“Si vols crear estil, necessites imposar una certa racionalitat”

Josep Manuel Vidal-Illanes (Maó, 1961) és el nom literari adoptat per l’escriptor, advocat i docent Josep Manuel Gómez González. Josep Manuel Vidal-Illanes ha exercit com a professor de dret a la Universitat Pompeu Fabra, ha desenvolupat diverses responsabilitats polítiques com a director general de Biodiversitat al Govern de les Illes Balears i com a regidor d’Habitatge a l’Ajuntament de Palma. Des que resideix a Mallorca, es troba molt centrat en la seva vocació literària impartint tallers de narrativa i publicant llibres, entre els quals destacam el llibre de relats L’Illa, el far, el vent (Gregal, 2017) i les novel·les Júlia i la xarxa (Punto Rojo Libros, 2014) i Hereus de la penombra (Gregal, 2019). Amb Josep Manuel Vidal-Illanes parlam d’escriptura i vida i, especialment, de les reflexions filosòfiques i vitals del seu darrer llibre, Hereus de la penombra.

Es pot entendre l’escriptura com un combat entre idees i sentiments? En el vostre cas, es produeix aquest combat?

Hi ha escriptors que escriuen de manera compulsiva, tal com raja, des d’un vessant molt artístic i espontani. D’altres, en canvi, fan una escriptura més ordenada. Si vols crear estil, necessites imposar una certa racionalitat. Quan escric, intent cercar un equilibri entre les emocions, que són molt presents en els meus escrits, i la racionalitat; procur que la passió davant del que estic escrivint no desviï excessivament el missatge. M’agrada trobar un punt de centralitat a través de l’estructura, l’estil i la creació dels personatges.

Us ajuda en el procés d’escriptura la confusió creativa entre imaginació i memòria?

Sí, sempre. Per mi, la màgia de la literatura és poder mesclar realitat i ficció, fent metaliteratura, perquè crec que és la manera de connectar amb les persones. Els lectors connecten amb un escrit quan hi troben coses d’ells mateixos, quan les vivències i els pensaments del protagonista d’un relat o novel·la són semblants als que està vivint de prop aqueixa persona.

Quan escriviu, teniu en la ment un determinat tipus de lector? Per a qui escriviu? Esperau tenir lectors que encara no han nascut?

Hi ha moltes maneres d’escriure. Es pot escriure per a un mateix. Amb la poesia passa molt. Jo escric poesia per a mi mateix i per això no la compartesc amb ningú. En canvi, quan escric narrativa, sempre pens en un perfil determinat de lector. Quan escric, em dirigesc a un lector intel·ligent, amb avidesa de connectar amb coses noves, i cerc també crear un impacte, intent colpejar la consciència, el seu sentit de l’humor, la seva paciència i tot allò que, mentre llegeix, el fa sentir viu. No hi ha res pitjor que llegir un relat o una novel·la que sigui un text mort, que no et digui res, que no et colpegi, ni et faci onades, que no t’intenti ofegar. Quan escric, m’agrada mossegar el lector.

Compartiu l’interès del protagonista de la vostra darrera novel·la per interrogar-se sobre les grans qüestions filosòfiques com el sentit de l’existència, la llibertat, la memòria, la història i la mort?

Sí, és evident. Com no pot ser d’una altra manera, Leonard, el protagonista, comparteix amb mi molts d’elements autobiogràfics. Com a veu autoral, ens feim les mateixes preguntes i he aconseguit que algunes d’elles trobin una mena de resposta a través de Leonard. Som conscient que la meva aproximació al sentit de la vida és oberta, que no tenc respostes definitives, com tampoc les té la filosofia, tot i abordar el sentit de la vida i de la mort, des de molt antic. Leonard acaba pensant que la mort s’ha oblidat d’ell, perquè és el darrer que queda d’un triangle, i li costa entendre el seu paper llarg en aquesta vida.

Us inspiràreu en algun filòsof o corrent de pensament realment existent a l’hora de construir el personatge principal i les idees que defensa?

Sí, jo llegesc filosofia. M’agrada, encara que no estic gaire segur d’entendre-la en tot el seu abast perquè tenc les eines rudimentàries dels estudis que feim quan som joves i algunes altres lectures d’aprofundiment que he anat fent. Precisament, he trobat en la contraposició entre Nietzsche i Kierkegaard un fil conductor dels esdeveniments i les discussions entre els tres protagonistes principals, i que va aflorant de manera subtil.

En la novel·la defensau la tesi que la història és una lluita permanent per millorar el món.

Sí, aquesta és la idea central de la novel·la. Hi ha un debat sense resoldre entorn de la pregunta de si és millor o pitjor el món heretat que el que deixam. Si feim un repàs de la història de la humanitat, ens adonarem que el món canvia per una sèrie de circumstàncies que a títol individual no podem controlar de cap manera, i que com a humanitat progressam en certes coses i empitjoram en unes altres. Això fa que hi hagi una certa estabilitat; al cap i a la fi, la història humana evoluciona, ens anam civilitzant, però continuam satisfent els estímuls bàsics d’alimentació i estima, estimam i som estimats, odiam i som odiats.

Sou partidari de combatre el conformisme plantejant un horitzó utòpic, malgrat la consciència dels fracassos històrics acumulats?

En el llibre, intent precisament plantejar diverses posicions: la de renúncia que acaba en suïcidi, la posició de neutralitat i la utòpica, amb la qual personalment m’identific. Crec en la utopia. Som una persona molt utòpica, de vegades, massa. I en certa manera volia projectar en un dels personatges de la novel·la aquesta aspiració de ser conscient que pot haver-hi un món molt millor que el que vivim en aquests moments. Crec en la justícia social i en la justícia econòmica. Crec en moltes justícies.

Aquesta actitud rebel i utòpica davant la vida en la novel·la esdevé gairebé un deure ètic generacional de millorar allò que s’ha heretat?

Sí, jo sempre intent que la moral no transiti gaire per la meva obra, però sí l’ètica. I perseguesc la corresponsabilitat social. I en la novel·la i en la meva narrativa la motivació ètica d’intentar, com a mínim, no empitjorar el món que heretam hi és molt present, i en la mesura del que és possible, hem de tractar de corregir aquells aspectes que han provocat transformacions no desitjades en el nostre entorn. Vivim els efectes d’un malson, de desitjar coses que no són estrictament necessàries per a la nostra existència i que ens condueix a un futur col·lapse del planeta.

En la maduresa de la vostra existència, l’escriptura té algun valor terapèutic contra la frustració del fracàs polític d’haver intentat transformar el món sense gaire èxit?

Sí, escric per blindar-me dels fets, em refugii en la narrativa i la literatura perquè m’ajuda a donar sentit a les meves frustracions, a aquells somnis que perseguia i no he aconseguit. I això ho faig per dos motius: perquè puc fer finals alternatius al que he assolit i no, al llarg de la meva vida, i perquè quan escric m’oblit del món que em colpeja i faig una relectura d’aquest món que intent projectar cap als futurs lectors.