“Les dones grans tenim orgasmes de set hores”

Pam Grier, musa de Tarantino i mite ‘blaxploitation’, rep l’homenatge del Festival de Sitges

Un any després de la irrupció del moviment #MeToo, encara és difícil precisar què ha canviat i què roman exactament igual en el món del cinema. Però és significatiu que en un festival de cinema fantàstic dues visites tan importants com les de Nicolas Cage i Pam Grier, que ahir van ser a Sitges, hagin quedat marcades per l’abús sexual. En el cas de Cage, per l’acusació d’una exparella, però en el de Grier, per la confessió que va fer en la seva recent biografia d’haver estat agredida sexualment dues vegades. “I em vaig escapar pels pèls d’una tercera”, afegeix. “Tothom em pregunta per què he trigat tant a denunciar-ho, però ho vaig fer per la meva família. Si ho hagués denunciat quan va passar, els homes de la meva família haurien buscat els meus abusadors per matar-los i haurien acabat a la presó. No ho podia permetre”.

Abans de ser reivindicada per Quentin Tarantino i protagonitzar la magnífica Jackie Brown, Pam Grier (Winston-Salem, Carolina del Nord, 1949) va ser Foxy Brown, la primera gran heroïna negra, un mite del cinema blaxploitation, un gènere que va inundar a principis dels 70 els cinemes americans amb films de gènere dirigits al públic negre. L’etiqueta l’ha perseguit sempre, però ella assegura que el gran obstacle de la seva vida no ha sigut el color de la pell, sinó el seu gènere. “Fins i tot per estudiar veterinària em van fer posar a la fulla d’inscripció que era un home, perquè si no mai t’acceptaven”, recorda. Totes les dificultats, diu, la van ajudar a convertir-se en un personatge tan lluitador, independent i poderós com Foxy Brown: “Portava tota la vida lluitant contra homes, ja sabia com defensar-me d’ells”. I, tanmateix, un dia, rodant un capítol de Corrupció a Miami, mentre un actor la immobilitzava, Grier va haver d’aturar una estona el rodatge: “De cop em vaig traslladar al passat i vaig tornar a veure aquells homes damunt meu. Em vaig col·lapsar”.

Tot i la duresa dels episodis que explica, Grier parla amb vitalitat i bon humor, enllaçant idees amb una velocitat que desborda la capacitat de l’entrevistador més bregat. Està contenta de rebre el premi Màquina del Temps a Sitges perquè “als Estats Units ja no respecten” les actrius madures. “Per a ells, una dona amb els cabells grisos ja no és sexi. Estan de broma? Si podem tenir orgasmes de set hores! Quan ets jove en pots tenir cinc en 20 minuts, però de gran tot canvia”.

L’ultimàtum d’Abdul-Jabbar

L’actriu té anècdotes per omplir un cabàs i les ha explicat en la seva biografia Foxy, que Hollywood vol convertir en pel·lícula. Una de les històries més boges és el final de la seva relació amb el jugador de bàsquet Kareem Abdul-Jabbar, que la va intentar convertir a l’islam. “Volia que fos la seva esclava -resumeix-. Em va donar un ultimàtum: si no m’hi convertia, aquell mateix dia es casaria amb algú que sí que estigués preparada per fer-ho. Jo em vaig quedar de pedra. I ell em va dir que no patís, que jo seria l’esposa número 1. “Quin detall!”, li vaig contestar. “Això em farà companyia quan tu estiguis amb l’esposa número 5 [riu]”. Entre rialles, també rememora el repte que li va suposar interpretar el personatge de Car Jack Malone a 2013: fuga de Los Angeles. “John Carpenter volia que fes el millor amic de Kurt Russell. És a dir, interpretar un home que es disfressava de dona. Així que em vaig deixar créixer els pèls de l’aixella, els del bigoti i em vaig posar maquillatge extrem a l’estil de Ru Paul. El detall final va ser posar-me un mitjó a l’entrecuix, però no quedava bé, així que vaig acabar optant per un carbassó. I va funcionar, al John li va encantar!”.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF