Ray Loriga: “Pots intentar posar-te màscares, però l’escriptor que ets sempre es manté”

L'escriptor participa en la segona edició del Pikes Literary Festival

La segona edició del Pikes Literary Festival ha reunit aquesta setmana a Eivissa escriptors, guionistes, productors i creadors internacionals, entre els quals ha destacat la presència del fotògraf Alberto García-Alix; l’autor de Trainspotting, Irvine Welsh, i l’escriptor Ray Loriga, que, a més, ha presentat el seu darrer llibre: Sábado, domingo.

Heu vingut a Eivissa a parlar del vostre darrer llibre, Sábado, domingo (Alfaguara), una història de 20 anys que va de l’adolescència a la maduresa narrada pel protagonista. Aquest narrador protagonista continua sent el mateix durant vint anys?

La novel·la transcorre en dos temps i a dues veus d’un mateix individu, però no són la mateixa veu. D’això va precisament aquesta novel·la, de com el pas del temps ens converteix en éssers diferents.

Quina relació té el Ray Loriga madur amb el de la joventut?

M’ha tocat una carrera llarga perquè vaig començar a publicar molt jove i, per tant, com deia Lou Reed, he crescut en públic. Jo no sol rellegir les meves obres, però, quan hi faig una ullada, encara em sent bé amb aquestes línies. Crec que es tracta més d’una evolució que d’un gir radical d’un escriptor que hagi deixat enrere.

Què hi ha de Loriga en el protagonista de Sábado, domingo?

Encara que estiguin escrits en primera persona, els personatges són això, personatges, tot i que sempre estan fets de retalls, de parts teves, de parts de persones que has conegut i també de molta literatura. I amb tot això cream una espècie de Frankenstein al qual li prestes coses teves i li regales unes altres que robes. Així cream personatges tangibles i creïbles a l’hora de llegir.

En cada novel·la canviau molt de registre. Creis que es pot parlar d’un estil Ray Loriga?

Intent no repetir-me i no fer totes les novel·les iguals. No sé per què em surt així. Hi ha escriptors que escriuen amb les mateixes textures i un estil constant, cosa que m’agrada, mentre que uns altres com jo transitam per diferents camins i afinitats literàries i provam noves fórmules per sorprendre’ns a nosaltres mateixos. Malgrat això, sí que crec que hi ha una certa coherència entre els meus llibres que fa possible que, en llegir-los, t’adonis que estan escrits per la mateixa persona, de vegades més del que un voldria. Pots intentar posar-te màscares, però l’escriptor que ets sempre es manté.

Als anys noranta molta gent jove va saltar a la palestra pública de la literatura. Com han aguantat els autors de la vostra generació?

En sortim molts i de molt dispars en aquesta època i cadascú ha tingut la seva trajectòria i el seu camí. Sí que molts, potser els que tenia més pròxims, com Benjamín Prado i Luisa Castro, continuen escrivint i han tingut carreres i trajectòries molt interessants i sòlides.

Els escriptors de la vostra generació us sentiu amenaçats pels joves que han anat arribant?

Jo no, perquè m’imagín que també va passar quan vaig començar a publicar a vint-i-pocs anys. També podrien haver-se sentit amenaçats els que ja hi eren abans que jo i, no obstant això, m’hi vaig sentir relativament inclòs i vaig fer col·legues de professió de totes les edats. El més interessant i valuós sol quedar, i el més espuri i fútil tendeix a desaparèixer. El temps deixa les coses al seu lloc.

Vàreu escriure aquesta obra al mateix temps que Rendición. Com s’escriuen dos llibres alhora?

I sense tornar-te boig, com deia el bolero. No ho sé. Darrerament m’ha passat que se’m creuen els llibres i els desenvolupaments són bastant paral·lels. Després, per tancar cada llibre, sí que m’hi centr absolutament. Quan en faig dos alhora em fa la sensació que, si m’embós amb un, sempre puc recórrer a l’altre i patesc menys procrastinació i menys bloqueig. De moment m’ha anat bé així. No sé si continuaré tota la vida amb aquest sistema, però sí que ho he fet en els darrers quatre llibres.

Us heu embarcat en l’escriptura d’un nou guió cinematogràfic. Què ens podeu avançar d’aquest projecte?

Efectivament, estic treballant en un guió per a una pel·lícula, però encara és molt prest, perquè són processos molt llargs, i en parlaré en el seu moment. No és que sigui una sorpresa, però amb això del cinema fins que estigui tot enllaunat, com es deia abans, no es pot donar per fet.

Què llegiu ara?

He llegit Esta bruma insensata, d’Enrique Vila-Matas, que m’ha encantat, i L’única història, de Julian Barnes, i ara començaré Màquines com jo, de McEwan, que té molt bona pinta.

Aquesta és la primera vegada que participau en un esdeveniment literari com aquest a Eivissa. Què n’heu tret?

Una proposta així sempre sona molt bé. És un festival estupend que surt de la línia de les habituals trobades literàries, les quals solen ser una mica més acadèmiques i ploms. La barreja d’escriptors com Welsh amb artistes com el meu gran amic García Álix fa la proposta molt interessant.

També hi ha hagut música, amb artistes com Carl Barat, líder de la banda de garage punk londinenc The Libertines. Com es duen la literatura i el rock?

La barreja de literatura i música sempre està bé, no necessàriament té perquè ser rock, podria ser bossa nova, però en qualsevol cas, ajuntar disciplines artístiques diverses sempre està bé, perquè ni la literatura ni cap altra art viu en un compartiment estancat.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF