Depeche Mode vampiritza el Palau Sant Jordi

BarcelonaNomés li faltaven els ullals. El cantant britànic Dave Gahan va aparèixer aquest dissabte al vespre al Palau Sant Jordi amb una armilla de crupier, una camisa de coll alt i de mànigues balderes, unes sabates punxegudes i uns cabells grisos minuciosament engominats. Semblava tret de qualsevol pel·lícula de vampirs. Entre imatges d'àngels, calaveres i mims grotescos, el grup britànic Depeche Mode va presentar per segon cop a Barcelona el disc Memento mori (2023), després d'un concert al Primavera Sound 2023 marcat per la mort del teclista del grup, Andy Fletcher (1961-2022).

Tot i que conserven intacte l'esperit lúdic d'aquells nois dels 80, l'univers en blanc i negre de Depeche Mode és més fúnebre que mai, però sempre escrupolosament elegant, sense caure en efectismes gratuïts. A l'escenari, només una passarel·la i una lletra M, imponent, que situa la mort com a divisa. És curiós que parli de la mort un grup que es resisteix a morir, que després de quaranta anys de trajectòria encara aconsegueix reunir corrues de seguidors (en aquest cas, unes 17.000 persones en un sold out indiscutible). Sobretot seguidors fidels, que es disfressen amb unes ales d'àngel que imiten la portada de Memento mori i carretegen pancartes amb frases com "Fans des del 1981".

El concert de Depeche Mode, un grup que ha sabut evolucionar amb molta solidesa, va tenir una tònica generacional innegable, i no hi van faltar temes clàssics com Never let me down again, Policy of truth, It's no good, Precious i Personal Jesus. Però Gahan i Martin Gore no es van deixar despistar per la nostàlgia i van oferir un xou arrelat al present alternant els grans himnes amb peces recents com My cosmos is mine, Wagging tongue i Ghosts again. Si bé hi va haver moments rockers, amb guitarres memorables com les de Walking in my shoes i I feel you, es va imposar el caràcter discotequer, amb sintetitzadors futuristes i llums de neó a tot drap.

El contrapunt acústic va anar a càrrec de Gore, que durant la major part de la nit va quedar en un segon pla, però que a mig concert, acompanyat d'un piano melós, va cantar Strangelove i Somebody amb una veu que Gahan va catalogar d'"angelical". Behind the wheel, dedicada a Andy Fletcher, també va merèixer aplaudiments d'emoció. I Condemnation, una balada d'aire gospelià, va generar una germanor sorprenent entre milers de persones.

Si una cosa va quedar clara, és que Gahan i Gore encara tenen ganes d'ocupar les pistes de ball i les festes més desenfrenades. No només pels moviments de maluc i les contorsions acrobàtiques de Gahan (que té 61 anys i arqueja l'esquena amb una flexibilitat digna del limbo), sinó per l'amplitud sonora de cançons com Enjoy the silence, Just can't get enough i Never let me down again, que encara fan saltar fins i tot els més descreguts.