Fotografia
Cultura 30/01/2022

Les nissagues de fotògrafs que han forjat la memòria gràfica del país

Famílies com els Jiménez, els Canadell i els Gómez Vidal han passat l'ofici de pares a fills i han retratat Catalunya en l'últim segle

7 min
Retrat dels propietaris, els cambrers i alguns clients a la terrassa de l'American Bar, conegut com a Can Muntanya, a Girona, de l'estudi Unal.

BarcelonaLa fotografia es va estendre fins a l'últim racó de Catalunya a través del retrat, perquè la fotografia va democratitzar la possibilitat de tenir una imatge d’un mateix molt més econòmica que la pintura. Però un altre factor important, des de l'origen de la fotografia i al llarg del segle XX, han sigut les famílies: la memòria gràfica del país l'han forjat moltes nissagues de fotògrafs. “Hi ha molt d’ofici, molts fotògrafs que hereten la feina del pare”, afirma Imma Navarro, responsable de l’àrea d’imatges de l'Arxiu Nacional de Catalunya, que custodia els fons de Pere Català i Pic i Pere Català i Roca, que es poden veure a l’exposició Els Català, fotògrafs d’un segle al Museu d’Història de Catalunya.

L’ofici de fotògraf ha passat d’una generació a una altra a través de fotògrafs que van trencar amb la rutina familiar i van arriscar-se emprenent una carrera artística. “Com es pot veure en la nissaga Català, hi ha els fotògrafs apassionats –explica Navarro–. Un dels fills va heretar l’ofici, el Pere, i l’altre, el Francesc, va heretar la passió i va deixar la feina tranquil·la de l’estudi”. Un altre d'aquests casos va ser el del cerverí Claudi Gómez Grau, que va marxar a Madrid per fer foto fixa en desenes de pel·lícules. Aquest canvi de rumb va fer que la seva neboda continués el negoci familiar i es convertís en una pionera fotògrafa de reportatge. L'arxiu de Gómez Grau es conserva a la Filmoteca de Catalunya. Altres fons els conserven els grans arxius del país, com l'Arxiu Nacional de Catalunya, l'Arxiu Històric de Tarragona, el Centre de Recerca de la Imatge de l'Ajuntament de Girona i l'Institut d'Estudis Ilerdencs.

La fotografia domèstica

Era un passatemps només a l’abast de la burgesia adinerada

La fotografia històrica a Catalunya té la particularitat que l’alta burgesia s’hi va aficionar molt, com diu Navarro, més enllà de fer passis a casa. “L’alt poder adquisitiu era essencial per poder practicar la fotografia, i va ser un tipus d’oci de les classes altes”, diu Angelina Verdaguer, de l’Arxiu Comarcal d’Osona, on conserven fons d’un reguitzell de metges, farmacèutics i altres professionals liberals que es podien permetre tenir la fotografia com a passatemps. “També tenien els coneixements per poder revelar ells mateixos les imatges”, explica. La fotografia domèstica entronca amb la tradició també molt arrelada a Catalunya de “fer país” a través de l’excursionisme i la fotografia de viatges. “Hi ha molts fotògrafs aficionats que fan fotografia de muntanya i etnogràfica que són molt bons, hi ha una gran riquesa en aquest camp”, subratlla.

Torredembarra, càmping La Nòria, anys 60, de Foto Raymond

Girona: el cas dels Unal, Foto Lux i Foto Sans

Dolors Pujol va ser una de les primeres professionals de l’Estat

Un dels estudis pioners a Girona va ser el dels Unal. El seu fundador va ser Amis Unal d’Ala, “un barceloní que havent passat per Figueres es va establir a Girona el 1866 i va compartir galeria amb Lluís Antoni Belluga primer i amb Tomàs Marca després”, com recorda Joan Boadas, cap del servei de gestió documental, arxius i publicacions de l’Ajuntament de Girona. Després de diversos trasllats dins la ciutat, va comptar ja amb l’ajuda dels seus nebots Octavi i Emili Unal i Ricomà. L'Octavi va continuar el negoci i després ho va fer el seu fill Octavi Unal Anchelergues, fins que van tancar definitivament el 1983. “Es tracta d’una nissaga de trajectòria centenària que ha deixat un llegat imprescindible per al coneixement de la fotografia a la ciutat”, subratlla Boadas.

Una altra galeria gironina que va adquirir molta rellevància és Foto Lux (1916-1988), una societat formada inicialment pels fotògrafs Joan Barber i Joan Peraferrer. A Peraferrer el va rellevar a finals dels anys 60 el seu gendre Joan Sabench, fins al 1988. Precisament a Foto Lux hi ha una fotògrafa pionera: després de posar com a model i treballar com a dependenta a l’empresa, Dolors Pujol Messeguer (Reus, 1907 - Girona, 1995) es va casar amb Joan Pereferrer i va desenvolupar una carrera excepcional pel seu domini de la il·luminació, la composició, el retoc i l’enquadrament. 

Pel que fa a Barber, es va instal·lar a la rambla de la Llibertat i, quan es va retirar, el seu fill Enric fins va continuar el negoci, fins al 1987. També van passar de generació en generació la galeria que Sebastià Martí Roura va obrir el 1940 al carrer Cort Reial i que va continuar el seu fill Sebastià Martí Calvo fins a l’any 2000, Foto Sans, inaugurada per Narcís Sans cap al 1945 i en actiu fins al 2008. I l'establiment El Globo, fundat per Francesc Boladeras i continuat pel seu fill Josep Maria fins al 2004.

Un talent versàtil

Lluís Jiménez i el seu fill són uns referents a Osona

La imatge de la ciutat de Barcelona li deu molt a nissagues llegendàries de reporters com la dels Pérez de Rozas i la dels Brangulí. Més enllà d'aquests grans noms, a les comarques barcelonines hi ha uns altres referents: l’Arxiu Municipal de Vic va signar al juliol la compra per 40.000 euros del fons dels fotògrafs Jiménez, amb l'objectiu de posar-lo a l'abast del públic. Lluís Jiménez Cerrada (Vic, 1913-1993) i el seu fill Francesc Xesco Jiménez Bach (Vic 1944 - Barcelona 2011) estan considerats dos referents a Osona amb una trajectòria conjunta d’uns setanta anys també en el camp del cinema d’aficionats. De Lluís Jiménez en destaca la seva versatilitat: va fer des de fotografies de casaments, comunions i festes fins a fotografies industrials i mèdiques i va ser el fotògraf de l’Ajuntament de Vic entre els anys 1940 i 1960. També va fer fotografia artística, un vessant poc conegut pel gran públic. Pel que fa a Xesco Jiménez, es va formar amb el seu pare i va anar desenvolupant el seu estil propi a partir del seu laboratori en blanc i negre. Va ser fotògraf oficial de nombroses entitats socials i esportives de la comarca. En el seu cas també destaca la seva obra artística, caracteritzada pels jocs de llums i ombres. 

"Als pobles els fotògrafs fan de tot, són com un metge de medicina general", diu Miquel Andreu, la tercera generació de l'estudi que el seu avi va fundar a la Garriga el 1940, després de treballar a Barcelona durant quinze anys. Al llarg de les dècades el negoci va evolucionar des de la fotografia d'estudi fins a la venda de rodets quan van proliferar els aficionats als anys 70 i 80, després de créixer fent reportatge social als anys 60. Per a Miquel Andreu el moment actual li recorda a l'inicial per la feina de retoc que fan en els retrats, malgrat la perfecció de la fotografia digital, com feia el seu avi analògicament. "Avui dia la imatge s'ha vulgaritzat una mica, però una imatge que està feta en un estudi, ben il·luminada i estèticament, té un reclam, i sobretot en els esdeveniments importants, com un casament o el naixement d'una criatura".

'Sorteig d'una Lambreta', (juliol de 1957), de Valentí Canadell

El retrat d’un segle

L’estudi Chinchilla de Tarragona va estar obert durant 90 anys

A Tarragona hi ha noms destacats com els de Vallvé, Chinchilla, Canadell i Foto Raymond. Gerard Chinchilla Berenguer va ser un pioner a l'obrir un estudi el 1913. Els hereus van cedir al Centre d’Imatges de Tarragona 13.000 imatges, 5.000 de les quals són positius. La nissaga va continuar amb el seu gendre, Ramon Segú Palau, i posteriorment amb el seu net Ramon Segú Chinchilla, que va ser un dels primers reporters que va cobrir l’accident del càmping d’Alfacs del 1978. L’establiment va estar obert fins al 2003. Pel que fa a Hermenegild Vallvé (Tarragona, 1893-1973) va ser un nom destacat de la primera generació de fotoperiodistes del país: va aconseguir el carnet de premsa als tretze anys, va ser un dels que van posar els fonaments de la fotografia esportiva dels anys 20 i va col·laborar en nombroses publicacions, com Sucesos Ilustrados, La Hormiga de Oro i La Vanguardia. Va aconseguir refer-se dels estralls econòmics de la Guerra Civil i a mitjans dels anys 40 va començar a treballar amb ell el seu fill Ramon Vallvé i Vila.

Valentí Canadell va heretar l'ofici del seu pare, que era retratista i retocador, i va exercir com a fotògraf durant més de quaranta anys al capdavant de l'emblemàtica botiga Fotografia Canadell, fins a mitjans dels anys 90. Es va especialitzar en reportatge social, i a la vegada les seves imatges són un testimoni de l'evolució de la societat tarragonina, de la ciutat i de les poblacions veïnes. "Entre els anys 50 i els 60 els fotògrafs feien una feina totalment variada -explica-, perquè no hi havia tantes càmeres i la gent acudia als fotògrafs per a qualsevol cosa. Després, als anys 70 i 80 i amb la fotografia en color, es va poder especialitzar més en clients particulars", recorda la seva filla Cristina.

Lleida: els Gómez Vidal i els Porta

Josep Gómez Vidal va ser reporter de 'La Mañana', i els Porta, grans fotògrafs d'estudi

Les nissagues fotogràfiques a Lleida són de pare i fill, i la més coneguda és la de Josep Gómez Vidal, que va ser reporter de La Mañana durant dècades, i també va treballar per a l’agència Efe. A partir dels anys 70 va treballar conjuntament amb el seu fill Jordi, també reporter, i en paral·lel va ser molt coneguda la botiga que tenien al carrer Major de Lleida. Una altra nissaga que pot il·lustrar els catalans del segle passat és la formada per Josep Porta Mesalles i el seu fill Josep Porta Ballespí, coneguts pels retrats d’estudi des dels anys 30 fins als 90.

'Expedició des de Lleida al port de Barcelona per a la rebuda dels repatriats de la Divisón Azul que arriben en el vaixell Semiramis' (abril del 1954), de Josep Gómez Vidal.
stats