Castell de Bellver.- Difícil enumerar els seixanta concerts que l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears va sembrant per tot el territori illenc; per tant, el citarem amb el nom i els llinatges amb el qual l’han batejat: El nou món. El concert va incloure George Gershwin i Antonín Dvorák, compositors amb una sèrie de semblances notables, com és el fet que ambdós foren molt eclèctics i igualment equidistants de les seves influències i dels gèneres que conrearen. Del primer varen interpretar el poema simfònic Un americà a París, arxifamós quan va passar a formar part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol que l’any 1951 va dirigir Vincente Minnelli i interpretaren Gene Kelly i Leslie Caron. Gershwin vint anys abans va beure de totes les fonts del moment incorporant una pàtina simfònica, de la mateixa manera que abans molts d’altres grans clàssics varen fer de la música popular el bressol de les seves composicions. Però si avui dia ja no hi ha dubtes sobre la peanya que ocupa dins la història de la música, en el seu moment no va traspassar les línies de l’entreteniment, amb tot el que això significava dins el món de la ja elitista música clàssica. De fet, la seva estrena a Londres, l’any 1931, dins el festival de la SIMC, no és que deixés indiferent la concurrència, sinó que la van titllar fins i tot d’escandalosa. Poc més o menys la mateixa incidència que va tenir entre els estrictes seguidors i sentinelles de les essències del jazz. El temps sempre i sense excepció ho remou tot i canvia les perspectives de la història, de vegades amb no poca vehemència, i si no que ho demanin a les peanyes que han quedat buides aquests darrers dies. A Gershwin està clar que li ha passat al contrari i si Un americà a París no és una obra mestra, com per exemple Rhapsody in Blue, està clar que no fa nosa com a aperitiu d’un concert d’estiu davant un públic que no arrufa el nas i mou els peus quan sent els clàxons de la capital del glamur, la sensació de la gent caminant pels carrers amb la intensitat de la vida quotidiana en una gran ciutat o s’emociona amb la intervenció dels romàntics violins a la segona part. La Simfònica, amb versió reduïda i Pablo Mielgo dirigint, en va fer una lectura molt fresca, encisadora, divertida i entretinguda.
Després del refrigeri inicial arribà el plat fort, la Simfonia del nou món, d’Antonín Dvorák, una peça amb la qual el compositor txec retia homenatge al país que el va rebre amb els braços oberts i el va nomenar director del Conservatori de Nova York. Com és de suposar, el Carneggie Hall el dia de l’estrena va celebrar amb entusiasme la composició del músic que en el seu moment havia obtingut el reconeixement de Brahms -a Gershwin no li va servir el suport de Ravel, a qui havia demanat consell i parer- i havia sabut aprofitar a la perfecció les influències d’Smetana a l’hora d’utilitzar les de la música folklòrica bohèmia. D’alguna manera Dvorák va fer el mateix recollint l’essència de les cançons que havia escoltat als indis i la de l’espritual negre. Amb la seva habilitat, va elevar la hipotètica espontània senzillesa dels originals fins a l’altar de l’eternitat. Per molt que s’escolti, aquesta amalgama de variacions inabastable mai no decep i a Bellver no va ser una excepció. A la manca d’efectius per les causes que tots coneixem, Mielgo i els seus músics hi posaren passió, intensitat i ganes d’agradar, que sempre és valor afegit.
