Soleá Morente: “Em consider lectora abans que compositora i cantant”

PalmaSoleá Morente, filla del cantaor Enrique Morente i la bailaora Aurora Carbonell, escamparà la sang flamenca que duu a les venes per tots els racons del Santuari de Consolació de Sant Joan. La cantant actuarà durant la gran nit del festival La Lluna en Vers, dia 9 d’agost, amb un concert doble que també comptarà amb l’artista Niño de Elche. Soleá arribarà a Mallorca amb un repertori divers: interpretarà cançons de Mar en calma, de Lo que te falta i altres discs, a més d’alguna peça del nou àlbum SIRIO B, que sortirà el mes de setembre. L’acompanyaran dues guitarres: la de Rubén Campos, guitarrista flamenc granadí, i Gonzalo Navarro, guitarrista elèctric de Huelva. “Serà una nit per despullar l’ànima, en format acústic, amb emocions molt diferents de les que apareixen quan feim concerts amb banda”, apunta la cantant. 

Com és cantar cançons de Mar en calma, segurament un dels àlbums més importants per vós?

— És molt satisfactori. Certament, és un àlbum molt especial dins la meva trajectòria. Surt una mica de la via indie-pop i connecta amb una etapa meravellosa de la meva vida: quan vaig acabar la universitat, i vaig començar a treballar en aquest disc amb el meu pare, Enrique Morente. Aquest àlbum recull el moment posterior a la seva partida, i inclou cançons com Palabras para Julia, inspirada en la de Paco Ibáñez, del poema de José Agustín Goytisolo, que sempre cantàvem. Hi ha una emoció en les cançons d’aquest disc que em mou molt i que m’agrada sentir, que consider màgica. De fet, són peces que requereixen una disposició meva diferent en el directe, ja que l’ànima i la veu canvien segons el context emocional i vital de cada disc. M'agrada contemplar diferents punts de vista i reflectir-los en la meva manera de cantar, i en aquestes cançons és veu.

Mencionau Goytisolo, i just al disc Mar en calma hi ha una cançó que es diu Poemas. Quina relació teniu amb la poesia i la literatura?

— Per mi tenen un valor intrínsec i formen part de qui som. Som filòloga hispànica i he crescut amb lectures que m’han configurat i determinat com a dona. En la literatura hi trob refugi, hi cerc respostes, i després, amb la música, puc explicar com m’han ajudat. Em consider lectora abans que compositora i cantant. Ara llegesc Nubosidad variable, de Carmen Martín Gaite, amb el subratllador a la mà. Sé que aquesta lectura em portarà a algun lloc. Valor molt l’amor a primera vista d’un poema o vers que em colpeja i que m'hi vull quedar per sempre, com una manera d’immortalitzar-lo.

Què podeu dir-nos del nou disc SIRIO B?

— SIRIO B és el nom d’una estrella amb llum pròpia i misteriosa. És un disc que ha seguit el seu propi ritme i naturalesa. Ha estat màgic treballar amb Guille Milkyway (La Casa Azul), amb el qual he après moltíssim. Per mi, ha estat com fer un màster de luxe: té un talent infinit. El disc és un híbrid entre La Casa Azul i Casa Morente. Tenc un record molt nítid de quan era més jove i escoltar la cançó Yo también, aquella rumba em va captivar un dia mentre viatjava. Em vaig enamorar d’aquell so i vaig pensar: “M'encantaria fer una cosa així”. Així que el ha sortit això: el disc combina rumba catalana amb electrònica, referències a Los Amaya i la dinàmica vibrant de la música de Guille.

Heu fet un bon tàndem.

— Així és. I una de les característiques especials de SIRIO B és l’aportació poètica de les lletres. Jo posava les imatges del cel i els núvols, i Guille les aterrava. Per exemple, Mi cura s’inspira en una obra de Shakespeare, i Guille en va escriure l’estrofa. Hi ha moltes sorpreses al disc. En aquest procés he après una nova manera de construir cançons i d’entendre la producció. Guille és detallista, brillant, generós i ha sabut respectar la meva veu pròpia. 

Després de més d’una dècada de carrera… com us veis?

— Estic en un moment de maduresa, però també amb molta il·lusió per continuar aprenent i descobrint. Mir la vida amb entusiasme, però des de la tranquil·litat. Tenc respecte en lloc de por, i actuu des de la consciència i l’esperança.

El disc Aurora y Enrique és un homenatge als vostres pares. Quina relació emocional teniu amb aquell disc?

— És un disc profundament emotiu. Va ser una manera de connectar amb la meva memòria, d’homenatjar-los a ells i de donar forma artística a un vincle que perviu. Té una càrrega simbòlica i afectiva que encara em commou.

Considerau que sou una artista que dialoga amb el flamenc tradicional des d’un lloc lliure?

— El flamenc m’ho ha donat tot. Venc d’una casa on el flamenc és l’ofici i va amb mi. El cultiv cada dia amb passió i gratitud. Tot i que he pres certa distància per trobar el meu missatge i el meu so, sempre bec del flamenc de manera natural. La literatura flamenca m’acompanya, i el cante forma part de la meva manera d’entendre el món. Quan m’he d’enfrontar a situacions difícils, escoltar el meu pare cantar m’il·lumina com un far. M'encantaria que la meva vida fos com la veu d’Enrique Morente.