PalmaEn el món grec, la relació humana amb els animals va més enllà de la seva captura o domesticació amb finalitats agrícoles i alimentàries i té una dimensió educativa, ètica, política i antropològica. La filosofia antiga va donar un valor moral i educatiu a l’activitat cinegètica, a causa de la seva utilitat per a la formació iniciàtica de la joventut en l’exercici responsable de la ciutadania i l’art del combat. Plató, Xenofont i Aristòtil coincideixen a atorgar a la cacera la gran virtut de posar en relació la guerra i l’educació.
Algunes referències metafòriques a la caça del llibre IX de La República permeten especular amb la idea que Plató va ser caçador. En qualsevol cas, Plató s’interessa per la caça en tant que legislador, des d’una òptica sociopolítica, al final del llibre VII de Les Lleis, per la funció que pot complir la caça dins el sistema educatiu de la seva ciutat imaginària, i es preocupa especialment de la seva regulació. La concepció platònica de la caça té un sentit molt ampli i inclou el rastreig i la captura d’animals, així com la caça humana d’enemics i estimats. Pel que fa a la cacera d’animals, es mostra contrari a la pràctica de les modalitats de caça que requereixen poc treball i esforç físic del caçador i d’aquelles que n’afavoreixen la passivitat perquè impliquen l’ús de paranys, xarxes, nanses i altres mitjans tècnics. Així, és partidari de prohibir la pesca d’animals marins i la caça nocturna. Dels caçadors nocturns en diu que són gent malvada perquè practiquen una modalitat que els permet descansar i dormir la major part del temps, i que, a diferència dels caçadors de dia, cacen en solitari, no posen a prova el valor personal ni les habilitats socials, i defugen l’enfrontament cos a cos amb les preses fent servir tècniques de captura artificials. En definitiva, la caça realment valuosa i sagrada per a l’educació militar dels joves seria la caça d’animals terrestres perquè requereix posar en pràctica el coratge personal per dominar les bèsties salvatges a través de les pròpies mans, “a força de cops i ferides”, mentre que les variants de caça que fomenten la peresa i la crueltat són fortament criticades. D’acord amb aquestes observacions, Plató estableix una llei de caça que prohibeix la caça nocturna, i posa limitacions als caçadors d’ocells i als pescadors. Delimita les zones de caça i pesca de manera que els caçadors d’aus poden desenvolupar la seva activitat únicament a les muntanyes i els camps no cultivats, mentre que els pescadors tenen restringida la pesca a les aigües que no siguin de ports, rius, pantans i llacunes sagrades, sempre que no facin servir “líquids verinosos que enterboleixin l’aigua”. Les opinions de Plató sobre la caça formen part del seu programa educatiu i són compartides, en part, pels aristòcrates grecs, valorant la utilitat d’aquesta activitat en l’educació dels joves i la seva preparació per a la guerra, adquirint el valor i les destreses necessàries a través de l’exercici físic i l’enfrontament amb les preses.
Plató també aporta a Les Lleis una informació valuosa per conèixer el maltractament animal en espectacles d’entreteniment i oci. En el Llibre VII fa referència a les baralles de galls, una exhibició entorn de la qual es feien apostes i movia importants quantitats de doblers. En la cria de galls de brega hi participaven tant nins com adults. Sembla que s’alimentava els galls amb una dieta especial basada en alls i cebes per incrementar la seva agressivitat i que abans de començar les bregues se’ls fermava un esperó metàl·lic que aconseguia incrementar encara més els efectes sanguinolents dels cops i accelerar el desenllaç. Aquesta competició cruel va arribar a ser tan popular entre la població atenesa que els mateixos magistrats organitzaven almanco una baralla de galls a l’any al teatre de la ciutat.
El segle IV aC, Xenofont, deixeble de Sòcrates, escriu el primer tractat de caça, el Cinegètic, en el qual concep la caça com un mètode educatiu i socialitzador que afavoreix la pertinença a la polis i les relacions comunitàries. La caça és “una escola de guerra”, mitjançant la qual els joves s’acostumen a les amenaces, aprenen els valors militars del coratge, la disciplina i l’esforç, posen a prova les seves destreses personals i qualitats físiques, incrementen el seu sentiment patriòtic i adquireixen un coneixement profund del territori que envolta la seva ciutat. Per a Xenofont, la caça proporciona també altres beneficis als adults: retarda l’envelliment, millora l’agudesa visual i sonora, permet l’adaptació a situacions adverses i fomenta la temperància i el sentit de justícia. En definitiva, la caça és l’activitat ideal per aconseguir millors soldats i ciutadans. La visió de Xenofont és molt més restrictiva que la de Plató a l’hora d’establir les condicions per caçar animals, deixant de banda la cacera d’ocells i la pesca.
Estatus dels animals
Aristòtil dedica una atenció especial a l’estudi dels animals, i dona lloc a diverses obres, en les quals es fixa en la seva anatomia, funcions biològiques i comportament, però també fa valoracions sobre l’estatus dels animals en relació amb els humans i consideracions d’ordre moral i polític que són les més interessants a l’hora de pensar les relacions entre humans i animals. Per això, cal analitzar prioritàriament les opinions expressades per Aristòtil a les obres morals i polítiques. Al Llibre I de la Política, Aristòtil valora els animals domèstics per damunt dels salvatges, per la seva utilitat per a l’home, en un biaix especista que estarà molt present al llarg de la història de la filosofia, encara que els animals feréstecs són emprats d’aliment, per vestir i fabricar instruments. La seva idea és que aquest sotmetiment a la voluntat humana beneficia els animals perquè els proporciona seguretat. D’acord amb la idea que la naturalesa no fa res en va ni sense una finalitat, Aristòtil estableix una relació causal que encadena l’existència d’uns éssers vius a uns altres, però seguint un ordre i una jerarquia que beneficia especialment els humans. Així, les plantes existeixen per ser l’aliment dels animals i aquests per ser útils als humans. Aristòtil considera justa la caça i la pesca d’animals salvatges perquè l’home pren de la naturalesa allò que és seu. Posteriorment a Aristòtil, el vincle jeràrquic i causal tan estret entre espècies formarà part del pensament antropocèntric dominant a la cultura occidental. Des d’Aristòtil ençà, l’argument d’utilitat serà la principal justificació de la subordinació dels animals als interessos humans. Seria injust no reconèixer, també, que Aristòtil obre una finestra a considerar els animals com a éssers que senten. Tal com ho explica en el Llibre I de la ‘Política’, la capacitat de sentir plaer i dolor dels animals es manifesta a través de la veu. Els animals tenen veu per comunicar-se, però no paraula, que és exclusiva de l’ésser humà i serveix per expressar el que és útil i perjudicial i per fer valoracions morals sobre el que és just i injust, bo i malvat. Gairebé dos mil anys més tard, l’utilitarisme de Benthan desenvoluparà aquesta idea aristotèlica de manera molt més precisa, a través de la seva ètica animalista.
