intimidació, i aquest acte és exclusiu dels éssers racionals.

René Descartes contribueix a construir la visió mecanicista del món i dels éssers vius que caracteritza la filosofia moderna. Per a Descartes, els animals són màquines desproveïdes d’emocions i sentiments que fan les seves funcions vitals automàticament a través del moviment mecànic del seus òrgans, de la mateixa manera que un rellotge fa la funció de mesurar amb precisió el temps a través del moviment dels seus engranatges. La diferència substancial dels animals és que actuen com a autòmates, sense pensar, moguts pels seus instints, mentre que els humans actuen pensant racionalment. Al Discurs del mètode (1637) concreta aquesta diferència introduint la incapacitat animal d’elaborar discursos que expressin pensaments i la impossibilitat d’actuar racionalment, ja que les seves accions són el resultat de disposicions orgàniques particulars. El filòsof francès explica que si hi ha animals capaços de fer alguna acció més hàbilment que els humans no és a causa de la intel·ligència, perquè no en tenen, sinó a causa de la disposició dels seus òrgans. Reconeix l’existència d’animals, com els lloros i les garses, que poden aprendre fàcilment a imitar alguns sons i paraules, perquè tenen els òrgans que els permeten imitar, però aquesta habilitat adquirida no els converteix en éssers intel·ligents, capaços d’enraonar, parlar, mantenir una conversa o respondre amb sentit al que es diu. De manera que els animals són bèsties irracionals, sense enteniment ni intel·ligència, ni enginy, inferiors fins i tot als infants més estúpids i pertorbats. La desconsideració cartesiana cap als animals tindrà conseqüències molt negatives i aportarà nous arguments que incrementaran les bases filosòfiques per al seu maltractament.

Al llarg de la història de la filosofia hi ha altres filòsofs especistes, com Rousseau, que segueix Aristòtil a l’Emili (1762) quan diu que no veu cap ésser dins l’escala de la vida, superior ni millor que l’espècie humana. Per justificar aquesta superioritat destaca la facultat humana de dominar el foc i admirar l’univers, i d’explicar la seva existència individual en funció del tot i de la divinitat. L’home és únic perquè sap observar els éssers vius, mesurar-los, calcular i preveure els seus moviments i conèixer les seves relacions, sap experimentar la bellesa, estimar el bé, percebre l’ordre natural, i orientar la vida per ser virtuós. Per al filòsof ginebrí, la caça és un entreteniment convenient perquè és innocent i estimula l’exercici físic i combat la peresa i la indolència. La caça no només enforteix el cos, sinó que també té el mèrit d’enfortir el cor, acostumant els joves a la sang i la crueltat. Rousseau caça i recomana educar els joves en aquest art, però es mostra compassiu amb els animals domèstics, comentant que mai ensinistraria els cans per a la lluita, ni “empeltaria” un moix per ser un ca.

L’empirista David Hume hauria de figurar a les antologies animalistes per la seva sensibilitat, interès i simpatia pels animals, i les semblances que estableix amb els humans, però ocupa un espai en aquest repàs per la filosofia antianimalista perquè l’atenció pels animals és secundària, i està subordinada a l’objectiu de demostrar la validesa de la teoria de la naturalesa humana. La visió que adopta és antropocèntrica, accentuant la inferioritat animal. Sovint, quan exposa les semblances biològiques i mentals amb els animals, cau en errors antropomorfistes, extrapolant als animals qualitats típicament humanes, com l’orgull. Presenta els animals indistintament com a éssers racionals i d’altres en què són irracionals, considerant que la racionalitat és instintiva i està subordinada a les passions, i que és inseparable de les sensacions i els elements irracionals.

Satisfer els capricis humans

Immanuel Kant parla dels animals de manera instrumental, en termes de mitjans i no de finalitats. Per a Kant, els animals no són subjectes morals ni tampoc de dret, sinó coses i objectes que existeixen per satisfer els capricis humans. A les Lliçons d’ètica (1781) converteix l’animalitat en una referència negativa, considerant que totes les conductes humanes semblants a les dels animals són degradants, infrahumanes i indignes. Kant justifica que els humans no tenen deures directes amb els animals a causa del fet que aquests no existeixen per la seva pròpia voluntat ni són conscients de si mateixos. Malgrat tot, és partidari de complir amb algunes obligacions derivades del caràcter humanitari i compassiu. Per a Kant, actuar de manera compassiva amb els animals és una manera indirecta de complir els deures amb la humanitat. Però no s’ha de perdre de vista que a l’hora de definir el tracte amb els animals pesa més el reconeixement de la superioritat humana i de la consideració instrumental dels animals i no pas el deure de ser compassius. De fet, Kant admet la violència de les viviseccions i altres experiments amb animals vius, valora positivament la caça com un luxe plaent exclusiu dels homes, associat al bon gust i la bellesa, però es mostra intolerant amb els actes que fan mal als animals per simple divertiment.

El filòsof antimodern Joseph de Maistre aplica el principi de la violència que domina l’univers a la naturalesa, l’home i els animals, i al text La guerra és divina defensa que les relacions d’animals entre si i amb els humans segueixen les regles naturals de matar o morir. La mort presideix la vida. No passa un instant de temps sense que un ésser viu mori devorat per algun altre. La línia divisòria que distingeix uns animals d’uns altres és la seva capacitat de devorar-se mútuament. De Maistre discrimina els animals i els sotmet al biaix especista, situant-los per davall de l’home i els seus capricis i necessitats. Diu que l’home mata per satisfer les necessitats d’aliment, refugi, abric, però també mata per atacar i defensar-se, per diversió, per instruir-se i pel gust de matar mateix i que “no perdona res que tingui vida”. En darrer terme, De Maistre interpreta que la vida és un cicle incessant de mort i destrucció que té causes sobrenaturals i obeeix a la voluntat divina.