CRÒNICA
Cultura 30/11/2020

L’estat de la literatura catalana: massa tema per a tan poc temps

Un debat de la Setmana del Llibre en Català intenta abordar la qüestió amb l'escriptor J. M. Vidal Illanes, la llibretera Silvana Vogt i la professora Francesca Vallbona

4 min
Mar Rayó -a la dreta-, moderant el debat sobre la literatura catalana amb l’escriptor J. M. Vidal Illanes, la llibretera Silvana Vogt i la professora Francesca Vallbona.

PalmaEl tema del debat que diumenge passat a les 12 h es va fer a l'Espai Reverb de la XXXI Setmana del Llibre en Català ja es veia d'entrada que era massa vast. Literatura catalana actual. Situació, evolució i prescripció és un assumpte tan colossal que ni en vint-i-quatre hores de parlar-ne no en trauríem l'aigua clara: imagina't només en una hora. I encara pitjor tractant-se d'una hora justa, estrictament cronometrada: a les 13 h en punt havia d'iniciar-se un altre acte i els participants no s'hi varen poder allargar. Més hauria valgut cenyir el tema i focalitzar el debat, però les coses són com són i els participants –l'escriptor J. M. Vidal Illanes, la llibretera Silvana Vogt i la professora Francesca Vallbona, moderats per Mar Rayó– feren el que pogueren.

El debat va començar amb una pregunta que encara va posar les coses una miqueta més difícils: quins són actualment els grans autors de la literatura catalana? Com és sabut, el tema del cànon és complicat i incert quan es projecta cap al passat, però quan s'aboca sobre el present és directament endimoniat i terrible: és gairebé inevitable oferir-ne una visió parcial, grotescament esbiaixada. Entre els noms que es varen esmentar –per part de Silvana Vogt, que no va parlar de cànon, sinó dels "noms que jo recomano a la meva llibreria"–, hi havia Eduard Màrquez i Lucia Pietrelli. Vallbona va esmentar Blai Bonet, Damià Huguet i, de nou, Pietrelli. Vidal-Illanes, per part seva, va dir que no es volia deixar ningú, no va donar noms i va reivindicar una literatura "més exploradora, una novel·la més de llenguatge o que treballi a partir de premisses menys habituals".

Silvana Vogt, que regenta la llibreria de Cal Llibreter a Sant Just Desvern –"el 80% dels llibres que venem són en català i el 20% en castellà"–, té un grapat d'idees clares sobre la qüestió de la prescripció. Una és que les xarxes socials són un problema, "perquè fan que la gent compri llibres només perquè tothom en parla i per satisfer l'ànsia de novetat. A més, de vegades em trobo que lectors fidels i clients de la llibreria es pensen que tot el que jo penjo a la xarxa és per a tothom, i no, no qualsevol llibre és per a qualsevol lector". Una altra qüestió que té clara és que "el periodisme cultural és un desert". Clar, aquesta és una afirmació molt rotunda, que s’hauria de demostrar amb xifres i en què tothom pot dir-hi la seva. Jo, com a periodista, pens que, a l'hora de fer prescripcions lectores, són més confusionaris –entre altres raons, perquè estan menys fiscalitzats– certs llibreters amb ínfules gairebé curatorials que la majoria de periodistes culturals, a qui la gent d'entrada ja observa amb desconfiança.

Vidal-Illanes apunta que "els llibreters i els bibliotecaris haurien de tenir una formació en prescripció, perquè has de tenir uns coneixements per encertar quin llibre recomanes a quin lector. Recomanar per recomanar té perills i pot desincentivar la lectura". També va aprofitar per reivindicar "la prescripció entre iguals, els lectors hem de recomanar-nos llibres entre nosaltres perquè així defugirem la preinscripció interessada de les editorials i dels mitjans de comunicació". Té part de raó, però ja em perdonareu tots si el meu escepticisme em duu a pensar que les recomanacions entre lectors també poden estar condicionades per tot tipus de factors, potser no comercials, però sí extraliteraris.

Com a professora de Secundària, Vallbona va dir que, a l'hora de recomanar llibres –ho deia pensant en els seus alumnes–, "ens hem d'obrir un poc, hem de sortir dels autors canònics, ens hem d'aventurar cap a obres d'autors més joves". Amb sobreentesos i dubitativament, Vallbona va dir que els seus referents de joventut –Espriu, la Nova Cançó– ja no eren els dels joves, i es va preguntar on havíem fallat. Bé, nosaltres hem fallat, però sobretot el que ha passat és que tenim un estat en contra que posa tot el seu armament polític, mediàtic, econòmic i legislatiu a despersonalitzar-nos, i que això es nota entre els joves, sobretot. Vallbona també va insinuar, i hauria estat bé que algú li demanàs que s'hi esplaiàs una mica, que posar segons quins textos als alumnes podia comportar problemes: vol dir això que els professors fan feina amb temors ideològics?, de quina classe?, passa a molts?

Identitat i localisme

Com que es parlava de literatura catalana, la moderadora va posar damunt la taula el tema de la identitat i de quina manera afecta la literatura catalana ser una cultura que "viu al costat d'una cultura més gran i que ens pitja sovint". Vogt va afirmar que, quan va arribar a Catalunya fa prop de vint anys, "la literatura catalana sobretot parlava del passat i no cal estar parlant sempre del passat"; Vidal-Illanes va recordar que escriure "en català ja marca identitàriament" i que ell s'estima més fer "una literatura atemporal i no topografiada" i, a la fi, Vallbona va dir que, "més enllà de si s'ha escrit molt de la Guerra Civil, la literatura sempre parla del mateix, si bé és veritat que no es tracta de fer localisme".

La qüestió del localisme va dur a parlar de traduccions a l'estranger. "Ja que ens obrim temàticament –va preguntar la moderadora–, quina feina es fa per sortir de les nostres fronteres?". Jo no vaig poder evitar respondre per mi mateix (amb perdó) que dos dels autors catalans de més èxit a fora són Mercè Rodoreda i Jaume Cabré, d'un localisme talentós i desacomplexat, és a dir, universal.

El pregó d'Alzamora

El poeta, novel·lista i articulista Sebastià Alzamora va ser l'encarregat de fer el pregó inaugural de la Setmana. El títol va ser No hi ha cap llengua que no sigui important: diversitat i respecte, i l'autor llucmajorer, a més de contar la història de com es varen conèixer els seus padrins –ella, de Valldemossa; ell, d'un poble d'Almeria–, hi va recordar una dada que escarrufa: "Durant el segle XX, publicar llibres en català va estar més temps prohibit, o censurat, que no permès".

stats