Església de la Mercè.- Concert de Nadal de la formació Studium Aureum amb obres d’un sol compositor, Marc-Antoine Charpentier. Un il·lustre oblidat, “un estranger al seu país”, que segurament ha patit la injusta desmemòria per culpa de la molt humana inclinació al blanc o negre. Així ja succeïa al segle XVII a França, la pàtria de Chauvin –“avant la lettre”–, on no volien ni sentir l’olor de res que vingués de la veïna Itàlia, el lloc on havia estudiat el compositor i que feia que dugués el seu sarró carregat de trets “poc recomanables” per assolir la immortalitat. Però ell no va renunciar a cap dels seus dos vessants, ni el nacional ni el musical. Per això va saber conjugar ambdós llenguatges de tal manera que es fa difícil esbrinar quin dels dos pesa més o, fins i tot, distingir al llarg de tota la composició l’empremta de cadascuna de les influències.
Per una altra banda, de ben segur que quan algú veu escrit el seu nom queda amb el dubte de saber si ha sentit alguna de les composicions de Charpentier. La resposta és senzilla, que escolti el Preludi del seu Te Deum i comprovarà que ho ha fet no poques vegades. Una altra cosa és que la seva producció, de més de cinc-centes peces, hagi traspassat el llindar de la Biblioteca Nacional de França com mereixeria. De Charpentier, Studium Aureum oferí tres de les seves composicions nadalenques, Canticum in nativitatem Domini H393, el Magnificat H78 i In Nativitatem Domini H416. Sens dubte aquesta darrera, com explica perfectament el programa de mà que signa Carles Ponseti, és la de més envergadura, la que conta una història de cap a peus, un drama, el sofriment de la Sagrada Família fins a arribar al lluminós Nadal, que el director defineix com “una vertadera història sacra, un oratori”, mentre que Charpentier la va qualificar de manera molt més breu, més sòbria, tot i que no tan concisa. “Canticum” va ser l’única indicació. El que està clar és que l’estructura dibuixa amb total fidelitat les línies més tradicionals dels oratoris, un ampli conjunt de contrastos a quatre veus que la formació va fer brillar amb tota la seva esplendor i falsa senzillesa, amb un cor que va exhibir precisió , una orquestra amb instruments d’època que aportaven més estris per viatjar en el temps i uns impecables, suggerents i il·lustratius solistes com Raquel Ribas, Aitor Garitano, Antonio Aragón i Elíes Arranz. Una petita meravella. Petita?
Teatre Principal.- Primer posaren el cartell d’entrades exhaurides i poc després la paraula màgica, “Prorrogat”. El millor senyal possible per a una funció de teatre que ja miraculosament havia assolit la “immensa” xifra de tres funcions. Han estat quatre les representacions de La darrera opció, de Clara Ingold, dirigida per Llorenç Balaguer i Clara Ingold i protagonitzada per Josep Orfila i, és clar, Clara Ingold. Tot va començar en el passat Torneig de Dramatúrgia, niu prolífic com pocs, on es varen veure les històries de Clara Ingold i Bernat Molina. Va guanyar el segon, el qual, per cert, fa tot just una setmana va arribar a la final del Temporada Alta amb el fantàstic Escalar un gegant i va perdre per un sol vot. Ara li queda que de bell nou la lectura dramatitzada passi a ser un muntatge amb cara i ulls. Qui ja ha fet la feina ha estat, és clar, Clara Ingold, que algun avantatge ha de tenir quedar segona. Molta expectació per a aquesta versió teatral de La darrera opció, que no tinc molt clar com qualificar-la. Potser hauria de dir desconstrucció o millor una dilatació, o una explosió. Aquesta darrera segur, perquè és com si haguessin posat un barrobí dins el text que vàrem veure i escoltar, i les restes, mentre anaven caient i s’escampaven per sobre l’escenari, es convertien en aquesta nova criatura, filla del Torneig i de la Creativitat, després d’un coit sense mesura.
Si definir la metamorfosi des de l’embrió fins a la concepció és complicat, mesurar-ne el resultat també es converteix en una tasca impossible. És com una abstracció del que un dia va ser. És una evolució dels personatges més enllà del plantejament eremític inicial dels protagonistes. Uns protagonistes que en la translació fins i tot han perdut els noms, també la raó de ser del perquè són on són, que també pot ser qualsevol lloc de qualsevol univers, o on és l’origen de les seves reflexions que s’inicien amb un senzill “S’està bé quan s’està bé”. I a partir d’aquí, la impetuosa detonació que ens condueix cap a una entelèquia que no té principi ni fi, ni ordre ni concert. Ni ho pretén. El vidriòlic missatge de l’enclaustrament que declarava la guerra, o no, a les noves tecnologies i tot el que implica també ha quedat latent, però no patent, esbocinat de tal manera que s’intueix amb no poc esforç i al mateix temps multiplica les lectures. O potser tampoc ja no hi ha lectures tal com les tenim enteses habitualment? Un exercici de funambulisme teatral que no ho posa fàcil, però tot i això no deixa de sorprendre ni de corprendre, amb l’ajuda dels dos intèrprets, Orfila i Ingold; de la direcció d’un novell, Balaguer; de l’espai sonor, Jaume Manresa…
