Teatre Principal.- Excalibur i altres històries d’animals morts és una creació d’Hermanas Picohueso que es va estrenar el 2019, un fet que tan sols es pot qualificar de premonitori, perquè parla de les epidèmies més recents, les quals, per sort o ves a saber per què, no arribaren a pandèmies. De totes. De l’ebola, la grip aviària, l’àntrax i les vaques boges, que varen engegar totes les alarmes del món civilitzat, presagiant una mortaldat descontrolada. La sang no va arribar al riu, però així i tot alguns, pocs, varen fer negoci, que per això estan. Aquest era el plantejament transversal de les creatives germanes abans que arribés un gripet i fes els estralls sense fronteres que tots patim des de fa un any i amb la llum al final del túnel encara diminuta. Per això l’espectacle comença amb un rètol en el qual podem llegir “Ens sentim unes dives de la premonició”. No és per menys, però després de les esmentades falses alarmes i tal com va tot, està clar que el discurs inicial queda una mica desdibuixat. Per això el mateix rètol també diu: “Hem intentat adaptar el contingut al moment que vivim”.
El cert és que no té gaire importància el grau d’encert d’aquesta homilia antisistema, entre d’altres perquè el fet que el coronavirus hagi superat exponencialment els seus predecessors no resta virulència ni punteria als dards amb què els principals protagonistes, Dolly, l’ovella clonada, i Laika, la gosseta que els russos enviaren a l’espai, dinamiten qualsevol tipus de convencionalisme. Acompanyats per la gallina Clara, finada juntament amb les seves germanes a mans de la seva propietària per por de si estava contagiada, el ren Furdik, la vaca Jennifer i els reportatges periodístics de Laika, parlant del missioner García Viejo o del científic Bruce Edwards Ivins, mort per sobredosi de paracetamol, dibuixen el món amb la precisió d’un cirurgià que porta el bisturí amb la punta enverinada. Una gran pantalla on les titelles, amb un format magazín televisiu, disparen a tot el que es mou, des de la banca fins a les farmacèutiques i sense oblidar les ONG, “sinònim de lucre”. Gal·la Peire Camps, Diego Ingold, Lluki Portas i Marc Homar, que s’encarreguen de la interpretació, del disseny escenogràfic, amb unes plaques electròniques i uns bricks que recorden una instal·lació d’Eulàlia Valldosera, la construcció dels artesanals i molt eloqüents titelles, de l’impecable translació audiovisual… acompanyats per la música de Clara Ingold, Mon Joan Tiquat i Dolly Parton, han optat per la provocació sense fre, de manera imaginativa, intel·ligent, gamberra, divertida, profunda, contemporània, ben estructurada, millor interpretada, precisa…
Trui Teatre.- La gran notícia era que la Simfònica tornava al viu i al directe després de dues intervencions ofertes en línia. Com no podia ser d’altra manera, la resposta del públic va ser impressionant. Era com una sensació d’esdeveniment més enllà de la música que el presidia. El cert és que ha estat un mes gloriós. S’inicià amb Francisco Fullana, continuà amb Leopold Hager i va concloure amb Pablo Fernández, protagonista del darrer concert, qui, acompanyat per la Simfònica sota la batuta de Pablo Mielgo, interpretà les Variacions sobre un tema rococó, per a violoncel i orquestra, de Piotr Ilich Txaikovski. Com totes les variacions, la que ens ocupa també és un exercici d’estil per a virtuosos que es desenvolupa gira i rodola sobre un senzill tema. Per a l’ocasió en la menor, que el compositor va escriure per al violoncel·lista Wilhelm Fitzenhagen, qui segons diuen hi va tenir més a veure que el que es desprèn de la signatura de la partitura. De fet, tan sols el dia de l’estrena es va interpretar tal com l’havia escrita Txaikovski, creixent en el temps amb les aportacions d’alguns dels seus intèrprets.
Un homenatge a Mozart, el seu gran mestre i referent, tal com ho explica als seus dietaris, on diu que està per sobre de Bach, qui no considerava un geni, que li agradaven “algunes coses” de Haydn, o que Händel el tenia per un compositor de “quarta categoria”. Corria l’any 1886, deu anys després de l’estrena de les Variacions. Pablo Fernández es va exhibir amb un compendi de les seves virtuts, des del registre alt, amb els arpegis, amb els staccato... que figuren a la composició per a lluïment del protagonista absolut d’aquesta demostració de talent per ambdues parts. Una envitricollada metamorfosi sorgida d’un tema senzill que es va alambinant i reconvertint en vals, gavota o un collage d’acords en la major, dins una estructura polièdrica on sempre apareix el patró mozartià. Una meravella que va acabar amb “propina”, un dels Capriccio, de Carlo A. Piatti.
La segona part tampoc era per fer roïssos. La Simfonia núm. 2 en re major, de Johannes Brahms, amb la qual el compositor va alleugerir el cànon beethovenià i Mielgo va encomanar als seus músics una sobredosi d’energia i intensitat com a paràmetre interpretatiu de la idíl·lica peça amb la qual s’arrodoní una vetllada que, per diverses raons, es va convertir en molt especial.u Excalibur i altres històries d’animals morts és una creació d’Hermanas Picohueso que es va estrenar el 2019, un fet que tan sols es pot qualificar de premonitori, perquè parla de les epidèmies més recents, les quals, per sort o ves a saber per què, no arribaren a pandèmies. De totes. De l’ebola, la grip aviària, l’àntrax i les vaques boges, que varen engegar totes les alarmes del món civilitzat, presagiant una mortaldat descontrolada. La sang no va arribar al riu, però així i tot alguns, pocs, varen fer negoci, que per això estan. Aquest era el plantejament transversal de les creatives germanes abans que arribés un gripet i fes els estralls sense fronteres que tots patim des de fa un any i amb la llum al final del túnel encara diminuta. Per això l’espectacle comença amb un rètol en el qual podem llegir “Ens sentim unes dives de la premonició”. No és per menys, però després de les esmentades falses alarmes i tal com va tot, està clar que el discurs inicial queda una mica desdibuixat. Per això el mateix rètol també diu: “Hem intentat adaptar el contingut al moment que vivim”.
El cert és que no té gaire importància el grau d’encert d’aquesta homilia antisistema, entre d’altres perquè el fet que el coronavirus hagi superat exponencialment els seus predecessors no resta virulència ni punteria als dards amb què els principals protagonistes, Dolly, l’ovella clonada, i Laika, la gosseta que els russos enviaren a l’espai, dinamiten qualsevol tipus de convencionalisme. Acompanyats per la gallina Clara, finada juntament amb les seves germanes a mans de la seva propietària per por de si estava contagiada, el ren Furdik, la vaca Jennifer i els reportatges periodístics de Laika, parlant del missioner García Viejo o del científic Bruce Edwards Ivins, mort per sobredosi de paracetamol, dibuixen el món amb la precisió d’un cirurgià que porta el bisturí amb la punta enverinada. Una gran pantalla on les titelles, amb un format magazín televisiu, disparen a tot el que es mou, des de la banca fins a les farmacèutiques i sense oblidar les ONG, “sinònim de lucre”. Gal·la Peire Camps, Diego Ingold, Lluki Portas i Marc Homar, que s’encarreguen de la interpretació, del disseny escenogràfic, amb unes plaques electròniques i uns bricks que recorden una instal·lació d’Eulàlia Valldosera, la construcció dels artesanals i molt eloqüents titelles, de l’impecable translació audiovisual… acompanyats per la música de Clara Ingold, Mon Joan Tiquat i Dolly Parton, han optat per la provocació sense fre, de manera imaginativa, intel·ligent, gamberra, divertida, profunda, contemporània, ben estructurada, millor interpretada, precisa…
Trui Teatre.- La gran notícia era que la Simfònica tornava al viu i al directe després de dues intervencions ofertes en línia. Com no podia ser d’altra manera, la resposta del públic va ser impressionant. Era com una sensació d’esdeveniment més enllà de la música que el presidia. El cert és que ha estat un mes gloriós. S’inicià amb Francisco Fullana, continuà amb Leopold Hager i va concloure amb Pablo Fernández, protagonista del darrer concert, qui, acompanyat per la Simfònica sota la batuta de Pablo Mielgo, interpretà les Variacions sobre un tema rococó, per a violoncel i orquestra, de Piotr Ilich Txaikovski. Com totes les variacions, la que ens ocupa també és un exercici d’estil per a virtuosos que es desenvolupa gira i rodola sobre un senzill tema. Per a l’ocasió en la menor, que el compositor va escriure per al violoncel·lista Wilhelm Fitzenhagen, qui segons diuen hi va tenir més a veure que el que es desprèn de la signatura de la partitura. De fet, tan sols el dia de l’estrena es va interpretar tal com l’havia escrita Txaikovski, creixent en el temps amb les aportacions d’alguns dels seus intèrprets.
Un homenatge a Mozart, el seu gran mestre i referent, tal com ho explica als seus dietaris, on diu que està per sobre de Bach, qui no considerava un geni, que li agradaven “algunes coses” de Haydn, o que Händel el tenia per un compositor de “quarta categoria”. Corria l’any 1886, deu anys després de l’estrena de les Variacions. Pablo Fernández es va exhibir amb un compendi de les seves virtuts, des del registre alt, amb els arpegis, amb els staccato... que figuren a la composició per a lluïment del protagonista absolut d’aquesta demostració de talent per ambdues parts. Una envitricollada metamorfosi sorgida d’un tema senzill que es va alambinant i reconvertint en vals, gavota o un collage d’acords en la major, dins una estructura polièdrica on sempre apareix el patró mozartià. Una meravella que va acabar amb “propina”, un dels Capriccio, de Carlo A. Piatti.
La segona part tampoc era per fer roïssos. La Simfonia núm. 2 en re major, de Johannes Brahms, amb la qual el compositor va alleugerir el cànon beethovenià i Mielgo va encomanar als seus músics una sobredosi d’energia i intensitat com a paràmetre interpretatiu de la idíl·lica peça amb la qual s’arrodoní una vetllada que, per diverses raons, es va convertir en molt especial.
