ENTREVISTA

Eva Lootz: “El tema de l’aigua és un dels més importants en la Mallorca actual”

L’artista inaugura aquest dissabte el seu nou projecte expositiu, Fonts vives, a l’església del Convent de Pollença

L’artista Eva Lootz (Viena, 1940) inaugura aquest dissabte el seu nou projecte expositiu, Fonts vives, a l’església del Convent de Pollença. Es podrà veure fins al proper 6 d’octubre. Ha estat comissariada per Piedad Solans i ha estat produïda i coordinada pel Museu de Pollença.

Heu fet una obra de denúncia ecologista, no és cert?

Sí. Tract un dels temes més importants en la Mallorca d’ara mateix: el tema de l’aigua, els seus problemes i connotacions. El consum desmesurat d’aigua, l’escassetat que això provoca, sumat a la contaminació dels aqüífers, fa que la situació sigui de risc.

Artísticament, heu donat forma a la qüestió amb un muntatge audiovisual.

La instal·lació consta de trenta-quatre fresqueres, en cada una de les quals hi ha el nom il·luminat dels torrents més importants de Mallorca. M’agrada que els noms siguin molt d’estar per casa: el torrent del Lli, el dels Picarols, el del Rajolí... Són noms molt senzills, sense èpica, darrere dels quals, però, hi ha unes enemistats i uns plets que en segons quins casos han durat segles i que tenen a veure amb la possessió d’aquestes aigües.

El muntatge anirà acompanyat d’una performança.

Es farà alguns diumenges. Uns actors [del grup Teatreros de Pollença] llegiran frases relacionades amb l’aigua. També hi haurà dues dones amb una palangana a la falda que aniran transvasant aigua d’un tassó a un altre. És un gest que produeix un so molt tènue. És un tipus de so com el de les fonts àrabs. Els àrabs sabien que aquest so té la capacitat d’absorbir l’atenció dispersa que solem tenir les persones. Aquesta absorció produeix relaxació i benestar. Si et fixes en l’arquitectura àrab, fa el mateix amb la mirada. La presència de rajoles que es repeteixen infinitament fan que no puguis focalitzar la mirada, i això t’allibera.

Que els sentits flueixin, com l’aigua.

Com que la performança no es pot tenir en marxa tot el temps que duri l’exposició, anirà sonant una gravació amb un doble nivell sonor. D’una banda, se sentiran titulars i frases de notícies que s’han publicat en premsa al llarg dels darrers tres anys -“Mallorca pateix una greu escassetat d’aigua”, “El GOB alerta de la imparable salinització de l’Albufera”, “El Govern vol prohibir que es reguin els camps de golf amb aigua subterrània”...-; d’altra banda, se sentiran refranys populars tant de Mallorca com d’altres indrets del món.

Els refranys solen dir la veritat.

I tant. “Quan beguis aigua, recorda la font”, “l’aigua bruta no es pot rentar”, “l’aigua sempre troba el camí més fàcil”, “l’aigua vessada no es pot recuperar”... Tot això són frases que convindria que tots tinguéssim sempre presents. Cal insistir-hi: la situació és molt greu. Hi ha una existència desmesurada de piscines que, entre altres coses, provoca que 5.000 milions de litres d’aigua s’evaporin anualment. El gran tresor d’aigua de Mallorca són les aigües subterrànies, però entre pesticides i altres productes, el 74% d’aqüífers estan o bé contaminats o bé en risc de contaminació. Això fa que s’hagi de beure aigua embotellada, que vol dir produir grans quantitats de plàstic, el qual després s’ha d’eliminar...

L’objectiu de l’exposició és conscienciar els espectadors?

Sí. Per preparar l’obra, he fet molta feina de recerca i m’he adonat que els residents permanents de Mallorca estan molt més conscienciats sobre els problemes i els perills de l’aigua que els residents temporals. Mentre que el resident té un consum d’aigua diari de 119 litres, el consum d’aigua del turista es dispara fins més enllà dels 300 litres, i, si juga a golf, fins als 800. És important que la gent que ve de fora, que sovint ve de països on l’aigua sobra, sigui conscient del problema.

Exposar en un espai tan ric i poc neutre com l’església del Convent, ho fa més difícil, més interessant o tant és?

A mi m’agrada fer instal·lacions en espais amb tant de caràcter com aquest. M’agrada que l’espectador hi estigui immers, que no hi hagi una relació dual entre ell i l’obra. Jo vull crear un clima, que l’espectador no pugui treure el cap defora, que estigui rodejat, i aquí ho he pogut fer. A més, aquí he pogut treballar amb un nivell baix de llum, cosa que ha facilitat certes qüestions tècniques. Per exemple, he pogut amagar tot l’artefacte elèctric que permet el joc de llums. Tenir un llum baix també m’interessava perquè fa que l’ull s’hagi d’adaptar a la fosca. L’ull humà té una capacitat prodigiosa per adaptar-se a tota classe de nivells de llum. Davant les llums violentes i invasives que cada dia ens assetgen, les dels grans estadis i les pantalles, jo volia fer valer les llums petites de la resistència, les dels que som conscients de la imminència del col·lapse.

Treballar amb un material tan primordial com l’aigua, té cap connotació especial?

Una qüestió que sempre m’ha cridat l’atenció és que, a la vegada que celebram i admiram les grans catedrals i les grans piràmides, mai no ens fixam en d’on provenen els materials amb què han estat fetes. De quines pedreres surten les pedres amb què s’han fet les piràmides d’Egipte i les catedrals de Florència i Santiago? M’interessa aquesta devaluació de les matèries primeres, perquè crec que està connectada amb la invisibilització històrica de la dona, en el sentit que les dones també són fonamentals però no es tenen en compte, i també que les dones són un recurs que és explotat per altres però mai en benefici propi.

Vós vàreu néixer en una ciutat, Viena, i un any, 1940, particularment traumàtics en la història d’Europa. Com us ha marcada?

Jo som una típica nina de postguerra, sí. Record que el meu paisatge d’infantesa estava tot en runes, i que sentia la por dels adults, però jo no ho vivia com un trauma. A més, em sembla que gairebé tots els països tenen un fons traumàtic. Mira Espanya. Per mi ha estat més important haver crescut en una casa amb una forta presència cultural -hi havia una bona biblioteca, ma mare em duia de museus, vaig rebre una bona educació- que haver-me criat entre enderrocs. Encara que això també ha deixat una marca, és clar.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF