PalmaEsglésia de Monti-sion. Pollença.- Tercer concert del Festival Mozart, on no podien faltar els quartets amb els quals el compositor salzburguès per excel·lència va marcar un punt d’inflexió en la història de la música de cambra. Segurament es podria pensar que no només. I així és, però no és menys cert que en els quartets hi va haver un abans i un després, no sense la inestimable col·laboració de Joseph Haydn, mestre, amic i enaltidor cada cop que podia de Mozart, qui es va llançar a la composició d’aquesta varietat musical, enlluernat tot just escoltar els anomenats Quartets Russos de l’únic músic a qui va respectar i admirar. Una circumstància extranya, que dos genis tan contraposats, un sense més llegenda que la música, l’altre tot llegendes, tinguessin tantes afinitats, una relació personal exquisida i una veneració mútua fora mida, fins al punt que Mozart li dedicà sis quartets. Una circumstància que fa molt adient la inclusió per part del Quartet Casals de l’Op 20 núm. 4 en re major de Haydn, entre dos dels que li havia dedicat, el Quartet núm. 15, Kv 421 en re menor, amb el qual s’iniciava l’esdeveniment, i el núm 19, Kv 465 en do major, conegut com a Les dissonàncies, i que completava el programa ofert per un dels millors quartets de corda que es poden trobar avui en tot el món.
La selecció dels tres quartets es converteix en un perfecte mosaic per conèixer com l’un i l’altre dissenyaren les línies mestres més significatives del gènere amb la sonata com a divisa. “Un diàleg entre quatre persones intel·ligents”, deia Goethe. Cap dels dos inventaren el quartet, però obriren tot un seguit de finestres i camins tan variats que multiplicaren exponencialment el nombre de possibles combinacions. El Quartet Casals va exhibir un equilibri harmònic exquisit, com una superposició de transparències en perfecte equilibri, fins a aconseguir la perfecció ja estructurada des de l’origen. Incommensurables. Deia un violoncel·lista que amb l’opus 20, un experiment més agosarat del que pugui semblar, una revolució que ho va canviar tot, “deixaren de ser una orquestra de fons del primer violí”. Com els dos quartets de Mozart, farcits de variacions i simetries i formalment impecables, amb els quals el conjunt va exhibir calor i color. Una meravella que va acabar amb dos bisos. El primer va ser el quart moviment de L’ocell, el quartet Op. 33, núm. 3. El segon, l’Op. 33 núm. 2. Ambdós corresponen als quartets russos que tant fascinaren el protagonista del Festival. La mateixa dosi de fascinació que va amarar el recinte pollencí.
Teatre Principal.- Souvenir és, de moment, la darrera criatura que Joan Fullana ha fet pujar als escenaris, escrita a quatre mans amb Miquel Mas Fiol i amb un afany demolidor, iconoclasta fins a dir basta, fins a no deixar pedra sobre pedra. Naturalment les dels hotels. Una caricatura de la condició turística que ens té agafats per allà on li rota i ens fa viure com si no ho poguéssim fer d’una altra manera. O ells o el caos. O el K.O., amb un cop de puny al front de qualsevol illenc que s’atreveixi a posar en dubte que això és així i sobretot que mai no s’ha de mossegar la mà que et dona el menjar. Malgrat que siguin els seus rosegons. El tàndem Mas/Fullana ha gosat fotre-li una barramada sense compassió ni contemplacions, amb tant d’humor com mala llet, amb tanta gràcia com espectacularitat. Souvenir, diu el programa de mà, són les postals del paisatge quotidià de Mallorca, tot i que jo diria que és un retrat impecable, utilitzant tots els colors dels tòpics que l’envolten. Els tòpics hi són tots, crec que no en falta ni un –bé, sí, l’Arxiduc, crec– i funcionen de meravella. Cada gag, cada postal, és una puntada de peu on més mal fa. Podeu triar. Els autors agafen la indústria per la gola, com si fos un indiot, i la fan cloquejar de valent. Mentrestant, els actors i actrius es dediquen a cantar, ballar, tocar el piano, canviar de vestuari, dir el text amb l’èmfasi que pertoca...
En realitat, el que fan Bel Albertí, Biel Morro, Vicente Villó i Mar Fiol és una autèntica marató, un incendiari i divertit collage, un festival sense treva on exhibeixen tots els seus recursos, voltant talent damunt de l’escenari. Des de ballar El parado fins a acompanyar Bonet de San Pedro amb Canto a Mallorca; o passar llista a les deu fortunes de la nostra terra, inexistent, que diria Antoni Serra, amb nom, llinatges i patrimoni; o tocar Chopin; o entonar la Sibil·la; o parodiar Jaume II... Però que ningú pensi que no hi ha estopa més que per als poderosos, tot i que els que no surten a la relació de ben segur que també s’emprenyaran; o per als guiris, els acròbates del balconing i els altres; o per als ciclistes, que mostren la cuca a qui li vulgui mirar, mentre pixen, mengen una barreta energètica amb gust de cacau, xuclen una beguda isotònica i deixen la seva civilitzada empremta al voral de la carretera. Donen llandera a ‘tutti quanti’, al més pur estil Fullana (Joan), des dels llocs més comuns, que com deia Hitchcock, “ajuntant molts tòpics pot sortir una obra original, ajuntant moltes idees originals el més probable és que surti un tòpic”. Petit homenatge a Matas, també, amb una pancarta que resa “Ho tenim tot per aconseguir-ho tot”, encara que jo hi afegiria, com deia l’insigne delinqüent, “sense complexos”, que també i sempre és marca de la casa i de la cosa Fullana. La tornaran a representar a Manacor. Hi ha tants detalls, històries, queixalades i clatellades que la tornaré a veure, perquè segur que hi trobaré un bon grapat de detalls que entre rialles i mamballetes m’he perdut.
