'Run': una sèrie sobre l'aventura de fugir amb l'ex

'Run'

De Vicky Jones per a HBO. En emissió a HBO Espanya

Podríem classificar els subgèneres de la ficció amorosa a partir dels mitjans i formes de desplaçament dels seus protagonistes? Per exemple, la comèdia romàntica ha instaurat com un lloc comú les reconciliacions en l'últim minut en un aeroport. I també ha popularitzat les trobades entre personatges que corren esportivament en lloc de vagarejar plegats per un parc. Per a alguns, el mitjà de transport romàntic per excel·lència sempre ha estat el tren, però ha quedat desplaçat de l'imaginari audiovisual recent. Run, la sèrie amb què la directora i autora teatral Vicky Jones debuta com a creadora televisiva, passa en bona part dins d'un tren primer en direcció a Chicago i després més enllà. Això ja li atorga una pàtina especial.

Els protagonistes Ruby i Billy es troben a l'Estació Central de Nova York a partir d'un pacte d'amor juvenil. Si al cap dels anys i amb les vides ja distanciades un li enviava a l'altre la paraula run i l'altre responia igual, la cita per retrobar-se quedava fixada. Ruby rep la paraula clau en un moment de saturació de la seva vida, així que decideix deixar-ho tot i embarcar-se en aquesta aventura amb l'exnòvio.

La fuga és un motiu recorrent de la ficció amorosa: allunyar-se d'una vida rutinària o prefixada per prendre el camí que de debò et dicta el cor. La Ruby i en Billy s'envolen junts passats els 30 anys i sense un destí clar. I aquí rau bona part de la gràcia d'una sèrie que no tarda en desviar-se dels camins habituals del gènere. Els trens també han servit de grans escenaris per al misteri, i Run introdueix uns quants elements d'intriga que animen les peripècies dels protagonistes. A partir del cinquè episodi (fins aquí hem pogut veure'n, d'un total de vuit) el to fa un canvi radical. Primer ens endinsem en una screwball aventurera per submergir-nos a poc a poc en un territori més fosc. Ja en alguna escena anterior s'apunta la clara voluntat per part de Jones de subvertir els clixés de la comèdia romàntica, com el moment en què Ruby intenta emprovar-se sense èxit un vestit sexi en una boutique. Però a partir d'una segona escapada la sèrie esmicola les expectatives que ens podíem haver creat, i es desfà del to més innocent i fantasiós amb què el gènere aborda aquest tipus de fugues.

Centrada en dos personatges

Al contrari de la majoria de sèries contemporànies, que han convertit el protagonisme coral en una de les estratègies per assegurar-se l'atenció dispersa dels espectadors, Run se centra només en aquests dos personatges, reunits en un tren i rodejats d'escassos secundaris. Aquest format més íntim fa palès per una banda la formació teatral de la seva autora i per l'altra la seva bona mà per als diàlegs i la creació de situacions. Seria injust que el talent de Vicky Jones quedés amagat per l'ombra de la seva sòcia Phoebe Waller-Bridge, que aquí fa de productora i apareix en un petit i curiós paper en el cinquè episodi. Run coincideix amb Killing Eve, una altra sèrie amb el segell de la creadora de Fleabag, en explotar de meravella l'estira-i-arronsa entre la parella protagonista, els extraordinaris Domhnall Gleeson i Merritt Wever, dos pols d'atracció que imanten la pantalla. Jones també comparteix amb Waller-Bridge la capacitat per crear una sèrie alhora sexi i divertida, que actualitza les rutines de les ficcions romàntiques i és capaç, a mitja temporada, de deixar-nos amb la gratificant sensació de no saber on ens portarà.