Gemma Recoder: “Deixar de ser un objecte de desig m’ha donat molta pau”

Gemma Recoder –directora del Canet Rock i de la productora Sun Music, que organitza grans concerts solidaris– acaba de ser triada per la revista Forbes com una de les 100 catalanes més influents. El Canet Rock és dissabte que ve: 25.000 persones veuran sortir el sol amb un cartell d’artistes que canten en català com Mushka, The Tyets, Julieta, Els Catarres i Figa Flawas. Gemma Recoder va tenir una vida prèvia, on era ella qui pujava a l’escenari a cantar o gravava centenars de cançons per a anuncis. Al mes d’abril es va casar amb Fede Sardà, la seva parella des de fa trenta anys. El secret: no anar mai a comprar junts al súper.

Com vas reaccionar quan et van dir, aquest últim mes, que la revista Forbes t’havia triat com una de les 100 catalanes més influents?

— Amb una mica de síndrome de la impostora. Ostres, hi ha moltes dones potentíssimes en aquest país que no són a la llista, però molt agraïda de compartir espai amb unes dones increïbles.

En què diries que ets influent?

— En el món de la producció de grans concerts, sobretot perquè hi ha poques dones que ho fan. Dones directores de grans festivals, n’hi ha molt poquetes... o només jo. Penso que deu ser per això.

No només dirigeixes el Canet Rock, sinó que també has muntat grans concerts: el de la Llibertat, al Camp Nou; “Les nostres cançons contra la sida”, “Casa nostra és casa vostra”...

— Una de les coses que va ser molt potent és quan, durant la pandèmia, vam fer un concert amb Love of Lesbian al Palau Sant Jordi. Ens vam ajuntar uns quants festivals: Sónar, Primavera Sound, Cruïlla, Vida, The Project i Canet Rock. Hi havia molta testosterona i jo era l’única dona. Tots són gent fantàstica, amb qui tinc una relació esplèndida, però els vaig anar trucant un a un per ajuntar-nos i arribar a fer aquell concert, que va obrir els telenotícies de tot el món. En plena pandèmia, 5.000 persones totes juntes. En això puc dir que l’únic mèrit era ser una dona i no tenir aquesta cosa testosterònica que tenen molts homes fantàstics i que de vegades els impedeix ajuntar-se per fer coses.

Si haguessis estat un home, se t’haurien reconegut abans els mèrits?

— Si hagués estat un home, no els hauria pogut ajuntar. Però no cal reconèixer els mèrits. El reconeixement és veure que el que tires endavant surt bé. Jo, almenys, no ho necessito. És més, em fa una mica com de vergonya.

A veure si aclarim una cosa: quina és l’última vegada que has entrat a Viquipèdia a modificar el teu perfil?

— Mai. No hi he entrat ni per canviar ni per posar-hi res.

És que em surt Gemma Recoder nascuda el 1975.

— M’ho han dit i m’encanta. No et diré l’edat que tinc, però no ho penso modificar. No és cert, he nascut... abans. Si allà posa això, fantàstic.

Però, esclar, llavors totes les sospites van encaminades a pensar que ets tu qui ho ha posat.

— T’ho juro que no. És més, quan ara ens vam casar amb la meva parella de tota la vida, a La Vanguardia posava que el Fede Sardà tenia 74 anys i jo 50. Li vaig dir: “Fede, no ho corregirem; si ho volen posar, que ho posin”.

Quan va ser l’última vegada que vas dir la teva edat en públic?

— Doncs no ho sé, però no ho penso dir. Visc en un món de joves. La meva professió és molt de gent jove. L’edat és una cosa que et posen i després hi ha l’edatisme. L’altre dia travessava un semàfor i des d’una moto em criden: “Premenopàusica!” No, premenopàusica no, menopàusica total. És un insult, saps. És una cosa com que t’aparta.

En canvi, t’he sentit un discurs en què dius que has agraït ser invisible.

— Molt. De les dones de la meva generació, qui et digui que no ha patit assetjament a la feina o assetjament al transport públic... És que m’agradaria trobar-ne una. Totes les que conec ho hem patit. Ho havíem normalitzat. Quan era molt jove, havia patit molt que em contractessin feines amb una segona intenció. Jo havia arribat a fer música per a un espot, anar-la a presentar i el tio aquell el que volia és que ens n'anéssim a dinar i no sé què més. I no podies dir-li: “Ves-te’n a la merda, cabró”, perquè havies de conservar la feina. Encara passa això, però quan jo era jove ens passava a totes. Arrambar-te al metro, si hi ha una cançó del Serrat [Menuda] que ho diu: “Quan t’arrambin al metro a quarts de nou”. Llavors, s’agraeix quan deixes de ser un objecte de desig -perquè una dona jove amb les tetes i tal és un objecte de desig- i passes a ser una persona que pot ser interessant pel que fas, més enllà que siguis desitjable o no. I això m’ha donat molta pau, a mi. Comences a tenir el valor com a persona, més enllà de ser objecte de desig.

Quina és l’última vegada que vas pujar a un escenari a cantar?

— Fa molt poc per a un amic que va presentar un llibre, amb el Manu Guix i l’Elena Gadel. Però en un concert va ser a Les nostres cançons contra la sida [l’any 2012], en què vaig cantar el Boig per tu, amb el Pep Sala, al Palau Sant Jordi. I mai més. Ara m’agrada ser a l’altra banda. Em sento molt millor organitzant coses, veient què fan els artistes.

T’ha quedat l’espineta de no haver triomfat més com a cantant?

— En absolut. Fent música a casa m’ho passava molt bé, però quan pujava a l’escenari em posava nerviosa, era insegura. En canvi, amb la feina que faig ara estic molt segura. Una cosa que guanyes amb l’edat: la seguretat. I passar-t’ho bé. Jo, a Canet Rock, em poso en un racó de l’escenari i veus la gent com canta i la comunió amb els artistes... quina feina tan bonica!

Ara queda l’última setmana abans que comenci Canet Rock. Què et fa patir?

— Tot, absolutament tot. Soc molt malalta de la seguretat. Hi ha molta gent, som 25.000 persones en una festa i vull que tot sigui molt segur. Em passo la nit anant a parlar amb els dos hospitals de campanya. La veritat és que tenim un públic fantàstic, que no ens causa problemes. No t’ho puc assegurar al 100%, però no és un festival on es consumeixin estupefaents. La gent ve a passar-s’ho bé d’una manera molt sana, amb una alegria bestial i per això aquesta gent ha de tornar a casa havent viscut una experiència fantàstica, sana i estàlvia.

Són dotze hores de música, de sis de la tarda a sis del matí. Com t’he d’imaginar quan toquin els Figa Flawas, que són l’últim grup?

— Molt feliç, amb l’adrenalina a dalt de tot i junts amb l’equip. És un moment màgic. Ha anat tot bé -que anirà tot bé, toco fusta-, estem ballant, relaxant-nos i, quan s’ha acabat, pugem a l’escenari a fer-nos una foto. Aquest any es compleixen 50 anys de la primera edició de Canet Rock. Nosaltres no ens podem posar aquesta medalla, no hi érem. Vam recollir el testimoni amb la voluntat de promocionar la música que es fa al nostre país i crec que, de moment, ho hem fet prou bé. Aquesta serà l’onzena edició nostra. És una feina que hem fet amb professionalitat, però sobretot amb passió, per convertir Canet Rock en el festival insígnia de la música que es fa al nostre país.

Canviem de tema. En una de les teves últimes publicacions a Instagram he vist que t’has casat amb Fede Sardà, després de trenta anys junts. Et puc preguntar per què?

— Doncs mira, vam decidir que ens casàvem. Vam anar al notari, amb les meves germanes de testimoni, després vam anar a dinar i a la nit anàvem rebent felicitacions de gent que es pensava que ho estàvem celebrant i el Fede i jo estàvem amb pijama sopant a casa. Portem trenta anys convivint, estimant-nos i ara ja seria molt estrany que passés alguna cosa.

A més, el Fede feia pocs mesos que havia deixat la direcció de Luz de Gas. Vaig pensar en tu quan vaig llegir la notícia, en com s’acostumaria el Fede a la nova vida, després d’anar a dormir a les cinc del matí cada dia.

— Doncs mira, l’èxit de la nostra relació és que cadascú ha fet el que ha volgut sempre i que ens hem vist poc. El Fede i jo no anem a comprar mai junts ni fem les coses que fan habitualment les parelles. Fem molt la nostra vida.

No aneu a comprar mai junts...

— Mai de la vida. Ni moltes altres coses. Quan la seva germana Rosa Maria [Sardà] estrenava obra al teatre, hi anava jo, el Fede no, ja el coneixes, no el facis estar dues hores quiet. Ell continua amb les mil aficions que té i està molt feliç.

I va a dormir a les cinc del matí?

— No, no. Va a dormir a les 12 i es lleva a les 10. Com un senyor. Així està d’estupendo.

Quina és l’última vegada que has anat a Luz de Gas, després que el Fede en marxés?

— Vaig anar-hi per a un concert benèfic i em va fer molta cosa. Era casa nostra i al Fede, quan va deixar el despatx, també li va fer molta cosa. Però mira, el Fede i jo et diria que som uns disfrutons. Ens agrada viure la vida cada dia. La vida et fot unes hòsties brutals. Fas uns plans i la vida fa els seus. En el meu cas, em va clavar una garrotada molt grossa i això em va ensenyar a gaudir-ne més.

Què va passar?

— El meu fill es va posar malalt. Té una malaltia psiquiàtrica, una esquizofrènia greu. Ell vivia amb la seva nòvia, als Estats Units, tot meravellós i ara continua sent una persona meravellosa, però és una persona que està malalta. En aquests moments està ingressat. Llavors dius: el pitjor que em podia passar, ja m’ha passat. Ara pots escollir o posar-te a plorar cada dia -que ja vaig plorar, molt- o agafar les coses bones de la vida, que n’hi ha moltes, estimar-lo molt, cuidar-lo molt i ser aquí ara amb tu, fer el Canet Rock, sortir, veure el sol que fa... Si no tens una malaltia mental, com una depressió, ser feliç també és escollir ser feliç. De les coses que m’ha ensenyat la malaltia del meu fill, n'hi ha una que és perdre la por a gairebé tot. Jo diria que soc feliç. Em llevo cada dia amb il·lusió i tinc la millor feina del món.

Quina és l’última vegada, si és que ha passat, que has pensat que això dels concerts ja no era el teu món?

— Em moriré fent concerts. Si puc, si la salut em respecta, potser no tant activa com ara, però és que m’agrada molt. I mal m’està dir-ho, però n’hem après molt i en sabem molt. No tinc gens de ganes de jubilar-me, gens.

Ho deia perquè cada vegada hi ha artistes i grups més joves, per si t’havies trobat que es creava una distància amb tu.

— No m’ha passat. Si un dia em passa, doncs em dedicaré, no ho sé...

A anar amb el Fede a comprar al súper.

— No, això no ho faré mai, impossible.

Si pots, t’agradaria morir-te sense...

— [Em talla] ...anar al súper amb el Fede, ha ha!

Has gravat centenars de cançons per a publicitat. De totes les que has fet, quina diries que és l’última que algun lector de l’ARA encara pot tenir gravada al cap?

— Home, jo diria que unes quantes. [Es posa a cantar] “Para mi bebé, Tarritos Nestlé”. O “Foie Gras La Piara, más bueno que el pan”. O “Queremos turrón, turrón, turrón, pero vea que sea AntiuXixona”. Feia la veu de noia i també la de nen. En vaig fer moltíssims.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Una cançó que estiguis escoltant, últimament.

— És que jo escolto música sempre, cada dia de l’any. M’agradaria dir-te’n una que soni a Canet Rock. El Julen ha fet una cançó a partir de frases que li han donat els altres artistes que participen en el festival. Amb això ha fet una cançó que es diu Fins que surti el sol. Ja és a les plataformes i a Canet Rock, evidentment, sonarà.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Doncs res, que moltíssimes gràcies per aquesta entrevista, que és un privilegi que no sé si mereixo, però que agraeixo moltíssim.

A veure si tens també la síndrome de la impostora com a entrevistada.

— Ah, exacte, ha ha!