Judi Dench: "Em va costar 100 funcions dir com tocava una frase de Shakespeare que havia de fer riure el públic"

PalmaHa interpretat reines com Isabel I (Shakespeare in Love) i la reina Victòria d'Anglaterra (Victoria & Abdul), però el seu nom també és de reina: Judi Dench. La històrica actriu britànica ha aterrat avui a Palma per recollir demà el premi Masters of Cinema que entrega cada edició de l'Atlàntida Film Fest. A més, avui hi mostra dues pel·lícules, Un espíritu burlón i El viaje de sus vidas. Contenta de ser a Mallorca –"hem estat un any i mig sense poder sortir de casa, passar tres dies aquí és fantàstic", diu–, illa de què es va enamorar als anys 50, Dench repassa la seva trajectòria i declara, una vegada més, la seva devoció per Shakespeare. Passarà aquests tres dies acompanyada pel director Stephen Frears, que recollirà també el premi de l'Atlàntida, ja que l'any passat no va poder volar fins a l'illa per les restriccions. Dench, a 86 anys i vestida de blanc –una elegància que contrasta amb la lleugeresa del seu amic Frears, que s'ha presentat a la roda de premsa en banyador, camisa vermella i capell de palla–, contesta les preguntes dels periodistes amb humor i ironia, i deixa palesa la complicitat que té amb Frears.

Aquesta nit de diumenge recollireu el premi Masters of Cinema de l'Atlàntida Film Fest, però la vostra carrera en aquesta indústria va començar tard, quan teníeu 30 anys.

— La meva vertadera passió és Shakespeare i la meva única ambició sempre havia estat actuar al teatre Old Vic de Londres. Va ser increïble quan vaig sortir de l'escola de teatre i tot d'una vaig arribar a la companyia d'aquest teatre. Vaig fer el paper d'Ofèlia, de Hamlet. A l'Old Vic hi vaig estar des del 1957 fins a final de 1961. Després vaig entrar a la Royal Shakespeare Company. Era tot el que volia. Un dia vaig conèixer algú per parlar d'una pel·lícula. Va dir-me que era un plaer conèixer-me, però que mai faria cinema perquè la meva cara estava malament.

Quina diferència hi ha entre fer cinema i teatre?

— En teatre, el públic t'informa sobre què fas. El més gloriós d'això és que pots millorar la pròxima vegada. Saps quan ho has fet millor o pitjor perquè t'ho diuen. És una cosa molt conjunta, d'equip, i això m'agrada molt. M'agrada ser part d'un tot. Record que vaig fer una obra de teatre amb Anthony Hopkins, era Antoni i Cleòpatra, de Shakespeare, i em va costar 100 actuacions dir una de les frases que havia de dir així com tocava: havia de fer riure el públic. Fins a la funció número 100 no ho vaig aconseguir. El millor del teatre és que sempre canvia, mentre que en el cinema ho fas un pic i queda així per sempre. Si surt malament, no hi pots fer res.

Us agrada molt Shakespeare, el gran autor anglès.

— Podria recitar tots els versos de Somni d'una nit d'estiu de memòria, però qualsevol altra cosa, no. Jo tenia un germà que va ser actor abans que jo i, sent molt jovenets, fèiem Juli Cèsar. Un dels objectius que em vaig marcar durant el confinament va ser aprendre-me'n tots els sonets. Són 154. Aconseguir-ho m'agradaria molt.

Fa molts anys que teniu una carrera cinematogràfica. En aquest punt, sou de les que podeu triar els papers que interpretau?

— No, mai ha estat així. Simplement has d'esperar i les coses arriben, si tens sort. Molta gent fa pel·lícules molt bones, però després no tornen a tenir cap oportunitat per fer-ne una altra. Ara mateix és un mal moment. Tenc tres pel·lícules esperant que es facin, però s'estan posposant perquè les normes canvien constantment.

Què ha significat per vós ser una dona Bond?

— Va ser sorprenent, i també va ser una sorpresa que m'ho demanassin. És cert que tots els meus companys rodaven per llocs fascinants i a mi em ficaven dins una habitació. Tot el temps em queixava, la veritat. Llavors vàrem anar a un poblet d'Anglaterra, a prop de Londres, i varen posar-me una caravana per a mi. Evidentment, no vaig queixar-me més. Vaig gaudir molt de l'experiència, sempre amb molt de respecte.

El feminisme ha ajudat a millorar el rol de la dona en el món del cinema?

— Gràcies al feminisme ara molta més gent té oportunitats, i això és excel·lent. Encara que està clar que mai hi ha hagut prou personatges per a les dones.

Com és fer feina amb Stephen Frears?

— Tenc molt bons records de quan vàrem fer Victoria & Abdul. Vaig dubtar que m'agafassin per a aquell personatge, però finalment ho varen fer. Frears té moltes coses a dir, i coses importants. És molt diferent fer feina amb gent que coneixes, t'acostumes a la seva manera de treballar i et fa sentir còmoda. Treballam bé, tot i que jo som una mica manaire.